Ahir divendres 14 de febrer, va ser una nit memorable; per nosaltres un dels moments en què hem gaudit mes de l’Òpera des de fa molt i molt de temps i crec que molta gent ahir pensava el mateix; ahir al final de forces aries tant les protagonitzades per Patrizia Ciofi, com les de Juan Diego Flòrez, es va haver de parar momentàniament l’espectacle perquè els aplaudiments i els “bravos” van durar forces minuts. Sembla ser dons, que hem tingut la gran sort de què els dos protagonistes principals ja estaven en plena forma, desprès dels constipats que sembla els van deixar una mica fora de joc.
Aquest any 2014, desprès de prendre els 12 grans de raïm, el primer que varem fer és veure per TV, aquesta mateixa Òpera, amb la mateixa producció però des de Paris amb uns altres protagonistes; a la nostra crònica de llavors, també valorada en 5 estrelles, ja varem dir que l’òpera de Bellini era bellíssima i que la posada en escena era excel·lent i espectacular.
No entenem pas com alguns crítics poden desacreditar una posada en escena de les millors que hem vist mai al Liceu, amb el feble argument de què la representació de l’escena de l’habitació del compte es representa al bell mig del saló principal. No deuran ser massa teatraires i voldran que tot se’ls doni mastegat com en el cinema. Tampoc els agrada que es traslladi al segle XX a un hotel al mig dels Alps… i és que estem en el de sempre… alguns voldrien que el Teatre es moris representant-se de la mateixa manera que es va concebre l’obra original…. un greu error, que va en contra de la supervivència del propi Teatre i encara mes de l’Òpera.
Si hi ha en la crònica operística de Barcelona, gairebé bicentenària, un títol que mereix ocupar-hi un lloc destacat, aquest és sense cap mena de dubte La sonnambula de Bellini. L’estrena de l’obra al Teatre de la Santa Creu és recordat com un esdeveniment apoteòsic. Un èxit sense matisos que es va tornar a repetir quan va ser presentada al Gran Teatre del Liceu.