Arxiu d'etiquetes: NICOLA LUISOTTI

– Òpera al cinema – MEPHISTOPHELES (****) Òpera de San Francisco – 03/10/2013

MEFISTOFELELa temporada de l’Òpera de San Francisco s’incia amb una retransmissió en “fals” directe als cinemes de tot el món. La diferencia horària entre Barcelona i San Francisco on son 9 hores menys que aquí; per tant si fos en directe “real”, s’ hauria de veure aquí a les 4: 30 de la matinada del dia 3/10. Per tant és retarda la seva retransmissió a una hora mes raonable de visió per tota Europa.

Es tracta de l’Òpera  MEPHISTOPHELES; composta per un pròleg, quatre actes i epíleg d’ARRIGO BOITO, amb llibret del mateix compositor basat en el Faust de Goethe. Va ser estrenada el 1868 al teatre la Scala de Milà, amb un fracàs estrepitos, el que va obligar l’autor a revisar-la. La versió revisada definitiva es va estrenar a Bolonya el 4 d’octubre de 1875. A Barcelona va ser estrenada al 1880.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Segons el New York Times, es tracta d’una  producció monumental “de gran esplendor coral i riquesa melòdica … una de les produccions més impressionants mai vista al War Memorial Opera House de San Francisco.

 En el Mefistofele de Boito es planteja fins a cert punt el problema de la salvació de l’ésser humà, el tema del mal al món, així com els moments crucials de la segona part incloent la recerca de la bellesa i el pacte amb el diable, oferint-li la seva ànima a canvi de què s’aturi el temps i poder perpetuar la seva bellesa. Però quan això passa, Faust ja no està pensant en la bellesa física sinó en l’espiritual, i és per això que quan diu les paraules fatals «Arresti, sei bello» («Aturat, moment, ets bonic!»), Mefistofele ja ha perdut tot el poder sobre ell.
El personatge més aconseguit i interessant és, indubtablement, la figura del protagonista, Mefistofele, primera gran figura demoníaca de l’òpera italiana de finals del segle: la primera que s’oposa a la divinitat  i la primera que expressa manifestament el seu menyspreu davant l’amor, fins aleshores mite intocable de l’òpera romàntica.

Era el primer cop que veiem i escoltàvem aquesta òpera i per tant estàvem oberts a descobrir-la amb el risc que sempre comporta una primera audició on no te és familiar ni una sola nota. La sorpresa és que tota l’opera ens va semblar familiar i molt fàcil d’assimilar. L’espectacularitat de les grans masses corals, que estan presents en bona part de la representació, la fan mes fàcil de digerir, així com també per l’espectacularitat de la seva posada en escena.

Continua llegint