Joan M, Tresseras
Dimarts. Madrid. Es planteja des del Parlament català un repte democràtic, transparent i a pit descobert. Volem ser escrupolosos en els procediments. Perquè cal i ens convé. L’Estat esbufega, fart de nosaltres. Ens escolta amb un rictus condescendent. Després puja amb diversos rostres al faristol, s’escura les gargamelles i parla, enutjat, exposant les seves evidències i desplegant el seu virtuosisme argumental: no; gens; impossible; forassenyat; aberrant; mai; enlloc; des de sempre; vade retro.
Raons? Explicacions? Només essències. Ells són continent; nosaltres una hipòtesi d’illa. Ells són complets; nosaltres només una part. Ells són una solució històrica; nosaltres un problema. Ells són un exemple modèlic d’estat nació; nosaltres una anomalia. Ells són metròpoli d’un vell imperi; nosaltres simple província. Ells són font de legitimitat; nosaltres carn de conflicte. Ells uneixen; nosaltres separem. Ells són més; nosaltres menys. Ells són propietaris generosos; nosaltres llogaters malpagadors. Ells són cos sencer; nosaltres un simple membre. Ells són protagonistes; nosaltres figurants. Ells són sobirans; nosaltres no. Ells poden decidir; nosaltres no. Ells són els escollits i els amos. Ells dominen. Ells manen. L’estat és seu. I el destí. Seva és l’única plataforma de totes les homologacions. Ells són, al capdavall, els guanyadors. Els que dicten. Els de l’única nació nacional a considerar en aquest cas.
Ells poden determinar-se sols; nosaltres no. Ells poden ser a Europa; nosaltres, sols, no. Ells, audaços de mena, s’atorguen la potestat d’indicar-nos qui som, què som i com ho hem de ser. Ells -no pas nosaltres- saben si estarem més bé junts o separats. Ells pensen -de fa segles- per ells i per nosaltres. Es desviuen per nosaltres. Ells fixen els límits. Reescriuen el seu passat i el nostre; prefiguren el seu futur i el nostre. Ells són els intèrprets de la nostra voluntat. Senten que som d’ells; que formem part d’ells, ontològicament subsumits; que fora d’ells no tenim sentit. Per això no poden deixar d’orientar-nos; de dir-nos què és democràtic o no; què és legal i què no; què és legítim i què no. Saben quines preguntes podem formular-nos i quines no. Quines il·lusions són viables i quines són pura quimera.