MATEIX DIA. MATEIXA HORA. MATEIX LLOC (temp. 19/20 – espectacle nº 029 i RdP 018)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dijous al matí vam anar a una de les quatre sessions programades del 21 al 24 de novembrea la Sala Tallers, de la proposta MATEIX DIA. MATEIXA HORA. MATEIX LLOC, un projecte de creació comunitària de Lali Álvarez i la companyia HUI BASA, amb concepció, dramatúrgia i direcció de la mateixa Lali Álvarez. L’obra és una producció del Teatre Nacional de Catalunya, de “la Caixa”, en el marc dels programes Art for Change i CaixaEscena, i de Hui Basa.
Es tracta d’un treball intergeneracional que reafirma les arts escèniques com una eina clau d’integració social col·lectiva. Com ens comentarán a la roda de premsa, que ha tingut lloc després de la representació, la intenció inicial era enfrontar dues generacions, la de les nou noies d’entre 16 i 18 anys del Fort Pienc i la de les nou persones de més de 65 anys vinculades a la Sagrera: Rosa Agut, Noa Alcaraz, Jordi Aragonés, Agustí Badia, Paloma Fernández, Francesc Ferrando, Lorda Ferrer, Anna Maria Guix, Rosa Guri, Asha Liberty, Félix López, Pepita Magriñà, Carla Martínez, Anna Victòria Montero, Maria Montserrat Botet, Lara Oliete, Andrea Serra Conejero i Milah Stoleru.
Junts, amb els set membres de la companyia Hui Basa, resident a la Nau Ivanow, s’han preguntat què vol dir canviar el món. Un espectacle creat al llarg de 14 sessionsa la Nau Ivanow, que no ha donat com a fruit un enfrontament generacional sinó un espectacle on s’expressen lliurement opinions i reflexions sobre què els agrada del món i què canviarien. Una prova fefaent de què podem deixar que la innocència dels joves ens guiï, i l’experiència dels adults ens aconselli. No tot és blanc o negre, ni ningú està en possessió de la veritat absoluta, de la resposta, de la solució.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
És possible canviar el món? … I tu, com ho faries?
Com podem llegir en el programa de mà, la Lali Àlvarez, autora i directora de la proposta, resumeix l’experiència:
Fa unes setmanes que vam coincidir amb la Judit Beltri a l’Institut del Teatre i ens va parlar d’aquesta proposta que estava assajant a la Nau Ivanow, i hem aprofitat que ahir precisament es feia un assaig matinal, per poder veure-la.
FORQUILLA MITJÓ ARRACADA és un text escrit i dirigit per Queralt Riera expressament per a les dues actrius integrants de la companyia Tres i un quart. Aquesta companyia neix el dia en què la Vanesa Isbert i la Judit Beltri no es poden aguantar les ganes de viure en primera persona i en la màxima intensitat un procés creatiu com deu mana. D’aquesta voluntat neix tot un impuls per portar a escena la seva primera peça dramàtica. Són una productora nova, jove, petita, però ja sabeu què diuen: on es guarda la bona confitura ...
Una proposta on predominen el color rosa i el malva tant en els elements escenogràfics com en el vestuari, a la dreta de l’escena llibres, a l’esquerra ampolles.
Quetsia, una dona de mitjana edat (Vanesa Isbert) està sola a casa, els seus fills han marxat de colònies i el seu marit ja fa temps que t’aventures extramatrimonials i moltes nits no dorm a casa. Ella és extraordinàriament ordenada, fins i tot amb els seus sentiments que controla al detall. A dos quarts d’onze del matí ja ho té tot fet. Per endavant la resta del dia per avorrir-se. Únicament la distreu la lectura dels llibres de la seva extensa biblioteca. Ella mateixa se sorprèn quan s’adona que porta una forquilla recollint el seu cabell …..
Joana, una jove fisioterapeuta (Judit Beltri) es presenta a casa de Quetsia amb l’objectiu de fer sessions d’exercicis Kegelconsistents en exercitar els músculs de la vagina. Aquest és el regal que li van fer les seves amigues per Nadal. Amb moltes reticències inicien les classes i una relació d’amistat entre les dues que a poc a poc s’anirà transformant. Un mitjó solitari dins d’una maleta tindrà molt a veure.
EXCALIBUR I ALTRES HISTÒRIES D’ANIMALS MORTS (temp. 18/19 – espectacle nº 197)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dimarts dia 14, a la Sala Atrium, vam poder veure la peça que obre el Cicle de Creació Escènica DespertaLab 2019, impulsat per la Nau Ivanow i la mateixa Sala Atrium. Aquesta cinquena edició del Cicle, consta de quatre espectacles: “Excalibur i altres històries d’animals morts“, “Unheimlich“, “La Caja” i “La leyenda del fauno i El viaje“.
Aquesta primera proposta, EXCALIBUR I ALTRES HISTÒRIES D’ANIMALS MORTS, és una creació dels Hermanos Picohueso, als que nosaltres vam conèixer a la Fira de Tàrrega 2017 amb la proposta “Ningú va als aniversaris a l’estiu”, peça amb la que van iniciar el seu recorregut.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
La companyia Hermanos Picohueso, de Mallorca, està integrada per Lluki Portas (actriu, directora i creadora), Diego Ingold (actor, improvisador i artista plàstic), Jaume Miralles (il·luminador i tècnic audiovisual) i Gal·la Peire (productora), quatre artistes amants de la tecnologia que beuen de fonts escèniques, literàries, cinematogràfiques, fotogràfiques, YouTube, històries de les seves àvies i experiències pròpies.
Amb aquesta proposta, persegueixen la voluntat de desdibuixar els rols de cadascun dels integrants de la companyia damunt l’escenari.
L’espectacle té com a punt de partida el joc de taula “Expoli”, creat per la mateixa companyia que fa evidents les estructures del poder i del que neix la dramatúrgia de l’espectacle.
EXCALIBUR I ALTRES HISTÒRIES D’ANIMALS MORTS s’estructura a base de diferents històries relacionades amb les pors mundialsi la desconfiança, amb un desplegament tècnic propi de la televisió en directe. Tot des de la mirada dels animals morts que, sense saber-ho, han estat les víctimes col·laterals de les polítiques de la por.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Dolly, la primera ovella clonada de la història, és la presentadora d’un programa de televisió “L’Ornitorracó” que compta amb una corresponsal molt especial, la gossa Laika, el primer animal enviat a l’espai dins una nau especial.
Aquest matí, he pogut assistir a la roda de premsa que s’ha celebrat en un lloc molt adient per presentar FUSELLS, una obre de Teatre, escrita l’any 1937 per Bertolt Brecht i que parla de la vida d’un dia d’una família en plena guerra civil espanyola; la trobada s’ha fet dins del refugi antiaeri de la plaça del Diamant.
El seu director Daniel J. Meyer, que alhora és el responsable d’aquesta adaptació, ens ha presentat gairebé a tota la companyia i ens ha explicat les modificacions que ell ha introduït al text original en un intent d’apropar més a la gent jove, una història que potser els hi semblarà molt llunyana, malgrat que creu que cal reexplicar-la les vegades que faci falta per evitar que es repeteixi aquest terrible i sagnant error. Ha volgut que sigui en aquest 2016, any en el qual es complirà el 80 aniversari de l’inici de la guerra civil espanyola.
Situa l’obra en una platja, i tots els esdeveniments passen en el transcurs d’un sol dia; en aquesta platja intenten viure els fills d’una família trencada per la mort del pare en combat a la guerra civil; la protagonista, Teresa Carràs, és la germana gran (en el text original, la mare)… i se sent culpable per la mort del seu pare, ja que ella va ser qui el va empènyer a defensar la república amb les armes; ara amb aquesta tràgica realitat, ha fet un “viatge” a l’inrevés, deixant de banda el seu discurs ideològic i revolucionari, cap a un discurs molt més emocional i protector, que la converteix en la defensora dels seus dos germans més petits, en un intent d’evitar amb tots els mitjans al seu abast, que vagin al front, simulant alhora una falsa “neutralitat” que ni ella mateixa es creu.
Amb l’agenda plena de GRECs, no ens havia passat pel cap, anar a cap espectacle mes, perquè estem arribant a la saturació cultural per l’acumulació d’espectacles i cròniques pendents per escriure al Blog, però vàrem rebre un missatge directe de Lali Álvarez, proposant-nos anar a veure la seva primera obra de Teatre, RAGAZZO, de la que és a la vegada autora del text i directora d’aquesta proposta teatral.
Vàrem buscar un forat a la nostra agenda i per sort el passat diumenge el teníem lliure i no ens ho vàrem pensar ni un minut, perquè a més a més teníem moltes ganes de trepitjar per primera vegada la Nau Ivanow que encara no coneixíem, encara que sembli mentida.
Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i reunions en algunes zones de la ciutat, es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen els carrers i no permeten l’entrada a la Zona Rossa, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.
Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc han okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a vivenda, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se… i per participar al Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la Zona Rossa.
Com ja va escriure fa uns dies l’Imma a l’espai de Facebook “Teatre, l’opinió dels espectadors”, veure RAGAZZO ha estat un cop de puny directe a l’ànima. Absolutament desfondats i emocionats per un text colpidor i una interpretació entregada i magnifica.
Evidentment cada un de nosaltres té una ideologia pròpia i per molt esquerrana que aquesta sigui, potser la nostra, dista força del món okupa, per la senzilla raó que vàrem créixer en un altra època, on tot era potser més fàcil alhora de trobar una feina estable i pensar en un futur més o menys prometedor; tot això ha canviat moltíssim, a hores d’ara. Però el que no ha canviat en absolut és la necessitat humana d’establir una relació amb altres persones per sentir-nos estimats com a persones… i la Lali Álvarez, ha sabut mostrar-nos amb una sensibilitat exquisida la vida d’aquest jove, que prefereix acudir a una proposta de manifestació que anar a prendre un bany tranquil a la platja.
La descripció dels fets, des de que apareix adormit al seu llit i nosaltres podem entrar en la seva intimitat, fins que acaba assassinat per les forces de seguretat italianes, està explicat amb una sensibilitat exquisida… fins que evidentment la violència apareix a escena i llavors el canvi d’acció és brutal i angoixant.
En tot això té molt a veure la gran interpretació d’Oriol Pla, que aconsegueix atrapar-nos des del primer minut…. en una actuació en solitari que primer estar plena de tendresa i que a poc a poc es transforma en una activitat física brutal que arriba a desgastar fins i tot al públic que presencia atonit la seva actuació.
Ragazzo és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.
No ens imaginàvem pas al entrar a la Sala Andy Warhol de la Nau Ivanow, que sortiríem tan tocats i al mateix temps, tan eufòrics de viure una experiència teatral tan intensa com la de Ragazzo. Sembla mentida que una autora tan jove pugui aconseguir un nivell tan alt en la seva primera obra que escriu i que dirigeix al mateix temps.
Què fer davant l’amenaça? Té legitimitat un govern que s’ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?
La nostra valoració cargolaire de 5 cargols, és com veieu la màxima, que equival a un 10 sobre 10; una llàstima que aquesta proposta teatral únicament s’hagi pogut veure durant quatre dies, però estem absolutament segurs que aquesta proposta ben aviat la veurem programada en un teatre convencional fent temporada… i és que veritablement es tracta d’una veritable joia que tothom hauria de veure.
Dedicat a la memòria de Carlo Giuliani, assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001.
Autoria i direcció: Lali Álvarez
Intèrpret: Oriol Pla
Cia. Teatre Tot Terreny // Ajudant de direcció: Quimet Pla // Assistent: Irene Vicente // Disseny de llums: Núria Solina // Disseny de so: Pau Matas Nogué // Fotografia: Clàudia Serrahima // Col·laboracions: Aleix Aguilà,Isaac Domínguez
This is an example of a sitewide notice - you can change or remove this text in the Customizer under "Store Notice" Descarta
Una proposta on predominen el color rosa i el malva tant en els elements escenogràfics com en el vestuari, a la dreta de l’escena llibres, a l’esquerra ampolles.
