Aquest passat dimarts vàrem poder assistir a l’estrena de “MOUSTACHE, The Rhythm Musical Comedy” al Teatre Apolo; en teníem moltes ganes després de poder veure la setmana anterior algun avançament a la roda de premsa; en l’apunt que vaig escriure per l’ocasió, ja us vaig poder deixar com a mostra tres vídeos, que vaig poder gravar aquell dia.
This slideshow requires JavaScript.
MOUSTACHE ens explica una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, en el local del “Moustache Music Hall”, un espai on s’ofereixen espectacles destinats a la classe obrera i on únicament s’admeten espectadors del gènere masculí amb bigoti. Aquest Music Hall té com estrella principal al petit Max, un exitós comediant i ballarí, amb un ocult desig interior…. arribar algun dia a treballar com a actor reconegut en algun paper seriós d’alguna obra de Shakespeare.
Potser la trama és segurament el més fluixet de tot, perquè malgrat que no cal un gran argument per reflectir la vida d’aquell local dedicat al Music Hall i gairebé amb encadenar números que s’anaven representant en aquell espai, ja és suficient, creiem que la imatge que es vol donar del Clown, no és ni de lluny la més idònia ni realista, ja que molts pallassos són molt feliços fent el seu treball simplement provocant el riure al seu públic, sense cap necessitat de dedicar-se al teatre de text. Aquella imatge d’una persona “obligada” a fer riure, però que en realitat amaga un gran drama dins seu, no ens va convèncer.
Sembla que s’ha volgut prendre com a exemple per aquest personatge, el protagonista de l’òpera “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo, malgrat que en aquell cas la tragèdia és a conseqüència d’un conflicte amorós; inclús s’utilitzen en aquest Musical, algunes escenes amb la música d’aquella òpera.
A l’escenari de la Sala Muntaner, una sala d’espera de la consulta d’un psiquiatre i dues dones que esperen. La fragilitat enfront de la fortalesa, la deixadesa personal enfront de l’elegància, la dona de casa enfront de l’empresària, la bogeria enfront del seny. Una línia prima les separa.
Amb aquesta obra d’en José Pascual Abellán, dramaturg i diplomat en pedagogia terapèutica, ens posem davant de la bogeria, però no de la bogeria de manual sinó d’una bogeria que tots hem patit o podem patir en algun moment de les nostres vides, aquella que ens trobem quan alguns esdeveniments ens trasbalsen de tal forma que som incapaços de controlar els nostres sentiments, les nostres emocions.
O la bogeria que ens pot provocar la rutina, l’avorriment i la soledat que ens aboca a comportaments mecànics i a l’aïllament.
Presentat com un drama còmic, Muntsa Rius (Martiri) i Àurea Márquez (Gregoria) són les dues dones amb vides diametralment oposades però amb una característica en comú, la seva bogeria. No deixen de parlar ni un sol moment i acaben despullant-se emocionalment i ens conviden a pensar en el tipus de vida que portem que ens fa oblidar, sovint, que vivim en un món de persones i que tots necessitem afecte i comprensió.
Em fa moooooolta mandra començar a escriure sobre aquest espectacle que de nou ens ha decebut molt per falta de qualitat del so al recinte del Teatre Grec.
Ens considerem amants d’aquest gènere de Teatre Musical, i en més d’una ocasió ha estat l’excusa per viatjar per Europa i veure diferents Musicals que a casa nostra no es poden veure.
La temporada passada del Grec, ja vàrem escriure una crònica del primer espectacle que es va representar, que volia ser un resum de diferents Musicals del compositor Albert Guinovart i llavors ens vàrem prometre que no ens gastaríem ni un duro més, en espectacles com aquell, si la qualitat del so no millorava. Aquí us deixo aquella crònica del 2014.
Per tant, havíem descartat comprar entrades per l’espectacle d’enguany, dedicat a Musicals conegudíssims de Broadway….. però una setmana abans, vàrem rebre una invitació per assistir a l’assaig general el dia abans de la seva estrena oficial. En mala hora vàrem acceptar, perquè va ser una pèrdua absoluta de temps i vàrem sortir del recinte amb un cabreig evident….. i és que el so va tornar a ser patètic, però aquesta vegada a més a més, molts dels micròfons de mà no funcionaven o ho feien a estones, amb el problema afegit que els tècnics pujaven el so d’alguns cantants que tapaven totalment als seus companys.
Estic d’acord que era un assaig general, que no es pot valorar un espectacle com caldria en una representació prèvia i també sóc conscient que el dia de l’estrena oficial, pel que m’han dit no varen haver-hi incidències greus d’aquest tipus. De totes maneres, haig de donar la meva opinió sobre el que vaig veure …. i sobretot el que NO vàrem poder escoltar….. i sincerament em va semblar més que patètic, vaig sentir vergonya aliena, del que estàvem presenciant.
Quan un assaig general te problemes greus com aquells, s’ha de parar l’espectacle, resoldre els problemes i continuar…. però en aquest cas la directora Elisenda Roca va cometre el gran error de no fer-ho. Era potser perque erem public convidat i no merexiem la mateixa consideració ?
This slideshow requires JavaScript.
Deixant a banda els problemes tècnics greus de so, el que vàrem poder intuir, és sens dubte una gran voluntat d’aixecar un espectacle de qualitat, especialment amb una posada en escena força acurada i amb una gran il·lusio d’un grup força important d’escoles musicals de casa nostre, com són les escoles Aules, Coco Comín, Eòlia, Dance Emotion, Luthier d’arts Musicals, Luthiers Dansa, Memory i Taller de Músics; de fet es notava a l’ambient que molts dels convidats d’aquella nit eren familiars dels membres que actuaven.
El millor de tot, sense cap dubte va ser la Banda Municipal de Barcelona, que malgrat tots els moments de desconcert, varen saber continuar com si no passes res.
Les interpretacions molt desiguals, perquè es barrejaven cantants de qualitat amb actors que l’únic que podien oferir és la seva voluntat, cantant com bonament podien algunes de les cançons; evidentment ens van agradar, com sempre ho fan Àngels Gonyalons, Daniel Anglès, Elena Gadel, Ivan Labanda… i molt especialment Xavi Duch amb un número de claqué antològic; entre els actors, la gran sorpresa la va donar l’actriu Mercè Aranega a la que nosaltres mai l’havíem vist cantar i que ho va fer força, força bé…. i sobretot va omplir l’escenari amb la seva gran presencia.
Segurament aquest espectacle, almenys el dia de la representació oficial, gaudia d’una qualitat molt més elevada que el de la temporada passada i la meva valoració hauria estat força més alta. Malauradament el que nosaltres vàrem poder escoltar, no va estar a l’altura d’uns mínims tolerables.
Direcció escènica: Elisenda Roca
Direcció musical: Andreu Gallén
Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Salvador Brotons
Col·laboració al piano: Albert Guinovart
Interpretació musical: Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Daniel Anglès, Diana Roig, Elena Gadel, Ivan Labanda, Joan Pera i Roger Pera, Mercè Arànega, Mercè Martínez, Miquel Fernández, Mone Teruel, Muntsa Rius, Sergi Albert, Xavi Duch
Col·laboració: Albert Bolea, Annabel Totusaus, Benjamí Conesa, Bernat Mestre, Dídac Flores, Ferran González, Gracia Fernández, Jordi Llordella, Jordi Vidal, Júlia Jové, Lluís Parera, Marc Flynn, Marc Pociello, Marc Vilavella, Marta Capel, Miquel Cobos, Nacho Melús, Neus Pàmies, Rubén Yuste, Víctor Arbelo, Víctor Gómez Casademunt, Xavi Navarro
Traducció i adaptació de les cançons: David Pintó // Arranjaments: Jordi Cornudella // Caracterització: Toni Santos // Disseny de so: Toni Vila // Enregistrament d’àudio: Guillermo Prats // Disseny d’il·luminació: Dani Santamaría // Projeccions, enregistrament de vídeo i Producció executiva : Teatralnet Produccions
La veritat és que és molt d’agrair que des de Catalunya s’intenti no deixar de banda el món del Teatre Musical fet a casa nostre, malgrat que les condicions econòmiques actuals no ho permetin i les dificultats afegides per l’injust i cruel IVA del 21% que imposa el maleit govern del PP que ofega a la Cultura d’aquest estat; no és pas d’estranyar que molts de nosaltres tinguem cada vegada més raons i ganes de deixar de pertànyer a aquest estat, com més aviat millor. La CULTURA pel que sembla, és l’enemic numero 1 d’aquest partit, perquè ells són molt conscients, que és una eina en mans del poble, que els hi dóna més capacitat per valorar el que els interessa com a ciutadans, especialment en l’aspecte polític.
No puc passar l’oportunitat de donar-los una nova “botifarra”, imitant al que ahir va fer l’actriu Rosa Maria Sarda, als polítics que governen aquest estat, en l’acte d’entrega dels premis MAX de Teatre.
GUAPOS & POBRES, és un Musical de petit format que vol arribar a tots els públics, especialment al més jove, perquè parla d’un tema que els afecta molt directament… la manca de treball o en tot cas les feines mal pagades i moltes vegades en negre. L’esforç de molts anys d’estudi i esforç, no els ha servit de gaire cosa, a milers i milers de joves que aspiraven a viure com a mínim amb la mateixa qualitat de vida que els seus pares.
Un text que vol tractar principalment d’un tema que és un dels principals mals de cap de la nostra societat, però que malauradament ha estat tractat d’una manera massa superficial, pensat perquè arribi a ser prou comercial, en forma de petits esquetxos que intenten embastar un argument parlant de moooooolts temes a la vegada, entre els que estan el desengany amorós, la gelosia dins del matrimoni, la dependència d’alguns joves de l’entorn familiar, les cites amoroses a cegues per internet, l’homosexualitat, l’amistat entre un grup de joves.
