A partir de les primeres lectures de crítiques llegides a Blogs amics, ens van venir unes immenses ganes de veure el treball d’interpretació de la gran Rosa Renom; semblava gairebé que tota la resta era superflu i fins i tot, la segona part es tornava feixuga, reiterativa i sobrera.
En veure el passat dissabte EL PRESIDENT de l’autor Thomas Bernhard, a la Sala Tallers del TNC, ens vàrem adonar que cada espectador és un món, que cadascun valora coses diferents i que nosaltres no estàvem gens d’acord amb aquestes primeres apreciacions. La producció de la qual estem parlant és per nosaltres, potser la més rodona i millor compensada en tots els aspectes teatrals, de les que hem vist aquesta temporada.
Amb el país en un estat de crispació creixent, la parella presidencial acaba d’escapar il·lesa d’un atemptat que s’ha endut la vida de l’estimat gos de la presidenta i també d’un coronel. El terror que experimentaran el president i la presidenta —accentuat pel risc de ser assassinats pel seu propi fill, que s’ha passat a les files anarquistes— revelarà progressivament l’abisme que separa la solidesa aparent del seu poder i la mediocritat de la seva fragilitat real.
La farsa política construïda per Thomas Bernhard ataca sense cap mena de concessions les bombolles dels nuclis de poder, per oferir aquesta despietada radiografia d’una intimitat familiar en què la companyia de massatgistes, confidents i amants oficials només serveix per distreure les solituds inevitables d’una parella de dirigents amb aires dictatorials, que són tan incapaços de connectar amb el seu poble com amb ells mateixos.
Per començar, la direcció de Carme Portaceli ens ha deixat sense paraules…. un dels treballs millors que hem vist d’ella, a l’alçada d’aquell treball seu del 2012 també al TNC (Baixos Fons), que recordarem tota la vida, i curiosament formant tàndem també amb l’escenògraf Paco Azorín. En aquella ocasió la vàrem valorar amb les 5 estrelles, màxima puntuació a “Voltar i Voltar”, i ara amb aquest EL PRESIDENT ho tornem a fer. Nits com la que vàrem viure el passat dissabte, són la base per creure que el Teatre que es fa a Catalunya pot arribar a l’excel·lència i que és perfectament comparable amb les millors produccions a escala internacional.