Ahir dilluns dia 4 de febrer va tenir lloc al Onyric Teatre Condal, la tercera edició del concert solidari AMOR X AMOR. Per tercer any consecutiu un “Concert solidari únic i irrepetible de cançons d’AMOR per oferir AMOR a aquells que més ho necessiten”.
Els beneficis del concert d’enguany van destinats al projecteDones Acció de la Fundació Aroa. Aquest projecte és un servei d’atenció terapèutica i grups de suport psicosocial. Suport específic a les dones que pateixen o han patit violència masclista. La Fundació Aroa és una entitat sense ànim de lucre, de voluntariat i activisme professional, fundada l’any 2003, per un grup de professionals de la salut, l’educació i l’atenció social.
Va ser un concert de duets musicals amb més de 30 artistes a escena amb un repertori integrat per cançons d’amor que formen part de bandes sonores de pel·lícules. Un altra nit màgica viscuda al Teatre… d’aquelles que no s’obliden.
Una breu presentació a càrrec de Alicia Serrat directora de l’espectacle i Neus Pociello de la Fundació Aroa, va donar pas al concert amb una sala plena de gom a gom.
Quatre músics a escena dirigits per Dani Campos als teclats. Ells són Danko Compta a la bateria, Neirak a les guitarres i Ramon Regada al baix.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
El programa que es va anar interpretant va ser el següent:
Medley “Everything i Do”/”All For Love”- Robin Hood / The Three Musketeers.
Aquest passat dilluns vam anar al Teatre Goya a veure un Musical de petit format realitzat a casa nostre; es tracta de 73 RAONS PER DEIXAR-TE … i ja us puc dir per avançat que vàrem sortir del Teatre molt i molt satisfets.
La Mercè i en Toni fa tres anys que estan junts. Van tenir un enamorament de focs artificials, un “flechazo”, i malgrat les seves diferències, tot indicava que serien una parella ideal. Però no ha estat així. La seva relació no ha funcionat i quan els veiem per primer cop, s’estan tirant els plats pel cap. L’amor incondicional s’ha convertit en odi, les virtuts en defectes i els motius per deixar-se es multipliquen fins a arribar a setanta-tres.
Un argument d’amor i desamor que es podria situar a qualsevol lloc del món, però que el seu autor, Guillem Clua, l’ha volgut situar expressament a la ciutat de Barcelona, i per això fa servir indrets de la nostra ciutat, com pot ser la línia verda, la 3 del Metro i esdeveniments que tots vàrem viure amb força intensitat com l’ocupació de la plaça de Catalunya, pels indignats.
Em fa moooooolta mandra començar a escriure sobre aquest espectacle que de nou ens ha decebut molt per falta de qualitat del so al recinte del Teatre Grec.
Ens considerem amants d’aquest gènere de Teatre Musical, i en més d’una ocasió ha estat l’excusa per viatjar per Europa i veure diferents Musicals que a casa nostra no es poden veure.
La temporada passada del Grec, ja vàrem escriure una crònica del primer espectacle que es va representar, que volia ser un resum de diferents Musicals del compositor Albert Guinovart i llavors ens vàrem prometre que no ens gastaríem ni un duro més, en espectacles com aquell, si la qualitat del so no millorava. Aquí us deixo aquella crònica del 2014.
Per tant, havíem descartat comprar entrades per l’espectacle d’enguany, dedicat a Musicals conegudíssims de Broadway….. però una setmana abans, vàrem rebre una invitació per assistir a l’assaig general el dia abans de la seva estrena oficial. En mala hora vàrem acceptar, perquè va ser una pèrdua absoluta de temps i vàrem sortir del recinte amb un cabreig evident….. i és que el so va tornar a ser patètic, però aquesta vegada a més a més, molts dels micròfons de mà no funcionaven o ho feien a estones, amb el problema afegit que els tècnics pujaven el so d’alguns cantants que tapaven totalment als seus companys.
Estic d’acord que era un assaig general, que no es pot valorar un espectacle com caldria en una representació prèvia i també sóc conscient que el dia de l’estrena oficial, pel que m’han dit no varen haver-hi incidències greus d’aquest tipus. De totes maneres, haig de donar la meva opinió sobre el que vaig veure …. i sobretot el que NO vàrem poder escoltar….. i sincerament em va semblar més que patètic, vaig sentir vergonya aliena, del que estàvem presenciant.
Quan un assaig general te problemes greus com aquells, s’ha de parar l’espectacle, resoldre els problemes i continuar…. però en aquest cas la directora Elisenda Roca va cometre el gran error de no fer-ho. Era potser perque erem public convidat i no merexiem la mateixa consideració ?
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Deixant a banda els problemes tècnics greus de so, el que vàrem poder intuir, és sens dubte una gran voluntat d’aixecar un espectacle de qualitat, especialment amb una posada en escena força acurada i amb una gran il·lusio d’un grup força important d’escoles musicals de casa nostre, com són les escoles Aules, Coco Comín, Eòlia, Dance Emotion, Luthier d’arts Musicals, Luthiers Dansa, Memory i Taller de Músics; de fet es notava a l’ambient que molts dels convidats d’aquella nit eren familiars dels membres que actuaven.
El millor de tot, sense cap dubte va ser la Banda Municipal de Barcelona, que malgrat tots els moments de desconcert, varen saber continuar com si no passes res.
Les interpretacions molt desiguals, perquè es barrejaven cantants de qualitat amb actors que l’únic que podien oferir és la seva voluntat, cantant com bonament podien algunes de les cançons; evidentment ens van agradar, com sempre ho fan Àngels Gonyalons, Daniel Anglès, Elena Gadel, Ivan Labanda… i molt especialment Xavi Duch amb un número de claqué antològic; entre els actors, la gran sorpresa la va donar l’actriu Mercè Aranega a la que nosaltres mai l’havíem vist cantar i que ho va fer força, força bé…. i sobretot va omplir l’escenari amb la seva gran presencia.
Segurament aquest espectacle, almenys el dia de la representació oficial, gaudia d’una qualitat molt més elevada que el de la temporada passada i la meva valoració hauria estat força més alta. Malauradament el que nosaltres vàrem poder escoltar, no va estar a l’altura d’uns mínims tolerables.
Direcció escènica: Elisenda Roca
Direcció musical: Andreu Gallén
Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Salvador Brotons
Col·laboració al piano: Albert Guinovart
Interpretació musical: Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Daniel Anglès, Diana Roig, Elena Gadel, Ivan Labanda, Joan Pera i Roger Pera, Mercè Arànega, Mercè Martínez, Miquel Fernández, Mone Teruel, Muntsa Rius, Sergi Albert, Xavi Duch
Col·laboració: Albert Bolea, Annabel Totusaus, Benjamí Conesa, Bernat Mestre, Dídac Flores, Ferran González, Gracia Fernández, Jordi Llordella, Jordi Vidal, Júlia Jové, Lluís Parera, Marc Flynn, Marc Pociello, Marc Vilavella, Marta Capel, Miquel Cobos, Nacho Melús, Neus Pàmies, Rubén Yuste, Víctor Arbelo, Víctor Gómez Casademunt, Xavi Navarro
Traducció i adaptació de les cançons: David Pintó // Arranjaments: Jordi Cornudella // Caracterització: Toni Santos // Disseny de so: Toni Vila // Enregistrament d’àudio: Guillermo Prats // Disseny d’il·luminació: Dani Santamaría // Projeccions, enregistrament de vídeo i Producció executiva : Teatralnet Produccions
Una estrena molt esperada, … i és que ens agraden molt els Musicals i mes encara si es tracta del mestre per excel·lència dels Musicals…. de Stephen Sondheim.
Divendres passat, 6 de desembre, desprès d’un dia festiu “forçat” per tal de “celebrar” per imperatiu legal, una llei que cada cop ens constreny mes i ens força a pertànyer a un estat del que no ens sentim partícips i que alhora ens menysprea com a poble, tan sols per sentir-se diferent i tenir una llengua pròpia… ens apropem de nou al nostre Teatre Lliure i tornem a pagar el 21% del preu de la localitat a un Estat al que li fa por la paraula “LLIURE” i la paraula “CULTURA”.
Lluís Pasqual va comentar a la premsa uns dies abans de la estrena a Barcelona que “Sondheim és el Shakespeare dels musicals“, … i te tota la raó; llavors, jo em pregunto… si això es així i es reconegut per tothom, no s’entén el perquè a Catalunya els Musicals no resulten rendibles i el públic no assisteix en massa com si succeeix en altres ciutats com Madrid, Londres o New York, on anar a veure un Musical requereix avançar la compra de localitats setmanes o mesos. Els teatres públics segons el meu parer no fan el suficient esforç perquè aquest tipus d’espectacles Teatrals es portin als escenaris a casa nostre tal i com fan amb qualsevol text de Shakespear, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Josep Maria de Segarra o Salvador Espriu.
