Arxiu d'etiquetes: MÍRIAM ISCLA

– Teatre – DONA NO REEDUCABLE (🐌🐌🐌🐌🐌 ) – Teatre LLiure de Gràcia – 23/09/2015

La temporada del Teatre Lliure ha començat amb dues obres del mateix escriptor, Stefano Massini (Florència, 1975), representades a dies alterns al Lliure de Gràcia i ambdues dirigides per Lluís Pasqual. Ahir vàrem acudir a l’estrena de DONA NO REEDUCABLE magníficament interpretada per Miriam Iscla.

Stefano Massini

Stefano Massini

No ens imaginàvem pas en entrar a la sala que en sortiríem tan corpresos del que veuríem i escoltaríem a escena i l’angoixa en la que ens veuríem sotmesos per una de les interpretacions més extraordinàries que hem vist en els últims anys. Miriam Iscla es deixa la pell a l’escenari i li treu tot el suc a un text realment impactant i dur en el qual ens intenta explicar com s’ha portat l’aniquilació de tot un poble, el Txetxè, a mans de l’estat rus, que utilitza tots els mitjans al seu abast per destruir les esperances de llibertat d’una nació i destruir sistemàticament, amb les eines més perverses, les idees i les persones que no “combreguen” amb les directrius del dictatorial dirigent rus Vladímir Putin … les persones considerades NO REEDUCABLES pel règim.

Un any després de l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia, que va ocórrer el 7 d’octubre del 2006 a Moscou, Stefano Massini va escriure aquest retrat sense concessions, una immersió teatral total en violacions i represàlies, suborns i xantatges, desesperació i coratge.

Continua llegint

– Teatre – EL REI LEAR – (🐌🐌🐌🐌🐌) Teatre Lliure Montjuïc – 25/01/2015

A vegades, i aquesta és una, em costa començar a escriure una crònica teatral, per por de no saber descriure ben bé el que vols expressar, per tal de fer arribar als que ens llegiu, les sensacions increïbles que vàrem poder viure a la platea de la sala de Teatre Lliure.

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants.

elreilear_esp2

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Una de les apostes més atrevides en aquesta meravellosa producció ha estat el fet de portar de nou a l’escenari a l’actriu Núria Espert, i no pas en un paper secundari, sinó com la principal protagonista i a mes en un paper masculí, …. el del Rei Lear; atreviment i risc per ambdues parts, tant pel director Lluís Pasqual com per la mateixa actriu, que traient la força de no se sap on, a gairebé l’edat de 80 anys, fa una interpretació d’aquelles que recordarem tota la vida.

Núria Espert és Lear. Qui, sinó, podria alçar-se fent el rei de Shakespeare més terrible i fascinant de tots?

En el col·loqui, que es va oferir després de la representació, algú va dir una frase que em va quedar gravada …. “algun dia, quan passi el temps…. els espectadors que som aquí, podrem dir: Jo, vaig tenir la gran sort de poder veure una de les representacions del Rei Lear amb la Núria Espert com a protagonista“. Aquesta frase i la imatge de l’entranyable expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, en peus aplaudint emocionat, a la primera fila de la grada que teníem davant…. serà difícil que em pugui oblidar mai.

El Rei Lear, és considerada com una de les més grans tragèdies de William Shakespeare; la va escriure entre els anys 1603 1606. El paper del Rei Lear ha estat representada per molts d’actors importants, però malgrat el fet que Lear és un home vell, sovint no es representa per actors d’una edat avançada, a causa del fet que es tracta d’un paper molt vigorós tant en la part física com en l’emocional.

El rei Lear 4

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Continua llegint

– Teatre – EL ZOO DE VIDRE (*****) – Teatre Goya – 17/05/2014

Passem pàgina del últim conflicte d’ahir, produït en un intent barruer de silenciar la nostra opinió com espectadors, quan aquesta opinió no agrada o no és convenient als interessos econòmics dels que es consideren afectats. Continuem doncs amb la voluntat d’explicar el que fem, el que veiem i donant la nostra opinió com espectadors dels esdeveniments culturals, als que tenim la sort de poder assistir.

zoo-de-vidreDissabte tot just sortim de Cincómonos, ens apropem al bar del CCCB per tal de fer un cafetó abans de continuar la sessió doble de Teatre… i passem d’un esdeveniment que no ens agrada gens a un altre que compensa amb escreix el mal gust de boca de l’anterior i que valorem amb la màxima puntuació de cinc estrelles. Es tracta de EL ZOO DE VIDRE, un clàssic del Teatre del segle XX i que està considerada per molts, com una de les obres mestres de Tennesse Williams.

De fet es considera una obra semi autobiogràfica de l’autor. L’argument tracta de l’abisme existent entre el món que es vol veure i la realitat, a través del retrat d’una família del sud dels Estats Units el 1930, capitanejada per una mare controladora i tanmateix tendra, que busca desesperadament un futur millor per als seus fills, durant els desoladors anys de la Gran Depressió nord-americana dels anys trenta.

Continua llegint

– Teatre – BARCELONA (*****) – Teatre Nacional de Catalunya

Per Miquel Gascón

Segon intent de veure aquesta producció que ja prometia d’entrada. La setmana passada varem haver d’anul·lar la nostra assistència perquè precisament aquell dia es va morir la meva “sogre predilecte” tal i com li acostumava a dir… i ella reia ben a gust perquè li feia gràcia aquesta rucada meva.

No varem voler que aquesta producció al TNC ens quedes marcada d’alguna manera com si per nosaltres estigues maleïda i fa pocs dies varem tornar a comprar les entrades de nou i ja posats la varem fer coincidir amb el dia del col·loqui, que al TNC van variant de dia sense gaires miraments i sense cap respecte als abonats que han reservat les seves localitats fa molts mesos, tenint en compte la primera data anunciada.

Barcelona cartell

Haig de dir, que “BARCELONA”, esta sent una agradable sorpresa per molts “teatraires” i molts d’ells ja diuen que es tracta de la millor producció de la temporada del TNC. Veritablement nosaltres coincidim plenament amb aquesta valoració i creiem que teatre contemporani català com aquest és el que fa que a casa nostra estimem cada cop mes el Teatre amb majúscules. El seu autor i també director PERE RIERA, és el responsable d’aquesta meravella d’espectacle.

Barcelona 2

El que en un principi hauria de ser un argument a un país qualsevol durant una guerra qualsevol, es va anar transformant en una història en el que mes important és la relació entre dues amigues amb dues concepcions de vida antagòniques…… durant les 12 hores d’un dia a Barcelona, concretament el 18 de març de 1938 (matí, tarda o nit), des de què surt el sol fins que es posa, durant un dels tres dies on els bombardejos a la ciutat per l’aviació feixista italiana a les ordres de Franco, va massacrar la població civil catalana, on van morir 2500 persones….. un altre “Guernika”, amb moltes mes víctimes i que s’ha intentat silenciar.

Continua llegint

– Teatre – MCBTH (Macbeth) – (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 31/10/2012

Començo aquesta crònica amb una certa sensació de què sóc una persona estranya amb gustos fora del normal… i ben us prometo que no és per portar la contraria; totes les critiques que han arribat a les meves mans d’aquesta obra de Teatre, la deixaven per terra o per sota terra i la veritat és que m’ho vaig arribar a creure.

Dimecres passat, la nit de la castanyada ens varem arribar al TNC sense gaires ganes tot temen el pitjor…. quina Rigolada ens trobaríem?  Val a dir que per mi ÀLEX RIGOLA ha estat i és un dels grans directors de Teatre de Catalunya i la seva direcció al Teatre Lliure per mi va ser una de les èpoques mes fecundes d’aquest Teatre que tant estimo.  Efectivament, no podia fallar…. i un altre cop em va demostrar que sap el que fa i segueix una línia característica que “desconstrueix” una obra universal, la transforma tot donant-li una forma exterior molt diferent, plena de “Rigolades”, sense alterar el text o almenys l’esperit d’aquest text, resumint-lo i mostrant el que ell creu mes essencial; ho fa de tal manera que sorprèn positiva o negativament (segons l’espectador estigui o no obert a una visió diferent), però que sempre trenca motllos per oferir-nos quelcom diferent, engrescador i amb una força TEATRAL indiscutible.

Resumin el discurs anterior…. que a mi, l’espectacle em va agradar força a la primera part i em va entusiasmar a la segona; no entenc dons les critiques de quan es va estrenar a Temporada Alta de Girona ni les dels mitjans de comunicació ara a Barcelona.

És ben cert que les escenes de les Bruixes amb caretes de Mickey Mouse, asseguts a un sofà, desconcerten al principi, però a la poca estona t’adones que és per destacar la fantasia (les bruixes), dels personatges “reals” que interpreten al mateix temps, quant es treuen les mascares (Duncan, Malcolm, Macduff).

Continua llegint