Mireia Pàmies |

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Una entretinguda història escrita per Marc Rosich, per encarreg del TNC. Tal com ens va explicar a la roda de premsa, en aquell moment feia molt poc que havia esclatat “el cas Pujol” i va pensar que aquest podia ser el fil conductor de la seva proposta.

La Magda Casals de Clarà, un paper fet a mida per a l’extraordinària Mercè Aránega, és una dona de la burgesia que viu en un pis de l’Eixample de Barcelona i que s’ha quedat vídua fa molt poc. Ella és mestressa de casa i el seu marit era un comercial de l’Enciclopèdia Catalana.

L’esclat de l’escàndol al voltant del Jordi Pujol fa que senti la necessitat d’insultar i dir paraulotes per poder treure la seva rabia davant de l’engany que ella creu, ha patit per part del seu admirat i estimat Jordi. Això provoca que convidi a pujar a casa seva un sensesostre que sap molt d’insultar, una bona i divertida interpretació d’en Carles Gilabert, sobretot a la primera part de l’obra on es produeixen moments realment divertits.

A partir d’aquesta decisió, a priori difícil d’entendre, apareixen les filles de la Magda (Montse Esteve i Àurea Márquez), la seva germana (Lurdes Barba) i una neta (Mireia Pàmies) provocant tota mena de situacions més o menys aconseguides.

Hem trobat un pèl exagerada i ridiculitzant la forma en què es presenta el “procés”, amb la preparació de l’onze de setembre; potser és el punt que menys ens ha agradat, ja que des del nostre punt de vista s’han volgut manipular i ridiculitzar sentiments que compartim molts catalans, és a dir, voler esdevenir un estat lliure, fora de la mediació d’un estat que ens menysprea culturalment i ofega econòmicament.

This slideshow requires JavaScript.

Entenem que es tracta simplement d’una visió irònica del director, però en aquest punt creiem s’hauria d’haver profunditzat el problema d’una manera molt més seriosa.

Continua llegint →

Ens venia molt de gust veure aquesta representació, que com moltes d’altres durant aquest mes de juliol queden tapades pel Festival Grec a la ciutat de Barcelona. Nosaltres som un exemple clar d’aquest comportament dels teatraires, perquè hem de reconèixer que som els primers que ens hem abocat a poder veure el màxim d’espectacles del GREC i hem adquirit entrades per més de 25 espectacles. Malauradament propostes interessants com IME, que es representen a Teatres que no tenen la sort d’entrar dins d’aquest enorme engranatge de Cultura, passen desapercebudes.

En una societat on la gent només es comunica a través de les xarxes socials, una caiguda del servidor els forçarà a aixecar la mirada. Una comèdia profètica de la nostra gestió 2.0

A vegades, aixequem el cap del mòbil i veiem la nostra gent amb el cap acotat mirant el seu mòbil. – A vegades, ens sentim més lluny dels nostres fent un cafè que fent un whatsApp. – A vegades, ens preguntem on anirem a parar.

Una societat on tot ho tenim integrat, on l’única comunicació existent és a través de les xarxes, on les emocions no es comparteixen. On la gent no s’ha mirat mai a la cara.

No coneixíem aquesta jove companyia de Teatre catalana (Cia. Dara Teatre) i ens ha sorprès amb un espectacle fresc, ple de vitalitat, divertit perquè ens ho han fet passar bé i hem rigut, però al mateix temps ens hem adonat que té “suquillo”, perquè el seu argument fa que pensar i entre rialla i rialla, ens deixen glaçats quan ens mostren, com si es tractés d’un mirall, moltes de les nostres actituds quan supeditem la nostra vida del dia a dia, a comunicar-nos per Watsapp, Facebook, Twitter… o dediquem massa del nostre temps a escriure un Blog …. i deixem de banda aspectes de la nostra vida, que són força més importants, com són les relacions humanes directes.

Una escenografia molt senzilla, però efectiva, amb tres mòduls que poden ser sofàs o convertir-se de sobte en llits o petits espais on els protagonistes s’auto incomuniquen, ignorant a les persones que conviuen al mateix habitatge. Quatre actors molt joves, interpreten aquest argument que és d’una exageració volguda, en clau de comèdia… especialment a la primera part de l’obra, però que a mesura que avança el temps, es va transformant en una tragèdia que els protagonistes no podran controlar ni aturar.

Actuacions corals amb molta vitalitat, sense cap protagonista principal, que ens van agradar força totes elles, emparades per una molt bona direcció de Roc Esquius, que és al mateix temps el creador de la dramatúrgia.

Aquesta setmana encara la podreu veure al Tantarantana, fins al 19 de juliol i seria una veritable llàstima que us la perdéssiu, perquè supera en qualitat moltes de les propostes que hem vist al Festival Grec. És per això, que publico aquesta crònica abans que altres que encara tenim pendent d’escriure, trencant l’ordre que acostumo a respectar. Com a mínim hauran obtingut el suport dels blogs artesanals que parlem de Teatre i de les xarxes socials, que tan bé retraten en aquesta producció.