FLAMINGOS – ALBERT QUESADA (temp. 18/19 – espectacle nº 168)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Dijous dia 21 va ser el dia de l’estrena de FLAMINGOS d’Albert Quesada al Mercat de les Flors, una barreja de flamenc amb dansa contemporània que forma part del projecte Cèl·lula.
El projecte Cèl·lula, en aquesta primera edició, es presenta dins del marc de la Quinzena Metropolitana de la Dansa. És un projecte que acull coreògrafs i intèrprets amb l’objectiu de facilitar i produir creacions de diversos formats d’obres de dansa.
Els projectes Cèl·lula es proposen d’impulsar laboratoris de recerca i transmissió de tècniques i metodologies de treball, a la vegada que pretenen proposar maneres de compartir i fer sostenible la creació.
A FLAMINGOS, Albert Quesada aprofundeix en la seva recerca sobre el flamenc que segons ell ens serveix com a mirall per inspirar-nos en com una manera d’entendre el cant, la música i la dansa s’ha desenvolupat a través de tantes cultures i regions, i ha acabat prenent forma a Andalusia.
A FLAMINGOS intenta traslladar l’esperit del flamenc a la dansa contemporània tal com ja va començar a indagar en l’espectacle “UnDosTresUnDos”, que nosaltres vam poder veure en 2016 dins del Sâlmon Festival en aquesta mateixa sala. FLAMINGOS és per Quesada la continuació d’aquell duet.
Dimecres de la setmana passada vaig poder assistir a la Roda de premsa d’aquest espectacle i el mateix dissabte anàvem a veure’l al Mercat de les Flors el seu resultat. SWEET TIRANNY és un espectacle de dansa…. o no ?, irònic i reivindicatiu sobre les relacions del poder a la feina i al lleure.
Forma part de la trilogia Sweet Suites, formada per Sweet Fever (presentada a Temporada Alta de Girona al novembre passat), aquesta Sweet Tiranny i una propera en preparació anomenada Sweet Precarity.
SWEET TIRANNY està creada a partir de coreografies icòniques de pel·lícules musicals dels anys de l’era disco (70s i 80s) i dibuixa una analogia entre la dansa com a èxtasi i evasió i la dansa com a feina i professió, que volgudament distorsiona i amplia aquesta relació per fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia realitat laboral i existencial.
Copiant i versionant les coreografies de John Travolta o Patrick Swayze, la peça transcendeix del clixé que representa i vol fer reflexionar sobre les diferents relacions tiràniques que s’estableixen en la creació teatral, ja sigui entre el coreògraf i els ballarins, entre l’artista i la indústria de l’art o entre els intèrprets i el públic assistent. Presenta la disco com a un possible espai polític de subversió física i política.
Uns Musicals que s’injectava en vena i que d’amagat s’aprenia les seves coreografies gravades en VHS … Grease, Chorus line, Flashdance, i fis i tot Mary Poppins….. i moltes més.
En l’espectacle participen 8 persones a escena, però aquí en Pere Faura assumeix el paper de personatge prepotent i imbècil (segons les seves paraules a la roda de premsa), ja que des d’un tipus d’humor irònic, presenta la seva persona en l’àmbit de la tirania…..
1 – jo i els ballarins
2 – jo i el públic
3 – jo amb els estaments de poder.
Pere Faura creu que la discoteca s’hauria d’estudiar des d’un punt de vista sociològic, ja que ell creu fa temps que la disco és l’únic espai on els rols de poder desapareixen en bona part, perquè el poder de la paraula deixa de tenir significat i pren el poder el moviment del cos en el ball, i aleshores desapareixen les classes socials i els rols entre cap i subordinat.
Ens comenta que aquest espectacle l’ha representat un parell, d’anys de feina.
Us deixo l’àudio de la roda de premsa……
Dissabte 28 de gener anem a veure el resultat d’aquesta proposta al Mercat de les Flors, i prèviament anem a una sessió oberta al públic, anomenada “mitja hora abans” en el que es pretén donar unes línies orientatives del que es veurà a continuació. Malauradament aquesta sessió comença tard i el que encara és pitjor no explica realment el que veurem, perquè no s’ha preparat amb temps com calia i la tècnica els hi fa una mala passada.
Ja a la Sala comença l’espectacle i en Pere Faura es passeja per les butaques entre el públic durant una bona estona, com si es tractés d’una gran estrella de Hollywood… després veurem el perquè.
Comença l’espectacle i ens sorprèn que en Pere anuncia que en realitat no és un espectacle de dansa i presenta als ballarins de forma despectiva infra valorant-los, tot dient que han tingut molta sort que els ha contractat, encara que sigui de forma precària. Ens diu que quan acabi l’espectacle únicament ens en recordarem del coreògraf (o sigui d’ell)… i que ens oblidarem dels noms dels ballarins al cap de pocs minuts de la Sala….. i malauradament veurem que és veritat.
Immediatament desprès de sortir de les dues xarrades del “Teatre pren la paraula” i quasi bé sense bellugar-nos per res, varem fer un mos al bar del Mercat de les Flors… i tot seguit entràvem a veure un espectacle de Dansa a la Sala MAC del Mercat.
Cabina on es representa REMOR
Malauradament ens vam perdre un altre espectacle de dansa, (REMOR) de durada molt curta (11 minuts) que de ben segur hauríem pogut veure i fer la crònica, però per la falta de col·laboració reiterada i fins i tot d’antipatia de l’hostessa encarregada en facilitar les entrades, varem decidir no assistir en senyal de protesta. Ho lamentem per La companyia Res de Res & Artigues, que no tenen pas la culpa. Aquest espectacle per tan sols 15 espectadors, és gratuït i es fa en diferents horaris fins al 14 de juliol, a la mateixa plaça Margarita Xirgu.
El magnific espectacle que SI varem veure és titulava CAPRICIS, de la coreògrafa Àngels Margarit. Encara que al principi el varem trobar un pel monòton, quant varem entrar de ple en l’espectacle, ens va agradar cada cop mes…. fins a meravellar-nos. La nostra valoració és de 4 estrelles sobre 5.
Àngels Margarit, una de les grans creadores de dansa contemporània del moment, tradueix en moviment i fa visibles a l’espai els 24 capricci del violinista i compositor Niccolò Paganini.
Quan l’escoltaven interpretar amb un virtuosisme fora mida, molts en el seu temps pensaven que Paganini (1782-1840) havia fet un pacte amb el diable. Ningú no igualava la seva habilitat i tècnica, d’aquí que el seu fos un cas especial: va ser un dels primers a utilitzar el violí en solitari i fer gires sense l’acompanyament d’altres músics. Els 24 capricci és una de les seves obres de referència.
Angels Margarit
Ara Àngels Margarit assumeix el repte, no d’interpretar-los amb un violí, sinó amb els cossos d’un seguit de ballarins que dibuixen la música en l’espai i que proposen diferents jocs escènics a partir de l’estructura musical de cada peça. Més enllà del virtuosisme de l’obra musical, l’articulació de la sèrie dels vint-i-quatre estudis convida a una proposta escènica única, la idea de caprici com a joc i divertiment que travessa la peça. El projecte s’inicia al Grec 2013 i és una proposta modular i modulable que converteix també en un caprici cada representació.
