Arxiu d'etiquetes: Mingo Ràfols

– 247 – Teatre Musical – EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA – Teatre Victòria (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 2019.04.18 (temp. 18/19 – espectacle nº 180)

EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA (temp. 18/19 – espectacle nº 180)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

I dijous, d’un musical íntim i de petit format a un altre musical una mica més gran al Teatre Victòria. EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA, la producció catalana del musical “Spring Awakening” adaptat per David Pintó.

Una producció que, amb un altre elenc, vam tenir l’oportunitat de veure al Teatre Gaudí, el novembre del 2016 (podeu veure aquella ressenya en aquest enllaç). Volem des d’aquí valorar la feina i l’enorme esforç que fa Ever Blanchet, director del Teatre Gaudí, per donar suport a les petites produccions Musicals (i no tan petites) realitzades a casa nostra en català i amb música en directe, sense gaire pressupost, sense cap subvenció i arriscant econòmicament tot i més. Una vegada triomfen, com és el cas, passen a teatres més grans i amb més mitjans tècnics i econòmics.

Al nostre entendre, creiem que la feina que realitza Ever Blanchet no és suficientment reconeguda ni pel sector teatral, ni tampoc (encara menys), pels mitjans de comunicació, que únicament es fan ressò de les propostes escèniques que es poden veure als teatres de més aforament.

This slideshow requires JavaScript.

Aquesta, tal com ens van comentar a la roda de premsa del passat mes de marc, és la segona vegada que es representa al Teatre Victòria i bona part dels intèrprets ho fan per primera vegada després d’un càsting a més de 300 aspirants. Marc Vilavella, director de la proposta, ha incorporat doncs, mirades noves a les escenes que conformen l’espectacle. Amb l’Ariadna Peya han treballat noves coreografies tenint en compte que és un espectacle que s’ha adaptat a les mides d’un gran teatre i que compta amb 15 actors, 7 músics en directe i un gran equip darrere. La direcció musical és de Gustavo Llull.

EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA, és un musical pop rock que tracta sobre l’amor adolescent, la repressió, la por, l’abús de poder i la incomprensió.

Continua llegint →

– 209 – Teatre – EL MERCADER DE VENÈCIA (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Versus Glòries – 2019.03.09 (temp. 18/19 – espectacle nº 154)

Deixa un comentari

EL MERCADER DE VENÈCIA (temp. 18/19 – espectacle nº 154)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dissabte dia 9 vam fer cap a la Sala Versus Glòries per tal de veure la primera proposta de la companyia Dau al Sec, EL MERCADER DE VENÈCIA, una adaptació de l’obra de William Shakespeare feta per Konrad Zschiedrich amb la traducció de Miquel Desclot, una traducció feta en estreta col·laboració amb els actors i el director de l’obra.

La companyia Dau al Sec, ha nascut amb aquest projecte alhora que l’espai d’arts escèniques, que porta el mateix nom, al Poble Sec. La companyia aposta per un procés de creació profund i rigorós partint del treball de l’actor, triant textos que tractin de conflictes actuals i centrant en la paraula la comunicació escènica.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies cedides per la Sala Versus Glòries

EL MERCADER DE VENÈCIA ha estat dirigida per Konrad Zschiedrich, el prestigiós director i dramaturg alemany, que per malaltia no ha pogut finalitzar tot el procés de creació i Mingo Ràfols, gran coneixedor del seu treball, que l’ha rellevat en les seves tasques. El director proposa una “versió essencial” de l’obra, estrenada per primer cop l’any 1600.

Han construït una versió d’aquest clàssic on concentren la mirada en els moviments del capital, l’expansió del poder econòmic i el seu impacte en les relacions humanes. Una proposta construïda en catorze escenes i interpretada per només quatre actors, Sílvia Forns, Lolo Herrero, Mercè Managuerra i Damià Plensa i amb una escenografia pràcticament inexistent. Tots ells interpreten més d’un personatge, tot i que han fet desaparèixer alguns dels personatges i les trames secundàries per donar més força a la línia central d’acció.

Segons ha explicat Mercè Managuerra, amb en Konrad, han treballat de forma que l’actor ha de trobar el sentit essencial de cada paraula, tot trencant l’aproximació emocional vers el personatge. Es treballa sota el concepte d’estranyesa, perquè l’actor es distanciï del text, sense deixar aflorar les seves referències quotidianes.

Seguint aquesta línia, fa que el personatge del jueu Shylock sigui interpretat per una dona, en aquest cas la mateixa actriu Mercè Managuerra, que hem de dir que ens ha regalat una interpretació magnífica i un esplèndid monòleg final.

Continua llegint →

– Teatre (281) – AL I OLI (🐌🐌🐌) – Teatre del Raval – 14.05.2017

Deixa un comentari

AL I OLI –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Diumenge vam anar fins al Teatre del Raval per veure aquesta comèdia que ens havien presentat en roda de premsa el passat dia 2. Un text de Neil Simon, i una de les seves obres més representades arreu del món, i que ha estat traduïda al català per Josep Minguell que és també el director i un dels intèrprets de la proposta.

El títol original és “The Sunshine Boys“, que fa referencia al duo còmic creat i format per Al Lewis i Oliver Clark (Al i Oli…), i que va omplir teatres al llarg de 35 anys.

Onze anys després de la seva ruptura, reben una oferta d’una cadena de televisió per fer una única gal·la recordant els seus espectacles. Com van acabar barallats, el seu retrobament farà saltar totes les alertes per tal que la gravació pugui arribar a bon port. Situacions inversemblants i sortides de to, ara de l’un ara de l’altra, no fan preveure que pugui acabar bé, però quan sembla que tot està a punt del trencament total, un gir inesperat de l’atzar els acabarà lligant com el nostre “allioli”.

La comèdia va ser estrenada a Broadway el 1972 i vol ser un homenatge de l’autor a tots els artistes que, amb èxit o sense, s’atreveixen a desafiar el pas inexorable del temps.

Continua llegint →

– Teatre Musical (95) – EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA – Teatre Gaudí (🐌🐌🐌🐌) – 16.11.2016

Deixa un comentari

EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Aquest musical que ens presenten al Teatre Gaudi i del que vam fer cinc cèntims en la crònica de la roda de premsa, és l’adaptació catalana del musical Spring Awakening basat en l’obra de Frank Wedelind (Hannover 1864-Munic 1918), escrita l’any 1890, amb llibret i lletres de Steven Sater i música de Duncan Sheik.

Fa trenta anys que Josep Maria Flotats, que acabava de tornar a Catalunya amb «Cyrano de Bergerac», va formar una companyia jove, per representar al recuperat Teatre Poliorama «El despertar de la primavera», en una versió de Carme Serrallonga. La va estrenar el 27 de febrer del 1986 i va constituir un altre dels èxits de l’època. Aleshores encara no existia la versió musical.

EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA (Spring Awakening), és un musical pop rock que tracta sobre l’amor adolescent, la repressió, la por, l’abús de poder i la incomprensió. És un musical que ha aconseguit commoure espectadors d’arreu del món des de la seva estrena a l’Off de Broadway l’any 2006. Considerada una peça de culte, ha tingut diverses produccions internacionals, i s’ha estrenat en escenaris de Nova York (Broadway), Londres (West End), Viena, Buenos Aires, diverses gires pels Estats Units i pel Regne Unit… i ara, Barcelona. La producció original de Broadway l’any 2006, va guanyar 8 premis Tony i 4 premis Drama Desk.

És l’any 1891, a Alemanya, en un món en el qual els adults són els qui controlen tot. Un grup d’adolescents d’un petit poble s’enfronta a algunes de les grans preguntes que marquen l’adolescència: el sexe, el suïcidi, els misteris de la pubertat i la interminable sèrie de qüestionaments que comencen a aflorar. La història de com intenten trobar les respostes, mentre intenten continuar amb les seves vides dins del col·legi, i dins d’un món extremadament hostil davant tots aquells que s’atreveixen a posar a prova els seus valors.

Continua llegint →

– Teatre – FALSTAFF (🐌🐌🐌) – Teatre Akadèmia – 03/03/2016

Deixa un comentari

Anàvem amb moltes expectatives per veure aquesta producció i la veritat és que vam sortir una mica decebuts, no per les interpretacions que vam trobar molt acurades, si per la posada en escena i la manca d’emoció que ens va donar com a resultat un espectacle llarg i avorrit.

Punt i a part i molt destacable per sobre de la resta la interpretació que en Francesc Orella fa d’un Falstaff vividor i tendre que en els moments finals ens ha fet vessar la llagrimeta.

Falstaff no és el títol de cap obra de William Shakespeare, és un personatge que apareix a diverses de les obres de l’autor: Ricard II, Enric IV (parts 1 i 2), Enric V i Les alegres comares de Windsor. És també el protagonista de l’òpera de Verdi amb el mateix títol i el protagonista de la pel·lícula d’Orson Welles Campanades a Mitjanit.

Falstaff és un home que estima la vida, gaudeix de l’amistat, li encanten les dones i li perd un bon vi i bon menjar. Viu en un món en guerra, un món violent en el qual triomfen la força, la traïció i l’ambició pel poder. Falstaff només sobreviu.

Continua llegint →

– Teatre Musical – VAN GOGH El Musical (🐌🐌) – Teatre del Raval 14/09/2015

Deixa un comentari

Aquest dilluns passat vàrem assistir a l’estrena de VAN GOGH El Musical, al Teatre del Raval; sabíem prèviament que es tractava d’un Musical de petit format, dels que s’acostuma a representar en aquest Teatre, bàsicament per què el seu escenari no permet representar produccions més ambicioses.

No es pot negar la il·lusió dels seus creadors Joan Olivé i Roc Olivé en aquest projecte, així com l’entrega dels tres actors que es buiden literalment a l’escenari interpretant els personatges dels pintors Vincent Van Gogh, Paul Gauguin i la prostituta Úrsula Layer de la que s’enamora perdudament Van Gogh. Hem de recordar que aquest 2015 es commemora el 125 aniversari del naixement de Vincent Van Gogh, i potser ha estat la causa de què els Olivé hagin pensat i creat aquesta producció gens pretensiosa en clau de divertimento.

No crec que pretenguin passar a la història dels Musicals, però les seves 9 cançons que acompanyen a aquesta comèdia esbojarrada son divertides i acompanyen molt bé un guió expressament creat per fer passar tan sols una bona estona; no pretén més que això i així ho valorem.

L’argument dibuixa i mai millor dit, als dos pintors impressionistes, en Vincent Van Gogh i en Paul Gauguin, durant la seva convivència de dos mesos l’any 1888 a la ciutat francesa d’Arles. És llavors quan Van Gogh es va enamorar perdudament d’una prostituta d’Arlès que es deia Úrsula Layer, el màxim desig de la qual era ser pintada per Paul Gauguin. Aquest dibuix summament exagerat, buscant la riallada del públic, pinta a Van Gogh (Roger Pera) com un boig que aspira a ser pintor i que és capaç de “tot” per aconseguir l’amor d’Úrsula …. i a Paul Gauguin (Mingo Ràfols) obsessionat pel sexe, cansat de la vida europea i a punt de marxar a la Polinèsia, a la recerca d’indígenes nues.

Continua llegint →

– Teatre – LA MEVA ISMÈNIA (*) – La Seca – Espai Brossa – 21/05/2013

2 respostes

Per MIQUEL GASCÓN …

Desprès de patir una setmana realment maleïda per la pèrdua d’un esser estimat, tornem o intentem tornar a la vida normal del dia a dia, a la rutina de la feina i també al accés a la cultura. El passat dimarts varem estar convidats a assistir a una de les prèvies del vodevil LA MEVA ISMÈNIA de Eugène Labiche. Va ser estrenada ahir i per això ens hem estimat publicar la nostra opinió un cop estrenada.

El resultat com veieu per l’única estrella de la capçalera, NO ens ha agradat gens i encara ens fem creus com es pretén tenir aquesta producció representant-se durant tot un mes, fins al 23 de juny.

La meva Ismènia presenta una situació d’abast domèstic i quotidià: un pare vidu i gelós dels pretendents de la seva filla soltera, una tieta rica que conviu a la casa i una minyona a la manera de l’entremaliada Colombina. Finalment, per tancar el quartet, un elegant i pretensiós pretendent que ve de París per conèixer i demanar la mà de la noia. I vet aquí que el conflicte és servit a la manera de sainet costumista a la moda del segle XIX.

Ja d’entrada en el primer monòleg de la funció, a banda del soroll del entarimat al ser trepitjat pels actors, no creiem el que estàvem veient… No era possible !!!

… però varem esperar perquè creiem que es tractava d’un pròleg fet amb un cert tipus d’humor carrincló, fet segurament expressament, per tal d’intentar apropar-se als vodevils de la època daurada del segle passat. Però quant va arrancar realment la funció, mes del mateix…. amb unes actuacions molt forçades, poc naturals, que recordaven el teatre d’aficionats de quan jo era petit.

Amb tota seguretat intentaven provocar les rialles del públic, però l’únic que aconseguien era esbossar petits somriures en part del públic i a l’altra meitat mes aviat rebuig i avorriment.

Sense cap escenografia, amb una tarima sorollosa i una mena de cortina d’hule força lletja amb algunes obertures per on apareixien i desapareixien els actors, encara espallaven mes tot plegat.

Continua llegint →

– Teatre – QUARTET (*) – Teatre Akadèmia – 26/01/2012

8 respostes

per MIQUEL GASCÓN …

És el segon cop que anem al Teatre Akadèmia i aixi com el primer cop varem sortir molt satisfets, aquesta vegada hem sortit fent “fu” com el gat. Crec que és de les poques vegades que hem anat de franc al Teatre i quasi d’una manera sobtada convidats pel programa “Continuará” de TV2.

‘Les amistats perilloses’, la novel·la de Choderlos de Laclos, va donar per una pel·lícula d’èxit dirigida per Stephen Frears, però també per una obra teatral de l’alemany Heiner Müller força representada: ‘Quartet‘.

Tot i el títol, es tracta d’una peça per a dos únics intèrprets, una actriu i un actor. Muntsa Alcañiz i Mingo Ràfols han fet seva aquesta relectura de ‘Les amistats perilloses’.

És ja la quarta vegada que es representa en català i diuen que mai ha perdut un gram d’intensitat….el primer cop el va dirigir Joan Ollé i l’interpretaven Anna Güell i Ferran Audí (1987); va seguir la versió que aquests dies s’ha comentat força, amb la sempre magnifica Anna Lizaran i Lluís Homar sota la batuta d’Ariel García-Valdés; la tercera és recent: Marta Domingo i Raimon Molins van estrenar fa un any a la Sala Atrium una versió dirigida per Jordi Prat i Coll.

Jo no l’havia vist mai i la veritat és que el text no em va interessar gens ni mica… el vaig trobar fins i tot avorrit; no dic pas que no pagui la pena veure-la…. no ho se sincerament. El que si se és que a mi no em va atrapar en cap moment.

Continua llegint →