DIE 120 TAGE VON SODOM (temp. 18/19 – espectacle nº 139)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ens fa moltíssima mandra parlar d’una proposta escènica que ens ha decebut totalment i de la que almenys en Miquel ha estat ben a punt d’abandonar la salaFabià Puigserver del Teatre Lliure a mitja representació. Finalment no ho vaig voler fer per respecte als espectadors, en trobar-me al ben mig de la grada central.
Aquest “DIE 120 TAGE VON SODOM“, va ser un dels primers espectacles que vàrem escollir dins del nostre abonament de temporada del Teatre Lliure, perquè som seguidors des de fa anys del cèlebre director Milo Rau, que ara constatem que en bona part la seva fama es basa en la provocació, i en la recerca dels límits acceptables per la societat benestant, en una posada d’escena teatral.
Un creador del que recordem haver vist diverses propostes en els darrers anys (podeu veure els enllaços)…. “HATE RADIO” al Grec 2013, “THE CIVIL WARS” al Grec 2015 i més recentment la temporada passada, amb “L’ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I)” dins del Grec 2018 i del que ens agradava la seva gosadia en portar temes provocadors i feridors a escena.
Però amb DIE 120 TAGE VON SODOM, sempre des del nostre punt de vista, ha ultrapassat tots els límits que nosaltres estem disposats a acceptar.
No som partidaris de censurar cap proposta teatral, perquè creiem que els espectadors han de ser lliures per poder escollir el que volen veure.
Per aquest mateix motiu no entenem pas la decisió del nou director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel Bayod, en desprogramar la proposta “Mount Olympus” de Jan Fabre, per les pressions “moralistes” d’una part dels “influencers teatrals”, en un injust judici paral·lel (inclús abans d’una sentència), per haver estat acusat d’abusos a actrius de la seva companyia.
L’ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I) (temp. 17/18 – espectacle nº 371)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
I ara ja si, penúltim Grec a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, on hem pogut veure la nova proposta del director suís Milo Rau (1977) i la seva companyia International Institute of Political Murder, creada en 2007, que amb L’ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I), inicien un cicle de produccions que tenen com a tema principal, el Teatre.
Tal com indica el títol “The Repetition. Histoire(s) du theatre (1)”, aquest es el primer lliurament sobre la història del teatre, una de les formes artístiques més antigues que ha produït la humanitat.
Un director i una companyia que fa quinze anys que traslladen a l’escenari la violència i els esdeveniments traumàtics. Parlant de les que han estat representades a casa nostra, nosaltres hem vist “Hate Radio” (Grec 2013) on parlaven de la violència tribal en el conflicte ètnic entre hutus i tutsis ruandesos, i “The civil wars” (Grec 2015) parlaven del terrorisme a la vella Europa; en canvi ens vam perdre “Five easy pieces” (2016) de la violència individual d’un assassí de nens; aquest últim no el vàrem voler veure potser perquè en aquella època ja començàvem a estar una mica saturats d’aquest tipus de teatre.
Ara, en canvi aquesta nova peça l’hem tornat a escollir entre els espectacles del Festival Grec, perquè ja feia 3 anys de l’última proposta que havíem vist de Milo Rau, i també perquè ara ens parlaven de teatre.
Ens trobem davant un espai escènic “ocupat” pel que sembla un enorme retaule barroc que alberga dins seu un petit escenari i un teló. Comença l’espectacle i després de girar aquest retaule se’ns mostra una enorme pantalla on veurem les cares ampliades dels intèrprets i un salonet carregat de fotos i petites andròmines.
Avui veurem una representació a quatre veus en format declaració/conferència.
Milo Rau és un dels representants del nou teatre documental i s’ha especialitzat a crear obres on s’analitza la realitat des de l’escenari. L’obra de Hate Radio (sobre el genocidi a Rwanda), que vam poder veure en el Festival Grec del 2013, ja ens va impactar en la seva concepció i per això no vam dubtar amb aquesta proposta.
Amb THE CIVIL WARS, Milo Rau ens planteja unes preguntes:
Quin és el futur del continent europeu ?
Què porta a un noi a participar en una guerra que no és la seva?
Per què un miler de joves francesos s’han allistat a la Jihad?
Ens obliga a submergir-nos a la fi de la vella Europa a través de la vivència d’un jove belga que ha anat a Síria per enrolar-se al terrorisme islàmic. Jugant amb els recursos audiovisuals mescla aquestes confessions amb experiències personals dels quatre actors de la seva companyia, per construir un discurs sobre els valors occidentals, la llibertat o el desencís cap a la figura paterna. Les seves històries personals ens parlen de la nostra societat i dels canvis que imperceptiblement estan impregnant el tarannà i l’esperit del vell continent.
Els actors ens parlen de la seva infància, de la seva joventut i dels seus pares i de com els baixen de l’altar on els tenien ubicats i els converteixen en rivals a abatre. Ens dibuixen una societat que ha anat perdent els seus punts de referència i ens ho creiem fil per randa perquè els actors no actuen, parlen davant de la càmera. Karim Bel Kacem, Sara de Bosschere, Sébastien Foucault i Johan Leysen expliquen, davant de la càmera, bocins de la seva biografia.
Entre els intèrprets i la majoria de joves salafistes amb els quals va parlar el director hi ha, a més, un punt en comú: l’absència de figura paterna. Pares maltractadors, pares que es van arruïnar, pares que van acabar al psiquiatre o, directament, la mort del pare. La fi del patriarcat.
Aquesta és la primera d’una trilogia sobre Europa que esperem continuï arribant a casa nostra.
Interessant proposta en francès i flamenc sobretitulat en català, que ens va mantenir atents a la pantalla durant les dues hores llargues de durada de l’espectacle. Ens va sorprendre una platea mig buida i les desercions que de forma constant es van anar produint al llarg de la representació.
A nosaltres ens va agradar força.
Concepció, text i direcció : Milo Rau
Text i interpretació : Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucaul, Johan Leysen
Investigació i dramatúrgia : Eva-Maria Bertschy // Escenografia i vestuari : Anton Lukas // Vídeo: Marc Stephan // Disseny de so: Jens Baudisch // Disseny d’il•luminació : Abdeltife Mouhssin, Bruno Gilbert i Aymrik Pech // Assessorament musical: Colette Broeckerti i Eurudike De Beul // Ajudant de direcció: Mirjam Knapp // Assistència a la investigación : Aurélie Di Marino // Assistència técnica i escenográfica: Bruno Gilbert i Aymrik Pech // Cap de producció: Mascha Euchner-Martinez i Eva-Karen Tittmann // Producció executiva local: Velvet Events// Fotografia: Marc Stephan
Coproduit per: Kunstenfestivaldesarts en colaboració con Beursschouwburg (Bruselas), Zürcher Theater Spektakel, Kaserne Basel, Schlachthaus Theater Bern, La Bâtie – Festival de Genève, Schaubühne am Lehniner Platz (Berlín) y Théâtre Nanterre-Amandiers (París). Amb la col.laboracoó del Goethe Institut.
Hem de sortir de l’auditori del institut del Teatre sense haver pogut escoltar la segona xerrada prevista dins del cicle “El Teatre pren la paraula”.
Anem a veure la producció HATE RADIO que va ser una de les primeres entrades que varem comprar quant va sortir el programa del GREC2013.
Estàvem segurs que el tema era molt dur i així ha estat, però teniem ganes també de saber mes coses del perquè va ocórrer aquella massacre que es va viure a Rwanda l’any 1994 i el perque la nostra societat occidental va girar la cara i es va desentendre ràpidament.
Un dels fets mes terribles de tota la història amb assassinats massius que ningú entenia ni enten hores d’ara….. el genocidi perpetrat a Rwanda, per part de fraccions d’hutus contra els tutsis i hutus moderats.
….
Va ser l’intent d’extermini de la població tutsi per part del govern hegemònic hutu de Rwanda el 1994. En el passat, a Rwanda es distingien dos estaments dins de l’ètnia banyaruanda, a la qual pertany gairebé tota la població: la majoria hutu i la minoria tutsi. No hi ha cap tret racial ni lingüístic específic que diferencia hutus i tutsis. Per tant, després del genocidi, el 1994 ambdues distincions van ser eliminades dels carnets d’identitat. Abans de la independència del país, els seus líders sempre van ser tutsis.
S’estima en més de 800.000 les persones assassinades. Gairebé totes les dones que van sobreviure al genocidi van ser violades. Molts dels 5.000 nens nascuts fruit d’aquestes violacions van ser assassinats.
Considerant tots les dades i testimoniatges que es posseïxen sobre el genocidi de Rwanda, cal aclarir que aquest no va ser exactament un genocidi d’hutus contra tutsis, sinó que una falange radical i majoritària de l’ètnia hutu va ser la que va preparar l’aniquilament massiu tant de tutsis com també d’hutus moderats o opositors del règim de Habyarimana i propers al Front Patriòtic Ruandés (FPR). Per tant, el genocidi no va ser només de caràcter ètnic sinó també polític. Els tutsis van ser massacrats: es va eliminar al 75% de l’ètnia durant el genocidi.
El 6 d’abril de 1994 ha passat a ser una data macabra no només per a la història de Rwanda sinó també per a la història de la humanitat.
A nosaltres ja fa temps ens va impressionar molt la lectura d’un llibre que parla d’aquest tema, EBANO de l’escriptor / periodista KAPUSCINSKI.
Però, ara el que ens toca analitzar és aquesta producció, HATE RADIO. L’autor suís MILO RAU intenta explicar una petita part del que va passar o almenys la manipulació que la societat rwandesa va rebre des de la “Radio Télévision Libre des Mille Collines” (RTML).
