Casualitats no volgudes, fan que en 24 hores en aquest darrer cap de setmana hem vist dues òperes seguides; dissabte però, al cinema en una retransmissió en directe des del Metropolitan de New York; aquesta vegada una òpera molt més assequible pels nostres coneixements i gustos, LA DONNA DEL LAGO de Gioachino Rossini. El llibret de “La donna del lago” és d’Andrea Leone Tottola, basat en un poema de Walter Scott. Va ser estrenada al Teatro San Carlo de Nàpols l’any 1819, i a casa nostra, al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, l’any 1823.
Es tracta de l’òpera que hem gaudit més de totes les retransmeses des del MET aquesta temporada… i si no fos per la carrinclona, horripilant i fosca posada en escena, hauria obtingut la màxima qualificació voltaire de 5 cargols. Malauradament el MET acostuma a presentar-nos unes posades en escena que fan vergonya aliena, però en aquesta ocasió ha aconseguit superar-se a si mateixa; potser per això el cinquè cargol ha fugit horroritzat de la capçalera.
Fa un parell d’anys vàrem veure un altra producció de la mateixa òpera, des del Royal Opera House de Londres i gairebé amb el mateix cast i encara que la posada en escena era totalment diferent, rellegint la meva crònica de llavors, pel que sembla la posada en escena tampoc em va agradar gens.
La trama està situada a l’Escòcia del segle XVI. Walter Scott feia coincidir, com era habitual en la seva obra, una història d’amor amb la gran Història, a través de la rivalitat entre el rei Jaume V d’Escòcia i el clan dels Douglas. El sobirà apareix d’incògnit al principi de la història i, inevitablement, s’enamora d’Ellen Douglas, la “dama del llac” que el socorre quan s’ha extraviat durant una cacera. Però el cor d’Ellen ja té amo: Malcolm Graeme, així com un futur i no desitjat espòs: Roderick Rhu, l’home que ha ajudat a James Douglas, proscrit pel rei. Per una vegada les coses acabaran bé, encara que des del punt de vista d’Ellen i Malcolm, que obtindrà el perdó del rei, ja desposseït de la seva identitat falsa.
