Arxiu d'etiquetes: MERITXELL CALVO

– 173 – Teatre – LAPÒNIA (🐌🐌🐌🐌) – Club Capitol – 2019.01.31 (temp. 18/19 – espectacle nº 126)

LAPÒNIA (temp. 18/19 – espectacle nº 126)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, últim dia de gener, al vespre vam anar al Club Capitol per tal de veure LAPÒNIA, una comèdia escrita i dirigida a quatre mans per Cristina Clemente i Marc Angelet.

Nit de Nadal a Lapònia. La veritat i la mentida es confronten. Quatre persones. Dues parelles. Dues famílies. Dues maneres d’entendre l’educació dels fills.

LAPÒNIA, és una comèdia que ens proposa un debat sobre les tradicions, l’educació o els valors familiars de dues famílies, amb molts secrets amagats, partint de l’etern dilema que qüestiona si cal dir o no a un nen de cinc anys que el pare Noel són els pares ….  però que va molt més enllà.

La Mònica (Meritxell Huertas), en Ramon (Manel Sans) i el seu fill de cinc anys, en Martí, han viatjat a Finlàndia per passar les festes de Nadal amb la germana d’ella, la Núria (Meritxell Calvo), el seu company finès, l’Olavi (Roger Coma), i la filla de tots dos, l’Aina, de quatre anys.

L’Aina explica a en Martí que el Pare Noel no existeix. La veritat és que és impossible que un sol home reparteixi regals a tots els nens del món en una sola nit. El disgust d’en Martí és gran, però encara ho és més el dels seus progenitors.

Per a la Mònica i en Ramon mantenir la il·lusió del seu fill és una de les màximes del Nadal. A partir d’aquest fet, les dues parelles contraposaran dues maneres d’educar als fills totalment oposades, debatran sobre la veritat i la mentida, les tradicions, els valors familiars, i inevitablement sortiran a la llum secrets del passat que ningú no volia desenterrar.

Continua llegint

– Teatre (70) – EL FILÓSOFO DECLARA (🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 28.10.2016

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

EL FILÓSOFO DECLARA – 

Un matrimoni espera un convidat i preparen la conversa que han de mantenir. Ell és un vell professor, un filòsof, al que han demanat entrar a l’Acadèmia i no vol fer-ho. Ella és la seva dona aparentment dedicada al seu marit. Ell és Mario Gas, ella es Rosa Renom.

Aquest vell professor, que va en cadira de rodes, s’omple de raonaments i justificacions per tal de mostrar-se superior, intel·lectualment, al seu convidat quan arribi. Les comparteix amb la seva dona amb qui s’intueix manté una relació molt particular, d’amor i submissió per part d’ella. Una relació que en un primer moment no acabem d’identificar amb claredat, en una primera part que potser es fa una mica llarga. L’aparició inesperada de la neboda del professor dóna un nou sentit a tot plegat i les converses agafen un altre caire menys filosòfic i més comprensible.

el-filosofo-declara-teatre-romea-1

Puntades de sentit de l’humor que ens fan riure i que ens permeten connectar amb els personatges. L’aparició del xofer “presocràtic” del professor ens ha proporcionat una estona molt divertida en observar el contrast tan enorme entre la forma de parlar i de comportar-se de tots dos. Continuen esperant al convidat.

Finalment els dos filòsofs es troben, han estat companys d’estudis i han sigut molt amics, però ara l’enemistat i la competència entre tots dos és evident. El convidat és president de l’Acadèmia de Filosofia i vol convèncer al professor perquè accepti ser membre. S’estableix un duel entre tots dos, dues formes d’entendre la filosofia i la vida, ja que “Un d’ells s’ha apartat de la realitat per filosofar, l’altre ha sacrificat la vida de la ment per lliurar-se a les banalitats del món. Malgrat això, estan més units del que sembla. És possible trencar el vincle que els determina? Fins a quin punt la intel·ligència pot dependre de l’afecte?

Però tots dos es necessiten perquè l’un s’ha de recolzar en l’altre per tirar endavant professionalment; les rancúnies han de deixar pas a la col·laboració entre tots dos. Fins i tot el xantatge emocional és vàlid.

Continua llegint

– Teatre – EL ZOO DE VIDRE (*****) – Teatre Goya – 17/05/2014

Passem pàgina del últim conflicte d’ahir, produït en un intent barruer de silenciar la nostra opinió com espectadors, quan aquesta opinió no agrada o no és convenient als interessos econòmics dels que es consideren afectats. Continuem doncs amb la voluntat d’explicar el que fem, el que veiem i donant la nostra opinió com espectadors dels esdeveniments culturals, als que tenim la sort de poder assistir.

zoo-de-vidreDissabte tot just sortim de Cincómonos, ens apropem al bar del CCCB per tal de fer un cafetó abans de continuar la sessió doble de Teatre… i passem d’un esdeveniment que no ens agrada gens a un altre que compensa amb escreix el mal gust de boca de l’anterior i que valorem amb la màxima puntuació de cinc estrelles. Es tracta de EL ZOO DE VIDRE, un clàssic del Teatre del segle XX i que està considerada per molts, com una de les obres mestres de Tennesse Williams.

De fet es considera una obra semi autobiogràfica de l’autor. L’argument tracta de l’abisme existent entre el món que es vol veure i la realitat, a través del retrat d’una família del sud dels Estats Units el 1930, capitanejada per una mare controladora i tanmateix tendra, que busca desesperadament un futur millor per als seus fills, durant els desoladors anys de la Gran Depressió nord-americana dels anys trenta.

Continua llegint