Arxiu d'etiquetes: Mariusz Kwiecien

– Òpera al cinema – LES PÊCHEURS DE PERLES de Georges Bizet – en directe des del MET (🐌🐌🐌🐌) – Cinemes Yelmo Icaria 16/01/2016

Feia més de tres mesos que no assistíem a cap de les representacions operístiques, que es retransmeten en directe des del Metropolitan de Nova York als cinemes de tot el món. Dissabte passat per fi vàrem tornar coincidint amb una òpera que no havíem vist representada…. Les pêcheurs de perles.

Es tracta d’una òpera amb música de Georges Bizet i llibret en francès d’Eugène Cormon i Michel Carré. Va ser estrenada el 1863 al Théâtre-Lyrique du Châtelet de París i es van donar únicament 18 representacions, ja que no va ser pas ben rebuda per la crítica del seu temps.

Encara que la seva fama no és la de Carmen, és la seva òpera de més èxit després d’aquesta, ja que actualment s’ha convertit en una òpera popular gràcies a la seva orquestració colorista i exòtica, i pel seu duo d’amistat, Au fond du temple saint, una de les àries més famoses en tota l’òpera, i també per l’ària Je crois Entendre encore.

El seu argument, està basat en la història d’un triangle amorós ambientat a Ceilan, que vist des de l’època actual i encara mes… des de l’òptica occidental, sembla tot plegat força ridícul: Zurga i Nadir són dos amics que fa temps van conèixer en un temple de Brahma a la sacerdotessa Leila i tots dos es van enamorar d’ella. Per no trencar la seva amistat van decidir oblidar-se i allunyar-se d’ella, retornant a Europa.

Passat el temps, tornen a viatjar plegats a Ceilan i es retroben de nou amb Leila que acaba de fer el vot de castedat com a ofrena, perquè els mals esperits no perjudiquin els pescadors de perles. Zurga és elegit cap dels pescadors mentre que Leila i Nadir no poden resistir la seva mútua passió i en ser descoberts han d’escapar, ja que a més a més un tsunami arrasarà el poble i els habitants exigiran la mort de Leila per haver trencat els seus vots.

La producció ens va agradar molt i una de les raons principals és que el trio protagonista van assolir gairebé la excel·lència…. Diana Damrau (Leila), Matthew Polenzani (Nadir), Mariusz Kwiecien (Zurga)… amb unes veus que en molts moments ens van posar la pell de gallina. Nicolas Testé (Nourabad), malgrat que el seu paper és força menys important, va estar a l’altura dels seus companys d’escena.

La música de Georges Bizet ens va arribar a emocionar, malgrat que no la coneixem prou bé, per la senzilla raó de què l’hem escoltat escasses vegades i és la primera vegada que la veiem representada. L’orquestra del Metropolitan, va sonar a la perfecció com ens te acostumats sempre, aquesta vegada dirigit pel mestre italià Gianandrea Noseda.

Malgrat que, com de costum, les posades en escena del MET són fosques de llum i això no ens acaba d’agradar, hem de reconèixer que el treball de Penny Woolcock, es mereix una nota ben alta, perquè ha jugat amb una escenografia exòtica que pot estar situada ben bé en l’època actual, barrejant la recreació del port de Ceilan, amb plataformes a diferents alçades que simulen estar penjades a sobre mateix del mar…. amb el d’una oficina plagada de llibres, objectes de l’actualitat com pot ser una televisió on es poden veure escenes del tsunami de l’any 2004.

Tot això està reforçat per filmacions que encara milloren més la “realitat” del que es vol representar…. cabussades dels pescadors de perles, interpretades en directe per acròbates penjats de cables i ajudats per projeccions animades per ordinador, així com imatges d’una tempesta que transforma el mar en un dramàtic assassí.

El vestuari molt ben caracteritzat, ens aporta un apropament molt real cap a la cultura d’aquell país llunyà.

Una tarda de dissabte en la que vàrem tornar a gaudir de valent.

Director d’orquestra: Gianandrea Noseda

Posada en escena: Penny Woolcock

Diana Damrau (Leila), soprano // Matthew Polenzani (Nadir), tenor // Mariusz Kwiecien (Zurga), baríton // Nicolas Testé (Nourabad), baix baríton

Escenografia: Dick Bird // Disseny de projecció: C59 Productions // Vestuari: Kevin Pollard // Il·luminació: Jen Schriever // Coreografia: Andrew Dawson

– Òpera – DON PASQUALE (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) de Gaetano Donizetti – Gran Teatre del Liceu – 25/06/2015

2 respostes

A poc a poc ens intentem posar al dia del que hem pogut veure aquests últims dies, abans de començar amb la gran Marató del Festival Grec, del que ja tenim comprades entrades per 25 espectacles…. de moment.

Dijous passat vàrem poder assistir a l’última representació operística del nostre abonament al Gran Teatre del Liceu, i per fer-ho vàrem haver de passar entremig del guirigall que els acomodadors del Liceu conjuntament amb els de l’Auditori, munten (amb tota la raó del món) cada vegada que ni ha representació.

És veritablement una vergonya que equipaments públics dedicats a la música, tinguin subcontractats a treballadors que són absolutament necessaris per al normal funcionament dels mateixos. Totes les empreses privades han entrat en aquest tipus de subcontractacions que apropen cada vegada més als treballadors a l’esclavitud laboral…. però les condicions que ofereixen les empreses contractades per aquests equipaments, ratllen la ignomínia, ja que els sous mitjans d’aquests joves de terme mitjà és de 300 € al mes. Una autèntica vergonya, que volem des de aquí denunciar.

Era el primer cop que podíem veure DON PASQUALE de Gaetano Donizetti, i la veritat és que no esperàvem massa d’aquesta Òpera, per desconeixement; com acostuma a passar sovint, la sorpresa va ser majúscula, perquè l’òpera la vàrem trobar senzillament deliciosa, divertida i la música de Donizetti ens va meravellar des dels primers compassos.

Don Pasquale és una òpera buffa en tres actes, amb llibret del mateix compositor i de Giovanni Ruffini. Els seus personatges bufos connecten amb els de la Comèdia de l’Art (el vell, els enamorats, l’atrevit i imaginatiu intermediari), juga amb l’embolic, la simulació i les disfresses, aborda el tema de l’amor del vell cap a una jove, ridiculitzant la inflamada passió del pobre ancià, contraposant a l’amor dels joves; mostra també la crueltat de l’engany, del càstig i la burla. Don Pasquale és un Pantaelone, Ernesto, un enamorat i Norina, una astuta Colombina, mentre que el doctor Malatesta seria com un dels servents de la Comèdia, de vegades estúpids o maldestres, però altres astuts o insolents. Va ser estrenada el 3 de gener de 1843 al Théâtre Italien de París i representada per primera vegada al Gran Teatre del Liceu el 19 de gener de 1848.

Abans de començar, pels altaveus ens van informar que el paper principal de Don Pasquale, seria interpretat per Roberto de Candia, substituint al cantant previst (Lorenzo Regazzo), per malaltia; però per a cúmul de desgràcies el paper de Norina, el vàrem veure interpretat en els dos primers actes per Valentina Nafornita i a causa d’una sobtada indisposició, el tercer acte per la substituta Pretty Yenda. No ens havia passat mai tal acumulació d’imprevistos, però el més important és que per sort vàrem poder gaudir d’aquesta òpera, que com ja he dit ens va sorprendre en tots els aspectes.

Continua llegint →

– Òpera al cinema – EUGENE ONEGUIN (****) de Txaikovski – en directe des de el MET – Cinemes Yelmo Icaria – 05/10/2013

2 respostes

Fa molt poc temps que conec aquesta òpera de Piotr Ilitx Txaikovski, a pesar de ser un dels compositors que em va fer descobrir la música que anomenen “Clàssica”. En tan sols uns pocs mesos he pogut gaudir de dos produccions diferents de EUGENE ONEGUIN i en aquest poc temps (tan sols 8 mesos), ha passat del desconeixement total a una de les meves òperes preferides.

El 20 de febrer d’aquest mateix 2013, vaig assistir a la representació d’aquesta mateixa òpera, en directe des del Royal Opera House de Londres en una producció de Kasper Holten. En aquella ocasió els protagonistes principals van estar Krassimira Stoyanova en el paper de Tatyana, Simon Keenlyside en el d’Eugene Onegin i Pavol Breslik en el de Lensky.