La veritat és que quan diumenge passat, 3 de maig vàrem anar al Tantarantana, ja anàvem predisposats a què aquesta obra no ens acabaria de fer el pes … i és que el dia abans havíem llegit una crítica d’un bon amic, que literalment se la carregava; aquest fet a vegades el que provoca és tot el contrari i que quan la veus pels teus propis ulls, et sorprèn favorablement.
Nosaltres, SI creiem que hem entès el que ens volia dir el seu autor, en Marc Rosich, però a nosaltres ens agraden molt més els textos directes i no tan metafòrics; els que ja tenim una certa edat, per al·legories, ja vàrem tenir prou abans de la democràcia, quan havíem de llegir sempre entre línies. Es tracta d’un compte per adults, on els protagonistes són el terror i l’angoixa d’uns joves, que estan reclosos en un espai reduït, on viuen en un món que han fabricat d’amagat per ells, sense saber perquè, ni que els espera fora si aconsegueixen “fugir” de la seva realitat.
Segons paraules del mateix autor: Els polítics o el poder volen que només ens preocupem de pagar la hipoteca i veure la televisió. Els personatges són una generació adormida perquè el món els vol narcotitzats. L’obra és el relat del despertar d’un gran engany.
Una de les característiques del teòric poder, és que moltes vegades es borni (com en aquest cas), i no veu més enllà dels seus propis ulls; en realitat no mamen res més que el que els seus superiors li indiquen; aquí poden molt bé representar els governs “protectors” i els poders econòmics que els maneguen al seu gust. Els joves estan tancats en una realitat que desconeixen, molt més dura del que s’imaginen, estan abocats al fracàs per molts estudis i voluntat de superació que tinguin; fins aquí, anem bé.
