Aquest espectacle ha format part del fòrum de debat artístic i social “DONES LLIURES“, un fòrum creat per donar veu als evidents greuges que provoquen a les dones, les barreres imposades a la nostra societat per raó de sexe.
CLÀSSICS DESGENERATS ha nascut arran d’una pregunta essencial: “què hauria passat si els personatges clàssics haguessin estat dones?“. Vuit dramaturgues i directores han “reescrit” vuit textos del nostre patrimoni cultural alliberant-los de les connotacions de gènere.
Una mirada femenina de deu minuts sobre un clàssic … deu ni do la proposta ….. I Cristina Clemente va agafar les regnes de coordinació de les vuit lectures dramatitzades estructurades en dues sessions.
Per un tema d’agenda nosaltres només hem pogut veure la segona d’aquestes sessions amb només quatre de les lectures.
Deixem constància de les lectures de la primera sessió sobre les que no podem opinar:
DORA GREY a partir d’El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde – dramatúrgia i direcció Carol López / intèrprets Marta Bayarri i Eduard Buch
LA MAISON DU LORS a partir de Lolita de Vladímir Nabókov – dramatúrgia i direcció Carla Torres / intèrprets Anna Barrachina i Roser Vilajosana
TAQUES DE TARDOR a partir d’Otel·lo de William Shakespeare – dramatúrgia i direcció Denise Duncan / intèrprets Malcolm McCarthy i Carol Muakuku
FRANKENSTEIN a partir de la novel·la de Mary Shelley – dramatúrgia i direcció Clàudia Cedó / intèrprets Enric Cambray i Júlia Truyol
…. I seguidament comentem les quatre lectures a les que si vam assistir:
DELICADA (🐌🐌🐌) – a partir de La guerra dels mons d’H. G. Wells dramatúrgia i direcció Marta Buchaca
intèrprets Laura Conejero i Josep Julien
Una reconducció del text per parlar del masclisme en l’àmbit laboral i ho concreta en el món de la publicitat. Un home i una dona, creatius publicistes tots dos, parlen d’un anunci de compreses. La idea creiem que és encertada i les interpretacions ens han agradat força.
Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta de la Marilia Samper, un text escrit en residència a la Sala Beckett, una reflexió sobre la manca d’humanitat provocada en aquest cas per la precarietat i la pobresa que ens envolta i de la que Marilia ens va parlar a la roda de premsa de presentació de temporada.
Ha estat la millor manera d’iniciar teatralment aquest mes de novembre, perquè com veieu l’hem valorat amb la millor qualificació possible, la dels 5 “cargols voltaires”.
La escenografía d’Enric Planas, és una gran capsa quadrada que representa el saló del pis dels protagonistes, fora de la capsa, el carrer, l’escala, la comunitat, ….
Un inici amb una escena d’una gran delicadesa entre els dos protagonistes principals, la Júlia (Lluïsa Castell) i el seu fill Eli (Alejandro Bordanove). Ella és una mare que te cura del seu fill tetraplègic i observem, atonits, com el vesteix amb una tendresa i un amor infinits, i el somriure a la cara. Una escena del seu dia a dia absolutament creïble on les interpretacions de tots dos són excel·lents….. i potser una de les millors de les que hem vist de Lluïsa Castell.
Alejandro Bordanove és un actor al que hem vist treballar en altres propostes i que avui ens ha deixat meravellats amb la seva capacitat de passar d’una immobilitat quasi absoluta a la de narrador del que està passant. Ell és el que ens presenta als personatges i al llarg de la peça interpretarà diferents papers amb registres totalment marcats. En aquesta proposta la seva interpretació ha estat senzillament “BRUTAL”.
Molt destacables també les interpretacions de la Montse Guallar i del Andrés Herrera en els papers de Vera i Ramon, veïns del dos protagonistes.
La Júlia i el seu fill viuen en un pis de lloguer a l’extraradi d’una ciutat, en un barri obrer d’habitatges, degradat i oblidat, on no arriba el metro. L’Eli té 20 anys i viu tancat en el pis a la seva cadira de rodes, la Júlia promou la construcció d’una rampa per poder baixar amb el seu fill al carrer. Però xoca frontalment amb l’oposició d’uns veïns que no poden pagar aquesta despesa, i amb una administració que no facilita en absolut la resolució del problema.
Dissabte dia 7 al vespre vam fer cap a El Maldà, per poder veure aquesta producció de la Cia. La Trama Produccions de l’obra de Václav Havel “VERNISSATGE”.
La Trama Produccions és una productora creada en 2011 per Carla Ricart i Xavier Pàmies i ubicada al barri de Gràcia de Barcelona, una companyia dedicada bàsicament a la creació i promoció d’espectacles teatrals i a la impartició de cursos relacionats amb el món del teatre.
Al mes de desembre es van complir 5 anys de la mort de Václav Havel que a més de ser el primer president de la República Txeca, va ser un dels escriptors més destacats del seu país.
La Trama Produccions li ret homenatge posant en escena una obra estrenada fa exactament quaranta anys a Viena. Aquesta peça va ser escrita en 1975 durant un període de forta repressió, posterior a la Primavera de Praga de 1968, període en el qual l’autor estava prohibit al seu país i les seves obres només és representàvem a l’estranger.
Han evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques amb la intenció de constatar que el discurs de l’autor continua vigent avui. En el text original la parella protagonista eren uns comunistes benestants que trepitja les línies que defineixen els capitalistes. Volia demostrar que una dictadura comunista no era tan igualitària com ho era en la teoria.
Possiblement aquest fet, en l’actualitat i vist des d’una societat capitalista com la nostra, li treu l’interès inicial que l’autor va voler imprimir en el seu text.
La nova proposta de Sixto Paz Produccions té una vocació més comercial que les que podien tenir “Pulmons“, “L’efecte” o “història“, fet que ja vam intuir a la roda de premsa. El text de Neil Labute (escrit l’any 2008), dirigit per Marilia Samper utilitza un diàleg molt proper, natural, i que aprofita una paraula, una entonació com punt de partida per desenvolupar una escena.
Sens dubte un text ben escrit però que no aprofundeix en el tema que pretén plantejar, el de l’obsessió per la bellesa, pel cos amb les mides i el pes just. Si no estàs dins dels canons establerts per la societat, no tens dret a res, ni a vestir, ni a opinar, i de vegades no tens dret a mostrar-te, ja que no tens l’estètica que cal. El text passa per sobre de tot això i el fet de l’encotillament que pot suposar els canons estètics, ho tracta com una anècdota.
Malgrat això podem dir que ha estat una proposta divertida, simpàtica i fresca, amb unes interpretacions bones que han acomplert les expectatives de bona part del públic.
Aprofitem una de les primeres tardes lliures que ens ofereix l’horari intensiu per intentar fer “doblet teatral, però a vegades les coses no surten tot lo be que esperaves i arribes a casa una mica amb sensació de haver perdut la tarda.
Sortim de la feina….no ens dona temps ni a dinar i quasi a l’entrada del Teatre fem un entrepà ràpid que ja portàvem preparat, ja aparcats al costat de La Vilella Teatre. Estem convidats a un assaig obert d’una de les obres que es podran veure a la temporada Grec2014. Es tracta de EL BON LLADRE, un monòleg del escriptor irlandès Conor McPherson, dirigit per Xicu Masó e interpretat per Josep Julien.
Estem convidats per ser socis protectors d’aquest teatre i tenim la sort de poder gaudir d’un assaig “real” i en petit comitè, ja que tant sols som 6 espectadors. Dic assaig real, perquè es el primer assaig en el que veig com el director fa acotacions reals (i no simulades) al intèrpret, que es veu obligat a repetir cada una de les escenes varies vegades, de diferents maneres seguin les seves instruccions. Hem assistit mes d’un cop a assajos amb públic on ja gairebé la feina del director estava ja enllestida…. haig de dir que no es el mateix.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Es el primer cop que m’adono de la immensa feina d’un director de Teatre i confirmo que no m’agradaria pas ser actor, perquè l’actor es constantment acotat i rectificat en com diu el text, en la seva expressió, en el to en la que ho fa…. i això que els meus amics “vilellaires” em fan notar de que en Xicu, quant fa de director es absolutament respectuós i amable amb els intèrprets.
L’obra sembla que durarà 75 minuts i ja portem dues hores d’assaig i no estem encara ni a la meitat del text… i el director marca una pausa per descansar. Tinc llavors l’oportunitat de parlar amb Xicu Masó, tot fent un cafetó al vestíbul i li comento que admiro la seva feina de director… i que es el primer cop que m’adono de la seva dificultat. Ell em fa notar de que no hem assistit, ni de bon tros als primers assajos i que per tant veiem la feina ja molt avançada.
No ens quedem a veure la segona part del assaig en part perquè tenim altres plans i especialment perque mes tard hem d’anar a veure un altre obra de Teatre; malauradament marxem i després ens penedirem. EL BON LLADRE , és una producció que no podrem veure ni en les prèvies de la setmana vinent, ni menys encara quan siguin les representacions oficials dins del Festival Grec2014, ….simplement per problemes d’agenda. No podem, per tant valorar un treball que no hem pogut veure, ni veurem complert, encara que si avancem que la interpretació d’en Josep Julien, ens va fer vibrar en mes d’una ocasió.
Cada vagada mes, ens agrada veure el treball del teatre des de dins, ja que et fa valorar molt millor el resultat obtingut.
________________________________________________
Cap el tard ens apropem al Tantarantana Teatre per tal de veure la obra de teatre MENU DE DIA, però no connectem en cap moment amb l’obra.
Un text pensat pel gran públic, per tal de fer riure, que ja es d’agrair… però que podríem veure en sales de la nostra ciutat tipus Condal, Borràs o d’altres que estan per tot Barcelona, a les que no acostumem trepitjar. No tinc res en contra d’aquest tipus de teatre comercial, però no em fa vibrar com si ho fan altres maneres de fer teatre.
La cuina d’un restaurant de menús barats. Fum i empastifada, interminables hores de treball i un sou que gairebé no s’estén per arribar a final de mes: aquesta és la vida de Pepa i Chelo, vida que suporten amb el millor humor que poden. Sobreviure és la seva lluita, somiar la seva escapatòria. Fins que la possibilitat de guanyar un concurs que les catapulti de les seves miserables vides directe cap als seus somnis es converteix en el seu únic i feroç objectiu. Viatjar a Califòrnia, conèixer als protagonistes de la seva sèrie preferida i sortir de les urpes d’una mare possessiva i d’un marit decebedor, passa a ser el seu únic objectiu.
Menú del dia ens de la profunda necessitat de l’ésser humà de buscar una vida millor, i per això ens atorga una força titànica per a un combat en el qual només es pot vèncer o morir.
Un text de Marilia Samper que a priori podria semblar que se li podria treure una mica de “suc”; malauradament la seva posada en escena, no es ni de bon tros una proposta per poder recomanar. Recentment hem vist produccions teatrals amb texts amb menys contingut però molt millor treballats a tots nivells. S’ha apostat segurament massa en la caricaturització excessiva de les dues cuineres, utilitzant acudits de sal gruixuda, en busca de la rialla fàcil d’un públic que acostuma a trepitjar els teatres amb aquest fi.
La escenografia, segurament es el que em va agradar mes de tot, però la posada en escena tampoc esta especialment treballada; ens vam cansar de veure com tallaven pastanagues durant bona part de la representació … semblava que els plats que en teoria cuinaven, eren a base de pastanaga amb pastanaga.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
La direcció de les dues actrius no la vàrem veure per enlloc, o poder es que no ha estat prou treballada amb elles, després de la seva estrena…. i, ja està oblidada; a mi em va donar la sensació de que les interpretacions estan excessivament sobreactuades i que les actrius van una mica per lliure, sense les acotacions d’un director que els doni la pauta de la seva visió des de fora del escenari. Se que no es així, però la sensació amb la que vaig sortir del Teatre, es que es tractava de teatre d’aficionats…. i que consti que respecto i molt, el treball dels aficionats.
No sempre, com veieu, sortim del Teatre satisfets. La nostra opinió es únicament la nostra visió dels fets i en cap cas vol ser una crítica i encara menys un atac als professionals del teatre. Sabem que aquest tipus de teatre, te el seu públic fidel, però no es el que ens agrada.
Autora: Marilia Samper
Direcció, Escenografia i so : Joan Negrié
Intèrprets: Paloma Arza, Carmen Flores
Il·luminació: Ramon Beneito / Vestuari i Producció: Sala Trono (Tarragona)
Feia setmanes que escoltàvem comentaris molt favorables d’aquesta producció, que en principi no havíem previst veure. Menys mal que al final els amics ens varen convèncer de reservar localitats, perquè un cop vista la representació, creiem que serà un dels triomfs de la temporada. El boca orella funciona correctament, però a vegades triga en arribar… i ara mateix les entrades estan exhaurides per aquesta ultima setmana de representacions.
Haig de dir-vos però que vist el èxit de públic, tornaran pel mes de maig a la mateixa Sala Beckett…. per tant, esteu a la aguait i no us deixeu perdre aquesta meravella de representació teatral.
Pulmons és la història d’una conversa. Un dia, tot comprant mobles, una parella es troba inesperadament discutint si haurien de començar a intentar tenir fills o no. Sóc una bona persona? Seré un bon pare? Quina mena de món heretaran els nostres fills? És intel·ligent o necessari dur al món encara una altra persona? Com més intel·ligents som, més difícils són de contestar aquestes preguntes i més ridículs semblem per intentar lidiar-hi.
Com ja sabeu el divendres 11 de maig 2012, sortim corrents de la plaça Margarita Xirgu sense poder acabar de veure per pocs minuts un espectacle de NEO 2012, en direcció al Teatre Nacional de Catalunya… i es que tenim entrades des de fa molts mesos per veure L’OMBRA AL MEU COSTAT, l’ultima proposta T6 d’aquesta temporada, de la autora i directora Marilia Samper.
Així com el pas d’un huracà deixa una ciutat totalment devastada, quan una tragèdia cau sobre una família, només destrueix una sola llar.
L’Alba mai va tornar de l’institut. Només en van quedar una sabata, restes de sang en els camps que voregen la carretera. L’espai que l’adolescent va deixar a casa seva ara només l’ocupa el buit. Ja no hi ha família en aquella casa, tan sols dos individus que tenen en comú un mateix dolor que, en comptes de mantenir-los units, els separa. La mare emprendrà una lluita inesgotable per esbrinar què ha passat amb la seva filla. I, com passa en els contes, el camí per arribar fins al final passa pel cor del bosc, un lloc on allò terrible i allò fantàstic sempre es fonen perquè, en sortir-ne, puguem descobrir la cara i la creu que hi ha en cadascú de nosaltres.
L’encàrrec que se li va fer a Marilia Samper des de el T6 del TNC, la va angoixar una mica perquè mai havia treballat des de zero i amb un plaç d’entrega definit i massa proper; com sempre en les T6, la autora va començar a escriure l’obra quan ja tenia els actors definits, ja que son gairebé sempre els mateixos, es a dir la companya T6 i alguna incorporació temporal mes. El que ha aconseguit aquesta dona es quasi be un miracle teatraire, una obra coral amb la que tots els actors tenen un pes important al argument, però sobretot amb un argument ben construït que capta L’atenció del espectador als 5 minuts de la representació i no el deixa fins al final.
