Arxiu d'etiquetes: Maria Pau Pigem

– Teatre (215) – FES-ME UNA PERDUDA (🐌🐌+🐚) – Teatre Eòlia – 22.03.2017

FES-ME UNA PERDUDA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ahir dimecres 22 era nit de preestrena d’una comèdia musical que s’ha estrenat aquesta nit, 23 de març i que estarà en escena fins al dia 9 d’abril al Teatre Eòlia.

Un començament potent quan l’Eli Iranzo irromp a l’escenari i ens avisa que el que veurem serà un drama, res a veure amb una comèdia, ja que ens parlaran del drama dels estereotips, en aquest cas de les dones que han de ser perfectes per definició en tots els àmbits, en el professional, en la relació de parella, com a mare, i l’única responsable del correcte funcionament de la llar.

Una dona convertida en tres, una dona que ja no recorda quin nom tenia ara són tres, Anna-Sílvia-Raquel.  El seu desig de complir com a professional, és una arquitecta excel·lent, com a mare, fa el que pot, i com a amant, li agradaria una mica més, explosiona i la converteix en una personalitat dividida en tres.

I a tres veus, Mónica Glaenzel, Eli Iranzo i Maria Pau Pigem, ens expliquen el “drama” de la dona que ha d’enfrontar-se amb un dia a dia frenètic i absorbent. Una dona que té dues filles petites i un marit, Gerard, que viatja molt perquè és fotògraf i ha d’esperar que deixi de ploure per aconseguir una gran foto d’un animal en perill d’extinció…..

Que lluny queda en el temps, l’època en què es van conèixer, al campus universitari, quan rebre una perduda activava tots els desitjos.

Que lluny queda en el temps les il·lusions d’una vida en comú i el desig de ser pares, de deixar de ser parella per ser una família.

Professionalment s’enfronta a un cap incompetent que fins fa poc era un company i que ha estat promocionat i a la competència “deslleial” d’una becària que vol aconseguir-se un lloc a l’empresa. La nostra protagonista té jornada reduïda, i, que com repeteixen molt sovint, és un dret, que no un favor,  però que limita la seva projecció professional.

Feina, nenes, escola, sopars, televisió, sogra, psicoanalista, marit absent, desil·lusió, desencís, frustració… el dia a dia de moltes dones que es veuran, sens dubte reflectides, dones que intenten arribar a tot arreu, que han d’estar a tot arreu.

Continua llegint

– Teatre – MATA EL TEU ALUMNE ( 🐌🐌 🐌 + 🐚) – Sala FlyHard – 13/06/2015

Gairebé un any sense trepitjar la Sala FlyHard és molt….. massa per uns teatraires com nosaltres, que trepitjàvem sovint aquesta sala i que l’havíem considerat fa pocs anys, com una de les que oferien millors propostes teatrals contemporànies a la ciutat de Barcelona; l’ultima vegada que vàrem anar a la FlyHard va ser per veure  New Order, al juny del 2014 i després d’això han estat representant sovint obres que ja havíem vist d’altres temporades i que han estat repescades en la programació actual. Hem tornat a la FlyHard i la veritat és que estem satisfets amb aquesta nova proposta de MATA AL TEU ALUMNE.

Mata al teu alumne

En Roger, un professor, agafa una raqueta de tennis i li rebenta el cap a un dels seus alumnes. Un acte tan violent esquitxarà a tothom: a la seva dona, que necessita trobar el culpable que el seu home fes una bogeria com aquesta; al seu fill, que no podrà tornar a ser el mateix; i, fins i tot, a l’Enric Massagué, el novel·lista que, com si res, fa uns mesos, va escriure la novel·la que li va donar la idea a en Roger. Ell es pensa que escriure és un acte innocent, però el món s’està tornant violent per culpa seva. O això li volen fer creure.

Ens ha agradat, malgrat que l’argument sembla d’entrada força absurd, però la realitat és que estem parlant d’un text molt ben escrit i sobretot traslladat al Teatre amb una posada en escena excel·lent des de tots els punts de vista, utilitzant únicament tres actors per interpretar cinc (o sis) personatges; el seu autor i també director, Carles Mallol, sense gairebé que els espectadors ens adonem, ens farà viatjar d’una casa familiar a un altre en tempos diferents ….. i d’un personatge a un altre, sense canviar d’actor i ni tan sols variar per res l’escenografia, que sempre és la mateixa. Això que podria causar una certa confusió, almenys visualment pels espectadors, Carles ho ha treballat moltíssim i aconsegueix que quedi clar en tot moment, quin personatge està representat, utilitzant petits i subtils canvis en el ritme i en la il·luminació.

Continua llegint