Arxiu d'etiquetes: Maria Hinojosa

– 082 – Concert de l’OBC – EL MESSIES de Georg Friedrich Händel (🐌🐌🐌+🐚) – L’Auditori (temp. 19/20 – espectacle 052) – 2019.12.15

EL MESSIES de Georg Friedrich Händel (temp. 19/20 – espectacle nº 052)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir a l’Auditori de Barcelona una proposta molt esperada com ho demostrava la quantitat de gent que l’omplia. Es tractava de “EL MESSIES” de Georg Friedrich Händel, interpretada aquesta vegada íntegrament, sense talls ni adaptacions.

Sota la batuta del director titular de l’OBC, Kazushi Ono, amb el Cor Bruckner Barcelona i el Cor Lieder Càmera, amb els solistes María Hinojosa (soprano), Mireia Pintó (mezzosoprano), Alejandro del Cerro (tenor) i Josep-Ramon Olivé (baríton).

Georg Friedrich Händel (Halle-Alemanya 1685 – Londres 1759) va compondre EL MESSIES, tan sols en 24 dies a l’estiu de 1741, entre el 22 d’agost i el 14 de setembre. Va introduir l’ús de la llengua anglesa en el seu repertori.

El llibret és de Charles Jennens i està format per fragments bíblics extrets de la traducció de la Bíblia anomenada Bíblia del rei Jaume, molt influent en la literatura anglesa.

Dramàticament l’oratori s’estructura en tres actes en cada un dels quals es relata i es reflexiona sobre episodis de la vida de Jesucrist: la primera part parla de la profecia del llibre d’Isaïes que anuncia el naixement del Salvador, la segona fa referència a la passió, a la resurrecció i l’ascensió de Crist i acaba amb el conegut “Al·leluia“, i la tercera parla de la victòria de Crist davant la mort, el Judici Final i finalitza amb la paraula “Amén“.

Com anècdotes curioses relacionades amb aquest “Messies” llegim en el programa de mà (Albert Torrens), que va ser estrenada el 13 d’abril de 1742 en un concert en el qual es va demanar als homes que acudissin sense espases i a les dones que no portessin faldilles amples per augmentar la capacitat del teatre …..

L’obra ha penetrat tant a la societat britànica, fins al punt de poder-lo considerar un segon himne nacional, i encara avui, els espectadors d’aquell país es posen dempeus per escoltar l’Al·leluia.

Continua llegint →

– Concert de l’OBC – RÉQUIEM POR EL CANTAOR DE LOS POETES d’Enric Palomar (🐌🐌🐌🐌) – L’Auditori – 2017.11.05 (temp. 17/18 – espectacle nº 97)

Deixa un comentari

RÉQUIEM POR EL CANTAOR DE LOS POETES (temp. 17/18 – espectacle nº 97)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Diumenge al matí, el nostre segon concert a l’Auditori que porta el nom de EL AMOR BRUJO però que un cop escoltat, pensem que hauria d’haver portat el nom de la magnífica RÉQUIEM POR EL CANTAOR DE LOS POETAS d’Enric Palomar, una estrena en homenatge a Enrique Morente.

L’orquestra ha estat dirigida per Josep Caballé i ha comptat amb la participació de Mariola Membrives, cantaora en El amor brujo i de Maria Hinojosa, soprano, Pere Martínez, cantaor i l’Orfeó Català en el Réquiem.

El programa del concert ha estat el següent:

ENRIC GRANADOS (Lleida 1867-Canal de la Mànega 1916)

Tres danses espanyoles (1900) amb arranjaments de J.L. de Grignon

Oriental
Andalusa
Rondalla

Gairebé totes les regions espanyoles estan representades a les dotze Danses espanyoles suite composta per Granados. Revestides d’un llenguatge romàntic les danses evoquen el folklore espanyol. Hem escoltat tres d’elles: L’Oriental que recorda la música àrab, l’Andalusa, una melodia nostàlgica i la Rondalla que ens fa pensar en una jota aragonesa.

MANUEL DE FALLA (Cadis 1876-Alta Gracia 1946)

El amor brujo (1914-1915)

El matrimoni format per Gregorio Martínez Sierra i Maria de la O Lejárraga són els autors del llibret de l’amor brujo, encàrrec de la bailaora gitana Pastora Imperio.

Continua llegint →

– Concert de l’OBC (M02) – LOBGESANG DE MENDELSSOHN – L’Auditori (🐌🐌🐌+🐚) – 30.10.2016

Deixa un comentari

Aquest passat diumenge al matí, assistim al nostre segon concert de la temporada de l’OBC i de nou tenim l’honor de què el director titular de l’orquestra Kazushi Ono, el torna a dirigir, cosa gens habitual almenys en la temporada passada.

Una sala gairebé plena en contrast al concert del dia anterior, on sembla que hi havien forces espais buits. Dues composicions musicals amb el mateix nom, creats pels dos germans Mendelssohn, malgrat que la primera d’elles, Fanny,no va tenir massa ressò pel sol fet de que Fanny va néixer dona i en aquella època gairebé s’havia de quedar reclosa a casa.

Fills d’una adinerada família d’origen jueu convertida al protestantisme i nascuts en un ambient intel·lectual i artístic privilegiat, els germans Mendelssohn van rebre la mateixa educació, però mentre que Felix –tres anys més jove que la seva germana– va poder desenvolupar professionalment el seu talent per la música, les imposicions socials de l’època –i l’oposició del seu pare– li ho van impedir a Fanny, que, segons la seva pròpia mare, havia nascut «amb els dits per tocar fugues de Bach».

Fanny organitzava concerts als quals convocava els millors músics i que aplegaven l’elit de la societat, incloent-hi alguns membres de la reialesa. Malgrat que, generalment, se la considera una compositora de petites miniatures, Fanny va escriure un catàleg de més de 400 obres, que inclou tres cantates sacres, una obertura orquestral, àries de concert, un cicle per a piano a gran escala i diverses obres de cambra. Felix solia ser el primer a veure les partitures de la seva germana, i, de vegades, fins i tot les signava, ja que ella no es va atrevir a publicar-ne algunes –les més modestes– fins al 1846, un any abans de morir.

Fanny va compondre aquesta cantata amb el nom de Meine Seele ist stille, per celebrar el primer aniversari del seu fill Sebastian Ludwig Felix. Després va ser batejada amb el títol «Lobgesang».

Continua llegint →

2016.09.30 – Teatre (39) – L’APLEC DEL REMEI (🐌🐌🐌🐌) – TNC – 30.09.2016

Deixa un comentari

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

L’APLEC DEL REMEI –

L’APLEC DEL REMEI és la primera sarsuela en llengua catalana que es coneix. Va ser escrita per Josep Anselm Clavé, l’any 1858 i es va estrenar en el Liceu aquell mateix any. Es va tornar a programar l’any 1864 al desaparegut Teatre Odeon de Barcelona, i ha restat oblidada i “perduda” fins avui.

Josep Anselm Clavé (1824-1874) va centrar la seva producció musical en el cant coral i va ser el fundador dels cors Clavé, el principal referent del moviment associacionista tal com el conceptuem avui dia.

Xavier Albertí es va proposar tornar-la de nou als escenaris d’ençà que va ser nomenat director artístic del TNC i és amb aquesta sarsuela que s’inaugura la temporada 2016-2017 del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida en aquesta ocasió per l’alter ego de Xavier Albertí, la directora polonesa Wanda Pitrowska.

La celebració dels vint anys del TNC i els quinze anys de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) han estat un bon motiu.

Un escenari buit, amb tres o quatre grades, Oriol Genís vestit totalment de negre, amb un llarg abric, arrossega un micròfon mentre va parlant, sembla que no troba el lloc però finalment s’atura, ens està parlant de la figura de Clavé, iniciador de la cultura catalana moderna. I parla, parla, parla …. van entrant a l’escenari els integrants del Cor que resten palplantats esperant la fi del discurs. Un transvestit atretzzista fa un intent de treure-li el micròfon, però ell continua parlant….. Hem de dir que és aquesta l’única part de l’espectacle que hem trobat una mica llarga fins al punt de què hem desconnectat.

I mentre els membres del cor interpreten la peça de “Els Xiquets de Valls” van baixant del sostre unes cadires com si es tractés d’un ballet. Els integrants de l’Orquestra amb barretines i faixes blanques les deslliguen i col·loquen en el seu lloc. Durant tota la representació apareix al fons de l’escenari, sobre impressionades, les lletres de les cançons.

Continua llegint →

– Òpera de butxaca – DIDO RELOADED (*) – Teatre Lliure Montjuïc – Espai Lliure – 28/11/2014

Deixa un comentari

Sabíem que algun dia hauria de passar… i aquest dia va arribar divendres passat; un espectacle operístic de petit format, que havia aconseguit premis internacionals, però que a nosaltres ens va produir rebuig des del primer minut d’haver començat… i que malauradament aquest rebuig va anar creixent fins al límit de fer-ho insuportable i haver de marxar a la mitja part.

Teníem les entrades reservades des de feia mesos i uns dies abans rebem un correu del Teatre Lliure oferint un 2 x 1… llavors mirem per internet les reserves fins al moment i no arribàvem a 10 persones a tota la sala; divendres passat, la petita sala de l’Espai Lliure, estava tan sols plena al voltant d’un 70%, malgrat l’oferta del 50%…. sembla que l’interès per aquesta producció, no ha estat gaire satisfactori.

De fet, encara que vam fugir del Teatre, vàrem aguantar per veure la totalitat de la primera òpera, de les dues que formaven aquest programa, formada per DIDO RELOADED i l’altre que no vàrem veure GO, AENEAS, GO !

Es tracta d’una revisió en clau contemporània de l’òpera de Henry Purcell, nascuda sota el paraigua de l’Òpera de Butxaca i Nova Creació; com nosaltres hem assistit algun cop a espectacles similars com per exemple a l’edició d’òpera de petit format, el Festival DA CAMERA, estàvem convençuts que almenys ens interessaria també aquest cop. No ha estat així com podeu comprovar.

Continua llegint →

– Grec2014 – Òpera – L’ECLIPSI (***) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 05/07/2014

3 respostes

El mati següent de veure aquest espectacle al TNC, l’Imma va penjar al Facebook, dins del espai que vàrem obrir nosaltres fa unes setmanes, “TEATRE, l’opinió dels espectadors”, el següent comentari:

Ahir òpera al TNC, un lloc inusual per una òpera inusual. “L’ECLIPSI”, una proposta esbojarrada, un vestuari estrafolari, un argument inversemblant, unes veus magnifiques, tant dels cantants com dels dos actors que hi intervenen, i una bona mini-orquestra dirigida per Garcia Demestres compositor d’aquesta obra …. amb un resultat que a mi em va divertir i agradar força.

La Leonor i la Carla decideixen casar-se al jardí de la casa de la família de la Leonor, coincidint amb un esdeveniment astronòmic: un eclipsi total que enfosquirà la terra durant uns minuts, però que al mateix temps il•luminarà el futur amorós de la parella.

La intenció és que les casi l’alcalde de la ciutat, un vell amic del Ramon, pare de la Leonor i company de caceres. Però a conseqüència d’un contratemps judicial, l’alcalde no podrà oficiar la cerimònia i l’haurà de substituir l’únic regidor disponible en aquesta urgència: el de cementiris. Això obligarà a traslladar el casament dels jardins de la residència de la Leonor als jardins de la necròpoli municipal, amb totes les conseqüències que aquest fet portarà a les núvies i els convidats.

Estic d’acord amb l’Imma en alguns aspectes., però no en tots; m’explico…. sempre es encoratjador comprovar com a Catalunya es continuen estrenant òperes de nova creació i a mes a mes d’autoria catalana, com es el cas del nostre admirat mestre Albert García Demestres.

Demestre assajant L”ECLIPSI

A mi m’agrada la seva obra, però haig de reconèixer que en alguns dels seus passatges musicals, em costa de entrar; en el cas que ens ocupa en general la musica en molt moments em va arribar a emocionar però en d’altres no va ser així. De totes maneres, la música, sense cap mena de dubte, es el millor de la representació.

Continua llegint →

– Òpera – L’OR DEL RIN (***) – Gran Teatre del Liceu – 26/04/2013

2 respostes

La setmana passada vaig poder veure DAS RHEINGOLD (el pròleg de la Tetralogia wagneriana), un parell de vegades al Gran Teatre del Liceu; la primera en un pre-assaig general convidat per “l’Associació Liceistes 4t i 5e pis” i el divendres el dia del nostre torn d’abonament.

Del pre-assaig vaig sortir força decebut, i ni les veus em van entusiasmar, ni la posada en escena ni la mateixa òpera em van acabar d’agradar. El fet de què aquesta òpera de quatre actes i quasi 3 hores es faci tota seguida, a mi almenys se’m va fer una mica interminable i alguna escena del segon acte, força avorrida.

El segon cop tot va funcionar millor, potser al ser la segona vegada que l’escoltava en pocs dies… la musica la vaig trobar molt mes fàcil d’empassar i fins i tot, en algun moment una musica “sublim”; així i tot alguna escena la vaig trobar feixuga i difícil per mi. Tres hores de musica seguida sense cap pausa, és sobretot per l’orquestra i el seu director un acte de valentia i de resistència realment brutal.

Josep Pons em va agradar molt com la va dirigir i l’orquestra va sonar magníficament bé.

La posada en escena de Robert Carsen, em va agradar molt, però molt i molt a la primera escena on acompanyant l’obertura uns homes anaven passant d’esquerra a dreta primer lentament per anar agafant ritme tot passejant, desprès caminant ràpid fins arribar a córrer per seguir el ritme de la musica. Una solució sorprenent que em va impactar.

Continua llegint →

– Concert – L’OBC i MARION COTILLARD (****) – (3/12) – L’Auditori – 18/11/2012

6 respostes

Per MIQUEL GASCÓN….

Aquest cap de setmana l’OBC ha aconseguit fer-se un nom important en l’entorn musical d’arreu del Món… i és que ha protagonitzat un dels concerts que amb tota seguretat serà un dels mes memorables de la temporada i potser de la seva història (internacionalment parlant), ja que el dissabte va ser retransmès en directe a traves d’Internet per la cadena Medici.tv… i la sorpresa ha estat majúscula, per la qualitat i espectacularitat del concert. Des d’aquest modest Bloc, els hi faig arribar la meva entusiasta felicitació per l’èxit obtingut.

Que l’Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya, aconsegueixi èxits d’aquest calibre és un orgull per tots els seus seguidors i abonats que des de fa molts anys desitjàvem que això fos reconegut internacionalment.

L’obra que es va interpretar és l’Oratori “Joana d’Arc a la foguera“, del compositor suís Arthur Honegger. És una obra que nosaltres no coneixíem i que teníem inclòs al nostre abonament dels diumenges al matí… i com el dissabte al vespre estàvem a casa (de debò… no teníem cap plan…jejeje), ens varem connectar per Internet per veure quina pinta tenia el concert que veuríem poques hores desprès… i varem quedar literalment atrapats per el que veiem i escoltàvem. Val a dir que el ressò mediàtic de què el paper de Joana d’Arc era interpretat per l’actriu Marion Cotillard (coneguda per molts pel paper que va interpretar a Midnight in Paris de Woody Allen i també per ser la protagonista de “La Vie en Rose” per la que va obtindre l’oscar a la millor actriu), … havia fet efecte prèviament i tothom estava expectant d’aquest concert amb força antelació.

Desprès ens hem assabentat de què és un obra mestre, que quasi mai es programa, donada la seva dificultat. Va ser estrenada escènicament al Liceu l’any 1954 sota la direcció de Roberto Rosellini, i la protagonista va estar llavors Ingrid Bergman.

Continua llegint →

– Òpera – LA FLAUTA MAGICA (****) de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu

2 respostes

El passat dijous 26 d’abril, fora del nostre abonament de temporada, ens apropem de nou al Gran Teatre del Liceu per tal de gaudir d’una de les òperes mes meravelloses de la historia… LA FLAUTA MÀGICA, de Wolfgang Amadeus Mozart. Aquesta producció és una versió dels Comediants, que va ser estrenada ja fa uns anys i que també varem veure. Ara es reposa solament tres dies i en els torns populars a uns preus força mes assequibles.

Estrenat el 30 de setembre de 1791 al Theater an der Wien. Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 15 de gener de 1925.

Només el personatge de Papageno podia obrir el pas de Comediants a l’univers de l’òpera. Papageno era un dels seus, un esperit afí, un personatge amb els peus a terra, amb el cor ple d’ocells i el cos disposat a satisfer amb urgència –i sense romanços metafísics– totes les necessitats primàries de l’ésser humà: beure, menjar, dormir… Un home del carrer sempre escèptic respecte de tot allò que no es pugui tocar o cruspir, immers en un món fantàstic habitat per reines prodigioses i cruels, fades entremaliades, prínceps valents, princeses raptades, perilloses serps gegants i proves iniciàtiques sobrehumanes. Si en gairebé totes les posades en escena de Die Zauberflöte (La flauta màgica) la dramatúrgia assumeix com a propi l’ideal estètic de Sarastro o de la Reina de la Nit, Comediants opta per moure el punt de vista tradicional i agermanar-se amb l’«ocellaire». Tot parteix de la mirada d’un ésser com Papageno: lúdic, festiu, immediat, terrenal, tàctil, colorista, irònic, amb un toc de franquesa innocent.

Continua llegint →