Arxiu d'etiquetes: Marcela Terra

– Teatre – ÍCARO (🐌🐌+🐚) – Àtic22 del Tantarantana – 2018.05.10 (temp. 17/18 – espectacle  nº 264)

ÍCARO (temp. 17/18 – espec. nº 264)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir dijous novament vaig haver d’assistir al Teatre sense la companyia de l’Imma, malgrat que suposo que ben aviat la tornarem a veure per les platees dels teatres.

I ho vaig fer per veure ÍCARO, en una de les darreres representacions que es poden veure a la Sala Àtic22 del Tantarantana; es tracta d’una proposta de Meridiano 70ymedio Teatro, escrita per Albert Lladó i dirigida per Marcela Terra, en el que vol ser una actualització del mite d’Ícar, lligant-lo d’alguna manera amb el tràgic accident (o suïcidi/assassinat col·lectiu) del vol 9525 de Germanwings.

El 24 de marc de 2015, Andreas Lubitz va estavellar l’avió contra els Alps francesos. En el vol número 9525 van morir 150 persones. L’atracció per l’abisme que va sentir el jove pilot no és una simple anècdota.

ÍCARO està interpretada per Padi Padilla i Eloi Benet, i he de dir que potser el que m’ha agradat més d’aquesta proposta, són les interpretacions dels dos actors que es deixen la pell a l’escenari.

This slideshow requires JavaScript.

Potser anava amb una idea equivocada, malgrat que el títol de la proposta escènica em donava forces pistes de què es tractava més aviat d’una adaptació d’un text basat amb un episodi prou conegut de la mitologia grega; el lligam amb l’accident/suïcidi del nou Ícar contemporani, segons el meu punt de vista és massa subtil, potser perquè  jo m’esperava que l’obra ens donés més pistes del perquè el pilot va actuar d’aquella manera….. i potser l’autor sí que ens ho intenta assenyalar amb algunes anàlogies amb aquella tragèdia grega, però particularment a mi aquelles històries de fa desenes de segles, no m’acaben d’atrapar. Segurament la meva valoració està massa influïda per aquest aspecte.

Continua llegint

– Teatre – LA HISTORIA DE ALICIA AL OTRO LADO DEL ESPEJO – La Seca Espai Brossa (🐌🐌🐌) – 2017.10.13 (temp. 17/18 – espectacle nº 64)

LA HISTORIA DE ALICIA AL OTRO LADO DEL ESPEJO (t. 17/18 – espec. nº 64)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir divendres ens vàrem apropar a La Seca, per veure una proposta inspirada en “Alícia al país de les meravelles” de Lewis Carroll; aquest conte, no és pas un text que ens apassioni, sinó més aviat el contrari, perquè malauradament mai hem pogut connectar amb aquesta història, malgrat els múltiples intents que hem fet, i malgrat que som conscients que és un clàssic de la literatura universal, ple de fantasia i que a més a més amaga en el seu subtext molts simbolismes.

Deixant de banda aquest fet, teníem molta curiositat en veure LA HISTORIA DE ALICIA AL OTRO LADO DEL ESPEJO, per veure amb els nostres propis ulls, el que preveiem com una agosarada posada en escena, a partir del que ens van explicar a la Roda de premsa de presentació de Temporada d’aquest Teatre.

I no ens ha decebut pas, perquè dramatúrgicament és un espectacle molt treballat i reeixit, que barreja la interpretació de l’actriu Padi Padila, amb el teatre d’objectes manipulat en directe per Laura Galli i Consuelo Barrera.

L’Alícia ha arribat a l’edat adulta, necessita aturar-se però el món no deixa de córrer, és una fletxa llançada cap a la mort. L’Alícia cau en un somni profund, decideix contenir la seva ment i queda suspesa en el laberint de la seva imaginació. Hi arriben personatges insòlits de la seva infància com La Reina Vermella, La Reina Blanca, Humpty Dumpty, Tuideldin i Tuideldún entre d’altres. A través d’ells intentarà buscar respostes. Miralls i miratges fins a trobar la sortida on la vida i la realitat l’esperen.

Estem doncs davant d’un espectacle multidisciplinari tècnicament perfecte, per la seva acurada sincronia entre el personatge de carn i os, els titelles, maquetes, ordinadors, càmeres de vídeo, projeccions en pantalla que barregen l’acció de diferents espais i un magnífic espai sonor, interpretat també en directe per Gerard Masalias Masalias i Xavier Ilveira.

Una proposta que ens ha agradat més per la manera en què està portada als ulls dels espectadors, que per l’argument que ja coneixem prou bé.

Continua llegint

– Teatre (74) – BRUTO, EL PODER O LA VIRTUD (🐌🐌🐌) – Sala Fènix – 30.10.2016

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

BRUTO, EL PODER O LA VIRTUD – 

Hem arribat !!! ….. l’últim dia però hem aconseguit encabir a la nostra agenda aquesta proposta de la Sala Fènix que no ens volíem perdre. Un treball sensacional de Felipe Cabezas.

Una habitació buida amb un únic somier contra la paret, una daga penjada una mica més amunt i un home assegut, encongit de dolor i de solitud. L’home és Bruto. Ha de prendre una decisió lluitant amb els seus sentiments en pro de la democràcia.

Un monòleg teatral inspirat en Juli Cèsar, l’obra de Shakespeare. Bruto s’enfronta al dilema d’assassinar a un dictador que amenaça amb tiranitzar Roma, una persona a la qual estima profundament i que a més és l’amant de la seva mare, tot i que no és el seu pare.

bruto-sala-fenix-2

Un personatge que denuncia la indiferència del poble davant la tirania, del deure de tots nosaltres d’anteposar la virtut d’un sistema polític democràtic per damunt de l’anhela de poder d’una persona o d’un govern.

És una obra tristament actual, poèticament acusadora i reivindicativa de les llibertats socials. En el seu discurs, Bruto posa el dit a la nafra apuntant a la injustícia, la indiferència popular davant la tirania i la corrupció regnant en la societat per despertar el poble i intentar tornar-li la seva dignitat

Un monòleg que es desenvolupa a mig camí entre el seu dubte abans de l’assassinat i el seu dolor després perquè ha matat un home que s’estimava. L’autora, Marcela Terra, ressalta el dilema emocional de Bruto que es veu obligat a escollir entre el sentiment i el deure i ens el presenta com un home profundament democràtic que la historia ha transformat en un traïdor. En aquest discurs, dues petites escletxes que permeten parlar a Juli Cèsar i a Marco Antonio. És a partir d’aquest últim que Bruto s’adona que en realitat ha estat utilitzat i al mateix temps convertit en el boc expiatori del Senat. La seva desesperació és aclaparadora.

Continua llegint