Arxiu d'etiquetes: MARC RODRÍGUEZ

– GREC2015 – Teatre – PREMIS i CÀSTICS (🐌🐌🐌 ) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 02/07/2015

No som pas gaire entusiastes de les “T de Teatre“, però sí que hem vist molts espectacles que han presentat a Barcelona; es tracta d’un tipus de Teatre per fer passar l’estona i que te gran acceptació entre un tipus de públic que no acudeix massa sovint al Teatre i que el que recerca és passar-ho bé i divertir-se una estona.

Ara la Companyia “T de Teatre” ens han presentat dins del Festival GREC2015, aquesta nova proposta, PREMIS I CÀSTICS, signada pel dramaturg argentí Ciro Zorzoli, autor del text i que al mateix temps la dirigeix; realment ha estat un tastet durant quatre dies, perquè serà programada la temporada vinent en la programació del Teatre Lliure.

Premis i càstigs

Premis i càstigs – foto de David Ruano

Aquesta vegada ens ha sorprès gratament, encara que no es tracti ni de bon tros, de Teatre de text, perquè mes que un text el que trobem és un bon guió que ens endinsa dins del món del Teatre i més concretament en una mena d’assajos on ens volen fer creure que accepten “per primera vegada” públic per tal de què coneguem la seva intimitat alhora d’assajar i fer recerca de nous recursos escènics.

El millor de tot han estat les interpretacions, algunes d’elles veritablement molt bones i encara més quan han d’interpretar papers diametralment diferents en dècimes de segons; la veritat és que hem rigut força veient l’espectacle i creiem que amb petits retocs pot ser un dels espectacles que triomfaran la temporada vinent.

Millor la primera part de l’espectacle, perquè sorprenen els espectadors quan de sobte es troben amb una escenografia gairebé buida i dins d’una immensa sala on estan practicant les interpretacions els papers d’una representació imaginària; malauradament les iteracions fan que l’espectacle arribi a fer-se una mica monòton a les acaballes de l’espectacle, quan precisament esdevé una mica d’història d’un teòric argument que no acaba de quallar.

Dramatúrgia i direcció: Ciro Zorzoli
Intèrprets: Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca, Marc Rodríguez
Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar // Il·luminació: Carlos Lucena // Caracterització: Eva Fernández // Assistència artística: Juan Manuel Branca // So: Roger Ábalos // Producció executiva: Daniel López-Orós // Cap de producció: Carmen Álvarez // Assistent de direcció: Carolina Morro // Realització d’escenografia: May, Roman Ogg, Sol Curiel // Realització de vestuari: Luis Espinosa, Angel Domingo
Una coproducció del Grec 2015 Festival de Barcelona, T de Teatre i el Teatre Lliure, amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya.

Premis de Cargol

– Grec2014 – Teatre – LA PARTIDA (*****) – Teatre Romea – 06/07/2014

Un altre sorpresa agradable d’aquest GREC2014….. LA PARTIDA.  Un altre cinc estrelles a “Voltar i Voltar”.

La Partida - Teatre Romea - Grec2014 - Fotos David Ruano 1De nou en Julio Manrique dirigeix amb mestria, una nova producció i ens torna a deixar meravellats amb la seva manera de muntar peça a peça, un espectacle al que auguro una molt bona acollida per part del públic.  Juntament amb la seva parella, Cristina Genebat, formen un tàndem difícilment superable, ella com adaptadora del text i ell dirigint tot l’entramat que suposo representa una producció d’aquesta envergadura, amb  un important grup de persones a les seves ordres, per tal d’intentar aconseguir l’excel·lència, que efectivament, aquesta vegada ha aconseguit.

Soc de l’opinió que el text en una obra de Teatre es importantíssim, i si no es així, malament;  perquè per molt bon director i molts bons actors, si  l’obra no m’acaba d’atrapar….. bufff.

 Després d’haver interpretat en John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra al restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena), “no es juga a les cartes, es juga a l’home”.
Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat partida en realitat?
La Partida - Teatre Romea - Grec2014 - Fotos David Ruano 6

La Partida – Teatre Romea – Grec2014 – Fotos David Ruano

Es per això que a vegades en Teatre,  valorem tan sols la posada en escena i les actuacions, però no la vàlua d’un text que interessi des de el minut 1 de veure’l representat a un escenari. Es per això que en aquest cas, voldria remarcar que el text de Patrick Marber, m’ha resultat fascinant, perquè encara que el tema del joc mai m’ha interessat gens, amb l’excusa d’una jugada de pòquer en un soterrani, m’ha transportat sense gairebé ni adonar-me, al fons de l’anima que tot esser humà te, com la protecció paternal, la dependència filial i moltes vegades egoista dels fills, l’amistat, l’angoixa …i fins i tot la desesperació en algun moment donat de la vida.

Continua llegint

– Teatre – L’ENCARREGAT (****) – Espai Lliure – 21/02/2014

El passat divendres 21 de febrer, desprès de visitar de nou l’exposició homenatge a Anna Lizaran, de la que ja varem publicar la nostra crònica fotogràfica, varem assistir a la representació a l’Espai Lliure de L’ENCARREGAT, una obra de Harold Pinter, que va ser premi Nobel de literartura 2005, tres anys abans de la seva mort.

L'encarregat - fotografia de Ros Ribas

L’encarregat – fotografia de Ros Ribas

El Teatre Lliure l’anuncia com “una comèdia entre el clown i el Thriller, sobre la misèria i la dignitat humana”, però no estic gens d’acord amb aquesta definició, ja que jo exclouria les paraules “comèdia” i “clown”, perquè en realitat, “The Caretaker”, títol original de “l’Encarregat”, és un drama, al 100%  que tracta sobre les relacions humanes mes bàsiques i la relació de poder que s’estableix entre els 3 protagonistes. Això no vol dir, que en algun moment Pinter no hagi afegit un polsim d’humor, però l’utilitza per trencar la pressió en les escenes que considera massa dramàtiques, per tal de que l’espectador pugui respirar momentàniament.

Pinter va escriure “The Caretaker”, l’any 1959 i va ser estrenada a l’any següent al l’Arts Theatre de Londres. La producció que podem veure ara al Teatre Lliure l’ha traduït del angles en Ernest Riera i Arbussà, respectant el text en la seva integritat i únicament variant els noms de les poblacions i carrers,  per fer-la molt mes propera al nostre entorn. Ha aconseguit que sembli un text escrit abans d’ahir, perquè tracta temes d’absoluta actualitat.

L'encarregat 11

L’encarregat – fotografia de Ros Ribas

Continua llegint

– Teatre – MCBTH (Macbeth) – (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 31/10/2012

Començo aquesta crònica amb una certa sensació de què sóc una persona estranya amb gustos fora del normal… i ben us prometo que no és per portar la contraria; totes les critiques que han arribat a les meves mans d’aquesta obra de Teatre, la deixaven per terra o per sota terra i la veritat és que m’ho vaig arribar a creure.

Dimecres passat, la nit de la castanyada ens varem arribar al TNC sense gaires ganes tot temen el pitjor…. quina Rigolada ens trobaríem?  Val a dir que per mi ÀLEX RIGOLA ha estat i és un dels grans directors de Teatre de Catalunya i la seva direcció al Teatre Lliure per mi va ser una de les èpoques mes fecundes d’aquest Teatre que tant estimo.  Efectivament, no podia fallar…. i un altre cop em va demostrar que sap el que fa i segueix una línia característica que “desconstrueix” una obra universal, la transforma tot donant-li una forma exterior molt diferent, plena de “Rigolades”, sense alterar el text o almenys l’esperit d’aquest text, resumint-lo i mostrant el que ell creu mes essencial; ho fa de tal manera que sorprèn positiva o negativament (segons l’espectador estigui o no obert a una visió diferent), però que sempre trenca motllos per oferir-nos quelcom diferent, engrescador i amb una força TEATRAL indiscutible.

Resumin el discurs anterior…. que a mi, l’espectacle em va agradar força a la primera part i em va entusiasmar a la segona; no entenc dons les critiques de quan es va estrenar a Temporada Alta de Girona ni les dels mitjans de comunicació ara a Barcelona.

És ben cert que les escenes de les Bruixes amb caretes de Mickey Mouse, asseguts a un sofà, desconcerten al principi, però a la poca estona t’adones que és per destacar la fantasia (les bruixes), dels personatges “reals” que interpreten al mateix temps, quant es treuen les mascares (Duncan, Malcolm, Macduff).

Continua llegint