Arxiu d'etiquetes: Marc Rius

– Teatre – HAMLET (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 19/03/2016

La setmana santa ha provocat que les nostres cròniques teatraires restessin en un segon pla, a l’espera de la nostra tornada d’aquests dies de “descans” per les terres de Xàtiva; fa més d’una setmana vàrem poder veure aquesta extraordinària versió de HAMLET al Teatre LLiure de Gràcia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquests dies hem pogut llegir diverses opinions a les xarxes socials, generalment totes positives o molt positives; el cert és que l’expectació era molt gran després de saber que les localitats per a totes les funcions estaven exhaurides abans de la seva estrena, tot i haver inclús prorrogat uns dies més del que estava previst.

Quina és la causa d’aquesta fita ?…. diuen que a causa de ser una proposta del Teatre Lliure que ha sabut promocionar molt bé, diuen que perquè està protagonitzat per Pol López, diuen que després de l’èxit d’Enric V amb el duet Pau Carrió-Pol López, diuen que … però a nosaltres tant és el que diuen, i és que teníem moltes ganes de veure aquesta producció i per això vam reservar entrades per un dels primers dies; la veritat és que no ens ha decebut gens ni mica…. ens ha agradat molt, molt i molt.

Pol López es Hamlet, un Hamlet que ens parla directament als ulls, que no parla amb ell mateix o amb Déu, que ens explica el seu profund dolor davant de la mort del seu pare, que coneix qui l’ha matat però que no sap com desemmascara-ho, que ens transmet la seva alegria i ens fa participar quan confirma la identitat de l’assassí, un Hamlet a la fi proper i humà, molt humà. El gran antiheroi shakespearià arriba convertit en un heroi de la mà de Pau Carrió.

Continua llegint

– Teatre – HAMLET (🐌🐌🐌 + 🐚) – Sala Atrium – 12/01/2016

La temporada passada no vam poder “encabir” aquesta producció a la nostra premuda agenda i aquesta temporada ens hem vist “forçats” a anar-hi l’ultima setmana i en la seva versió castellana … però per sort hem pogut anar i hem de dir que ens ha agradat molt.

Es tracta d’una revisió de l’obra de Shakespeare respectant el text clàssic, amb traducció de Joan Sellent en la versió catalana (que no hem pogut veure), i que els directors Marc Chornet i Raimon Molins han portat a l’actualitat.

Hamlet - Sala Atrium

L’escenografia, la música i els mateixos personatges marquen aquesta actualització: una passarel·la de fusta, amb tres nivells d’alçada i que es desplacen conformant diferents escenaris i mostrant sota ells un canal d’aigua, amb un pes important al llarg de la representació.

Continua llegint

– Teatre – VILAFRANCA, un dinar de festa major (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 06/11/2015

Aquesta vegada les grades de la Sala Fabià Puigserver estan distribuïdes a banda i banda d’un gran escenari on els membres d’una família s’han trobat per dinar amb motiu de la festa major.

La filla gran (una extraordinària Lluïsa Castell) ha esdevingut l’amfitriona d’aquesta reunió familiar i any rere any deixen constància en una foto familiar on avis, filles, fill, gendres, jove i nets fan el seu millor posat.

Vilafranca 1

Però els anys van deixant seqüeles i el patriarca de la família (Manel Barceló) ha emmalaltit i va perdent la memòria. Els fills comencen a agafar posicions, i han de prendre decisions que comporten desavinences.

Baralles, desafiaments, enganys, rancúnies entre germans, favoritismes, despit,  tot surt a la palestra quan els diners apareixen:

qui ha d’heretar que ?

qui se’n ocupa del pare malalt ?

com hem de deixar que la mare visqui sola ?

perquè tu i no jo ?

Continua llegint

– Teatre – SOBRE EL FENOMEN DE LES FEINES DE MERDA – … (🐌🐌🐌🐌) Teatre Tantarantana – Sala Baixos22 – 03/04/2015

Tornem al Teatre amb cadira de rodes !!! …. l’experiència d’ahir al BARTS, ens va fer perdre la por i comprovem de nou que la gent és amable, que tothom ens ajuda pel carrer i que en arribar al Teatre Tantarantana, tothom es desviu per fer-ho tot molt més fàcil.

Dins del “El Cicló”, cicle de Companyies Independents de Barcelona, que aquesta temporada ha iniciat el Tantarantana, venim a veure treballar per primera vegada a la Companyia “La Calórica” de la que tant hem sentit a parlar, però que vés per on mai havíem pogut veure encara… i això que els nostres coneguts ens diuen que ho veiem “tot”.

La Calòrica, neix l’any 2010 formada per un grup de llicenciats de l’Institut del Teatre de Barcelona; han trobat la manera de tractar temes seriosos i problemàtics des del vessant de l’humor… en el que molt possiblement el riure més esclatant del públic, es transforma de seguida en una reflexió seriosa de si veritablement és o no just riure-se’n de situacions que arriben a ser dramàtiques.

El seu primer muntatge va ser Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (Versus Teatre, 2010), que va guanyar els premis del jurat i del públic al Xè Festival Escènia de Foios (València). El seu segon treball, l’Editto Bulgaro, va estrenar-se dins del cicle Juliol a la Cuina del Festival Grec 2012. Aquell mateix any, la companyia estrena la peça breu Ekstraordinarnyy dins el cicle Aixopluc-Tres d’un glop del Teatre Lliure de Barcelona. L’any 2013 van estrenar La Nau dels Bojos (Premi Adrià Gual 2012),  dins la programació del Festival Grec 2013, que ara fa tot just unes setmanes s’ha pogut veure de nou a La Seca-Espai Brossa. BLUF, va ser estrenat el passat  24 d’octubre dins el marc del festival Temporada Alta i va ser guardonada amb el Premi Quim Masó 2014.

merda

Amb aquest sobre el fenomen de les feines de merda, ens van atrapar des del primer segon de la representació, quan surt un dels actors a explicar un acudit que sembla ser és força antic i conegut i a partir d’aquí, ja amb gairebé tots els components de la companyia a escena es dispara una sèrie de reflexions als espectadors, per tal de què s’adonin realment del que veritablement els fa riure.

Continua llegint

– Teatre – CONSELL FAMILIAR – Sala Beckett (*** 1/2) – 27/11/2013

Segueixo amb gran interès  els textos escrits per Cristina Clemente des de la seva estrena al TNC de l’obra “Vimbodí vs. Praga”.  Tinc que reconèixer que llavors la seva forma d’escriure, popular (que no populista) em va impactar… però també la seva  manera de dirigir.

Últimament segons el meu punt de vista no ha estat tan encertada especialment en la seva participació en espectacles promoguts per Jordi Casanovas en el que va fer participar un munt d’autors catalans en un producte  comercial, molt allunyat del que esperem d’un espectacle teatral.

Consell Familiar - Sala Beckett 9-imp

L’altre dia vaig llegir que la Cristina esta pensant en allunyar-se del mon teatral, per fer altres coses que li venen mes de gust.  Es una llàstima per nosaltres , els teatraires, perdre una de les autores de teatre contemporani de casa nostre, que admirem mes.  Esperem que s’ho repensi, però això si, allunyant-se d’influències que sota el meu punt de vista han estat negatives….. tornant a les seves arrels i sent només ella, tal com es.

Es per aquesta admiració vers a la Cristina que tornem al Teatre per veure la darrera obra, estrenada fa pocs dies a Temporada Alta de Girona.

Els pares han volgut que la seva unitat familiar sigui una autèntica democràcia. En aquesta família s’hi escull un president, se segueixen unes estrictes normes electorals i es disposa d’un regulat sistema econòmic amb hisenda pròpia i autèntiques estructures d’estat. Quan l’Aina s’adona que aquest sistema ja no els és prou útil i decideix reclamar-ne un de nou, es produirà un daltabaix de conseqüències imprevisibles. I és que els pares d’aquest estat familiar faran tot el que estigui a la seves mans per apaivagar la dissidència.

Totografia David Ruano

Totografia David Ruano

Aquesta producció fa retornar les esperances de que  Cristina Clemente torna als seus orígens per tal de  escriure un text amb argument, i a mes a mes…. intel·ligent i no buit de contingut, amb temes molts propers i presentats expressament dins del mon del absurd.

Un text amb picades d’ull cap el teatre comercial on la gent s’ho passa molt be rient, però alhora amb un transfons que obliga al espectador a veure mes enllà dels gags que es presenten a primera vista.  Molts dels arguments politics dels partits de casa nostre  son presentats davant dels nostres ulls, però també la corrupció de compra de vots, el canvi d’actitud política davant d’interessos personals. Les actituds d’alguns personatges de que “tan se li en fot” i que son manipulats per la resta …

Felicito des de aquí a Cristina Clemente  i li demano que segueixi aquest camí… que no deixi el Teatre i que torni a dirigir els seus textos, si es possible.

Continua llegint