Arxiu d'etiquetes: Marc Pujol

– 123 – Teatre – PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS – Teatre Tantarantana (🐌🐌🐌🐌) (temp. 19/20 – espectacle 078) – 2010.01.22

PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS (temp. 19/20 – espectacle nº 078)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dimecres dia 22, al Tantarantana vam poder veure una proposta de la companyia La Cantera Exploraciones Teatrales, l’espectacle PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS, un text, del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig, traduït al castellà per Albert Tola.  El passat dia 13, a la roda de premsa, la van presentar com una proposta que oscil·la entre el vodevil estrident i la sàtira corrosiva, on es qüestiona la relació entre l’anomenat tercer món i el món occidental.

La companyia La Cantera Exploraciones Teatrales, va néixer a Madrid l’any 2003 i actualment està dirigida i coordinada per Jorge Sánchez, Marta Cuenca i Anahí Muñoz.

Roland Schimmelpfennig (Göttingen 1967) és un dramaturg alemany autor d’un gran nombre d’obres, entre les que hem pogut veure “El drac d’’or” (Teatre Akademia 2014), i la versió catalana de “Peggy Pickit ….” (El Maldà 2017),  ambdues dirigides per Moisès Maicas. L’any 2006 la sala Beckett li va dedicar un cicle amb tres propostes, “La dona d’abans”, “La nit àrab” i “Push up 1-3”.

Ara podem veure aquesta versió castellana de Peggy Picket dirigida per Jorge Sánchez i interpretada per Marta Cuenca (Carol), Mireia Gubianas (Liz), Toni Vives (Frank) i Marc Pujol (Martin). A partir del dia 24, el paper de Martin serà interpretat per Joan Sureda.

This slideshow requires JavaScript.

Un treball de direcció impecable que dóna coherència al relat del retrobament de dues parelles amigues, que havien estudiat juntes la carrera de medecina. Després de sis anys intenten renovar els vincles d’amistat en un sopar. Una de les parelles, Carol i Martin, han tornat d’una missió humanitària a l’Àfrica. L’altra parella, Liz i Frank, van aplaudir l’aventura i van prometre que els anirien a visitar, però no s’han bellugat de casa seva.

Aquella noche fue un desastre” és la primera frase que diu Frank (Toni Vives) en un “aparte” cap als espectadors. La confrontació entre dues maneres diferents de veure el món es fa palesa des d’aquesta primera frase.

Continua llegint

– 339 – Òpera – TOSCA de Puccini (🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 2019.06.28 (temp. 18/19 – espectacle  nº 260)

TOSCA de Puccini (temp. 18/19 – espectacle nº 260)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El nostre abonament del Liceu ens va oferir divendres passat l’última de les representacions d’aquesta producció de TOSCA, de Paco Azorin, que ja es va poder veure en aquest mateix espai ara fa 4 anys (veure ressenya), i que retorna amb la mateixa escenografia i petits retocs en el vestuari, fets per Lluna Albert sobre l’original d’Isidre Prunés (1948-2014).

Ens ha “tocat” el segon repartiment i aquesta funció és la que s’ha ofert dins del “Liceu a la fresca” a l’Arc del Triomf de Barcelona i a molts llocs arreu del territori català i també ha estat emesa per Canal 33 i la 2.

Hem de dir públicament que estem una mica farts que en el nostre abonament, del torn “F”, a poc a poc, sense que ens hem adonat, s’ha convertit en residual, perquè a hores d’ara ens ofereix gairebé sempre el segon repartiment i en escassíssimes excepcions podem gaudir del cast principal. Després de 20 anys d’estar abonats al Liceu, a partir de la reconstrucció a causa de l’incendi, per fi hem aconseguit canviar de torn, i aquesta ha estat una de les principals raons per fer-ho. A partir d’octubre tindrem el torn “A”.

Foto de A. Bofill

TOSCA és una òpera de Giacomo Puccini en tres actes, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basada en una obra teatral escrita el 1887 per a lluïment de la gran Sarah Bernhardt. Ells van reduir a tres els cinc actes de la peça original suprimint molts personatges del drama de Sardou i focalitzant l’acció en el trio protagonista, Tosca, Caravadossi i Scarpia.

El mateix Paco Azorín, a la roda de premsa (vegeu ressenya), que va tenir lloc el passat dia 4, va comentar de la seva proposta “Jo no opto per proporcionar una monumentalitat èpica, sinó per cedir protagonisme als cantants, apropant-los sempre al públic“.

Continua llegint

– 289 – Òpera versió concert de l’OBC – TURANDOT (concert de cloenda) (🐌🐌🐌🐌🐌) – L’Auditori – 2019.05.26 (temp. 18/19 – espectacle nº 210)

TURANDOT (temp. 18/19 – espectacle nº 210)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir diumenge va tancar temporada l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (l’OBC), abans d’iniciar la seva gira pel Japó durant el mes de juliol. Una gira amb el director Kazushi Ono i on oferiran programes que s’han vist a l’Auditori de Barcelona.

Per tancar la temporada han escollit TURANDOT, l’última òpera que va escriure Giacomo Puccini (Lucca 1858-Brussel·les 1924), en format concert. Aquesta és la mateixa òpera que a l’octubre inaugurarà la temporada del Liceu.

Amb llibret de Giuseppe Adami Renato Simoni, Puccini va treballar en aquesta òpera des del 1920, amb un estat de salut ja molt deteriorat. La seva mort el 1924 va deixar l’òpera inacabada, ja que només l’havia compost fins a l’escena de la mort de Liù.

Franco Alfano (Italia 1875-1954) vas ser l’encarregat d’acabar l’òpera oferint dos finals alternatius a partir de les notes i esbossos del mateix Puccini. Oficialment estrenada a la Scala de Milà el 25 d’abril del 1926.

TURANDOT és un drama líric en tres actes que conté un gran protagonisme vocal amb alguns dels fragments més coneguts de la història de la música: “Signore, ascolta”,  “In questa reggia”, “Figlio del cielo”, “Nessun dorma” o “Tu chei di gel sei cinta”.

Una obra molt exigent per als solistes que a més s’enfronten a una massa orquestral gran en el mateix escenari, en aquest cas una esplèndida OBC, i tres formacions corals: Madrigal, Polifònica de Puig-Reig i, en l’apartat de veus infantils, Amics de la Unió de Granollers.

Continua llegint

– 238 – Òpera – LA GIOCONDA de Poncielli (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Gran Teatre del Liceu – 2019.04.13 (temp. 18/19 – espectacle nº 174)

LA GIOCONDA de Poncielli (temp. 18/19 – espectacle nº 174)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dissabte dia 13, nit de Liceu amb LA GIOCONDA d’Amilcare Ponchelli, una òpera en quatre actes que va ser estrenada a la Scala de Milà el 8 d’abril del 1876 i al Liceu en febrer del 1883. La versió definitiva de l’òpera es va fer el 1880 després dels retocs fets pel mateix compositor, deguts a la llarga durada de la primera versió.

Es tracta d’un drama amb llibret d’Arrigo Boito que va signar amb el pseudònim de Tobia Gorrio. Inspirat en el drama “Angelo, tyran de Padoue” de Victor Hugo, l’acció està ambientada a la Venècia del segle XVII.

Amilcare Ponchielli (1834-1886) va ser un compositor que va formar part del moviment anomenat scapigliatura que pretenia establir un nou model poètic i musical retornant al realisme social. Va ser autor de dotze òperes sent La Gioconda la seva obra més coneguda. Fill d’un organista va ingressar al conservatori de Milà amb nou anys i va dedicar tota la seva vida a la música.

La direcció musical d’aquesta proposta és de Guillermo García Calvo i la producció és de Pier Luigi Pizzi. Una producció ja clàssica, on Venècia es reconeix pels petits detalls, uns ponts corbats sobre els canals, la llum tèbia dels carrerons que s’intueixen o les góndoles i naus per on alguns personatges entren o surten d’escena. Els canals són els motius més característics de l’escenografia i els ponts són el punt d’accés dels venecians que en massa irrompen sovint a escena.

This slideshow requires JavaScript.

LA GIOCONDA és una peça monumental que inclou un ballet en el tercer acte. La coneguda “Dansa de les hores” ha tingut a Alessandro Riga i Letizia Giuliani com a ballarins principals. Un ballet d’una gran bellesa melòdica que ha estat una autèntica delícia.

Continua llegint

– 052 – Teatre Musical – MAREMAR (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 2018.09.26 (temp. 18/19 – espectacle. nº 035)

MAREMAR (temp. 18/19 – espectacle nº 035)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Partint de l’univers musical de Lluís Llach i basada en “Pèricles, Príncep de Tir“, de William Shakespeare, s’hi ha construït aquesta nova producció de Dagoll Dagom, MAREMAR.

Una producció esperadíssima per tots els seguidors d’aquesta companyia emblemàtica del gènere Musical a casa nostre i també pels enamorats (com nosaltres) de la música de Llach. Dimecres era la nit d’estrena al Teatre Poliorama, una nit d’èxit que havia estat precedida per funcions prèvies, de les que ja ens havien arribat impressions.

Maremar és la història de Pèricles, un jove príncep que, fugint d’un cruel dictador, recorre la Mediterrània. Durant les seves aventures, s’enamorarà de la filla del rei de Pentàpolis, Thaïsa, amb qui tindran una filla. Però durant el seu retorn a Tir, una tempesta fa naufragar la seva embarcació, i la família quedarà separada.

La història comença en un camp de refugiats al costat del mar, una nena (Elena Tarrats) plora desconsoladament, està sola i ningú pot donar-li el consol que necessita. Un personatge fantàstic, la deessa Diana (Mercè Martínez) s’ofereix a distreure-la explicant-li la història de Pèricles.

Amb elles comença un joc de teatre dins del teatre. Ambdues desdoblen els seus personatges, la nena ploranera es convertirà en la Marina del conte, la filla de Pèricles, i la deessa Diana es transformarà en l’alcavota que regenta el bordell on anirà a parar la noia.

El text de Shakespeare és una metàfora sobre la vida, explicada com un viatge a través del mar. És també un cant a l’amor familiar i a la reunificació dels membres dispersats d’una família que lluiten pel seu retrobament.

Continua llegint

– Teatre Musical (116) – FLOR DE NIT, El Cabaret (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Almeria Teatre – 07.12.2016

FLOR DE NIT

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Teníem moooooooltes ganes de veure aquesta versió del musical FLOR DE NIT, que va produir Dagoll Dagom en el seu dia i que es va estrenar l’any 1992.

Encara no entenem el perquè ens vàrem perdre aquesta versió en petit format, que es va atrevir a fer la companyia Gataro, i que es va representar els anys 2014 i 2015; ara no ens ho hem pensat ni dues vegades per veure-la a la seva reposició, novament a l’Almeria Teatre….. i encara menys sabent que va aconseguir un premi Butaca el 2015.

flor-de-nirFlor de Nit era un cabaret del Paral·lel, un dels carrers més emblemàtics de la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat …. que fort comença a sonar dir això ….. Un cabaret que reuneix artistes, bohemis, senyorets i gent de l’alta burgesia barcelonina però en el que també es trobaven revolucionaris i noies de vida sospitosa. Estem en una època convulsa on tot està a punt de canviar i que acabarà en la Guerra Civil.   I en aquests cabarets convergeixen tots tipus de persones, deixant de banda diferències polítiques i ideològiques, buscant la disbauxa i el plaer.

Un cop contextualitzat, podem dir que Flor de Nit ens parla d’un triangle amorós, Rosa (Ariadna Suñé) és la nova estrella del cabaret que ha estat acollida a casa seva per en Quimet (Lluís Canet), un revolucionari idealista que es guanya la vida com pot. Entre ells dos, nomes hi ha companyonia i amistat fins que irremeiablement desemboca en un altra cosa. D’altra banda un poeta, Sebastià Reynals (Lluis Parera) un assidu del cabaret i que té a la Coloma (Marta Capel), una de les noies, com amant, s’encapritxa de Rosa i aconsegueix seduir-la. Un argument molt complet i ben estructurat, una tragèdia amarada de música.

Tot un luxe, que en un teatre petit i amb escasos recursos econòmics la música sigui en directe, presidint en certa manera al centre de l’escenari tota la representació, amb incorporació del pianista (Gerard Alonso) com un personatge més, l’Adelaida….. i un parell de músics més.

El petit espai i suposem que els minsos recursos econòmics disponibles obliga al desdoblament d’alguns dels actors en més d’un personatge, però el conjunt no es ressent pas i al contrari, ens ofereixen un bombonet, un musical de petit format esplèndid.

Continua llegint

– Teatre (63) i (76) – RENARD O EL LLIBRE DE LES BÈSTIES – Teatre Lliure (🐌🐌🐌🐌🐌) – 21.10.2016 i 01.11.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón  

RENARD O EL LLIBRE DE LES BÈSTIES – 

La tarda-nit d’aquest passat divendres, va ser molt intensa teatralment parlant, ja que vaig poder assistir ni més ni menys que a tres representacions teatrals.

La primera al Teatre Lliure, va ser de les tres la que més en va agradar i curiosament no l’havíem escollit dins del nostre abonament de temporada, per la senzilla raó que esta classificada com teatre per infants o en tot cas per un públic familiar, dins de l’apartat “El Lliure dels nens”. Per sort vaig ser convidat a l’assaig general i vaig gaudir com un “nen” amb sabates noves.

RENARD O EL LLIBRE DE LES BÈSTIES, és una proposta escènica basada en el text “El Llibre de les bèsties“, que va escriure Ramon Llull l’any 1288 i que formava part d’una obra molt més extensa anomenada “Llibre de les meravelles”.

renard-teatre-lliure-2

Ramon Llull va néixer a Palma de Mallorca l’any 1232 i va ser un grandíssim escriptor del segle XIII, però també va ser conegut com a filòsof, místic, teòleg, professor i missioner; la seva extensa obra escrita, va ser redactada en català, occità, llatí i àrab; Llull va ser un pioner en l’ús del català com a vehicle total de comunicació cultural.

Continua llegint

– Teatre Musical – 73 RAONS PER DEIXAR-TE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 07/12/2015

Aquest passat dilluns vam anar al Teatre Goya a veure un Musical de petit format realitzat a casa nostre; es tracta de 73 RAONS PER DEIXAR-TE …  i ja us puc dir per avançat que vàrem sortir del Teatre molt i molt satisfets.

73 RAONS PER DEIXAR-TE - Teatre Goya

La Mercè i en Toni fa tres anys que estan junts. Van tenir un enamorament de focs artificials, un “flechazo”, i malgrat les seves diferències, tot indicava que serien una parella ideal. Però no ha estat així. La seva relació no ha funcionat i quan els veiem per primer cop, s’estan tirant els plats pel cap. L’amor incondicional s’ha convertit en odi, les virtuts en defectes i els motius per deixar-se es multipliquen fins a arribar a setanta-tres.

Un argument d’amor i desamor que es podria situar a qualsevol lloc del món, però que el seu autor, Guillem Clua, l’ha volgut situar expressament a la ciutat de Barcelona, i per això fa servir indrets de la nostra ciutat, com pot ser la línia verda, la 3 del Metro i esdeveniments que tots vàrem viure amb força intensitat com l’ocupació de la plaça de Catalunya, pels indignats.

Continua llegint

– Òpera – DON PASQUALE (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) de Gaetano Donizetti – Gran Teatre del Liceu – 25/06/2015

A poc a poc ens intentem posar al dia del que hem pogut veure aquests últims dies, abans de començar amb la gran Marató del Festival Grec, del que ja tenim comprades entrades per 25 espectacles…. de moment.

Dijous passat vàrem poder assistir a l’última representació operística del nostre abonament al Gran Teatre del Liceu, i per fer-ho vàrem haver de passar entremig del guirigall que els acomodadors del Liceu conjuntament amb els de l’Auditori, munten (amb tota la raó del món) cada vegada que ni ha representació.

És veritablement una vergonya que equipaments públics dedicats a la música, tinguin subcontractats a treballadors que són absolutament necessaris per al normal funcionament dels mateixos. Totes les empreses privades han entrat en aquest tipus de subcontractacions que apropen cada vegada més als treballadors a l’esclavitud laboral…. però les condicions que ofereixen les empreses contractades per aquests equipaments, ratllen la ignomínia, ja que els sous mitjans d’aquests joves de terme mitjà és de 300 € al mes. Una autèntica vergonya, que volem des de aquí denunciar.

Era el primer cop que podíem veure DON PASQUALE de Gaetano Donizetti, i la veritat és que no esperàvem massa d’aquesta Òpera, per desconeixement; com acostuma a passar sovint, la sorpresa va ser majúscula, perquè l’òpera la vàrem trobar senzillament deliciosa, divertida i la música de Donizetti ens va meravellar des dels primers compassos.

Don Pasquale és una òpera buffa en tres actes, amb llibret del mateix compositor i de Giovanni Ruffini. Els seus personatges bufos connecten amb els de la Comèdia de l’Art (el vell, els enamorats, l’atrevit i imaginatiu intermediari), juga amb l’embolic, la simulació i les disfresses, aborda el tema de l’amor del vell cap a una jove, ridiculitzant la inflamada passió del pobre ancià, contraposant a l’amor dels joves; mostra també la crueltat de l’engany, del càstig i la burla. Don Pasquale és un Pantaelone, Ernesto, un enamorat i Norina, una astuta Colombina, mentre que el doctor Malatesta seria com un dels servents de la Comèdia, de vegades estúpids o maldestres, però altres astuts o insolents. Va ser estrenada el 3 de gener de 1843 al Théâtre Italien de París i representada per primera vegada al Gran Teatre del Liceu el 19 de gener de 1848.

Abans de començar, pels altaveus ens van informar que el paper principal de Don Pasquale, seria interpretat per Roberto de Candia, substituint al cantant previst (Lorenzo Regazzo), per malaltia; però per a cúmul de desgràcies el paper de Norina, el vàrem veure interpretat en els dos primers actes per Valentina Nafornita i a causa d’una sobtada indisposició, el tercer acte per la substituta Pretty Yenda. No ens havia passat mai tal acumulació d’imprevistos, però el més important és que per sort vàrem poder gaudir d’aquesta òpera, que com ja he dit ens va sorprendre en tots els aspectes.

Continua llegint

– Concert OBC (3/12) – L’OBC i l’enfance du Christ de Berlioz (****) – L’Auditori – 22/12/2013

El passat diumenge 22/12/2013, pel mati, varem assistir al que amb tota seguretat ha estat el millor concert de la temporada de l’Oquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Una obra de BERLIOZ , l’enfance du Christ, que encara no coneixíem i que ens va meravellar.

L'enfance du Christ de Berlioz - L'Auditori 1-imp

L’Enfance du Christ és una de les obres més fascinants de Berlioz. Presentada inicialment pel mateix autor com la recuperació d’una obra d’un compositor barroc, es basa en el pelegrinatge de la Sagrada Família narrat per l’evangelista Mateu. Amb llibret del mateix compositor, s’estrenà a París el 1854.

L’oratori es focalitza en la figura d’Herodes, en l’assassinat de tots els nounats de Judea i en l’exili de la Sagrada Família a Egipte per a salvar-se; el final se centra en l’arribada de la Sagrada Família a Saïs, on és acollida per un grup d’ismaelites.

Berlioz fou un gran amant de la música coral religiosa.  Si la majoria de la seva música havia estat rebuda més aviat negativament pel seu risc formal i el seu acostament estètic a l’obra wagneriana, L’Enfance du Christ de seguida es convertí en un èxit. Hi contribuïren els cors, amb unes melodies que semblen no acabar mai, d’una bellesa i bondat corprenedores. 

L'enfance du Christ de Berlioz - L'Auditori 3-imp

Aquest concert va estar gravat i retransmès en directe a tot el mon, per la cadena internacional MEDICI TV.  Crec que sobren les meves paraules i el millor que podeu fer és veure i escoltar aquest extraordinari concert, que estarà disponible gratuïtament, varies setmanes a traves del següent enllaç…

http://www.medici.tv/#!/pablo-gonzalez-berlioz-l-enfance-du-christ

Continua llegint