Maite Beaumont |

L’ITALIANA IN ALGERI (temp. 18/19 – espectacle nº 090)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Divendres dia 14, tal com teníem previst vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per tal de veure L’ITALIANA IN ALGERI, dramma giocoso en dos actes, de Gioachino Rossini (1792-1868).

Tal com ens van comentar a la roda de premsa del passat dia 5, feia 36 anys que aquesta òpera no es veia al Liceu, ja que l’última representació havia estat justament el 18 de desembre de 1982. Una òpera estrenada el 22 de maig de 1813 al Teatre San Benedetto de Venècia. L’estrena va obtenir un gran èxit, cosa que va propiciar succesives representacions a diversos llocs. A Roma, en 1815, l’obra es va rebatejar amb el nóm de Il naufragio felice.

L’obra compta amb un llibret d’Angelo Anelli inspirat en un text anterior, del mateix nom, al que el compositor Luigi Mosca havia posat música.

This slideshow requires JavaScript.

L’italiana in Algeri narra les peripècies d’Isabella, una dona que viatja fins a Alger a la recerca del seu amor Lindoro, que ha estat capturat pels turcs i venut com a esclau al palau de Mustafà, el bei d’Alger. Elvira, esposa del bei i rebutjada per ell, està obligada a casar-se amb Lindoro. Isabella acaba d’arribar a la platja acompanyada de Taddeo, enamorat d’ella. La comèdia està servida.

Una comèdia d’embolics que es desenvolupa en un espai ple d’arcs moriscos, de gelosies amb transparències i vistes al mar. Tot plegat conformen un serrall lluminós i càlid.

Continua llegint →

Una mica (molt) obsessionat amb la rehabilitació del peu, ha fet que no hagi tingut gaires ganes d’escriure les meves cròniques voltaires pendents … i en tinc un munt, malgrat tenir ara tot el temps del món per fer-ho.

En menys d’una setmana hem assistit a dues òperes de Mozart, primer aquesta COSI FAN TUTTE representada amb tots els seus ets i uts com a mi m’agrada, al Gran Teatre del Liceu, i als pocs dies DON GIOVANNI, en versió concert al Palau, de la que ja parlaré.

Haig de començar dient que l’òpera buffa COSI FAN TUTTE, és potser l’òpera de Mozart que menys m’agrada, tant pel que fa al seu argument, que em sembla ridícul i més encara vist des de la perspectiva del temps d’ençà que va ser escrita. Una mena d’escola dels amants, on es vol reflectir que la fidelitat entres les parelles és inexistent, deixant el paper més galdós per la figura de la dona (vista pel llibretista Lorenzo Da Ponte, poc menys que una meuca).

La qualitat de Così fan tutte va sobreviure a totes les seves amenaces de l’època (1790): l’austeritat amb què la va compondre Mozart per les retallades de la cort vienesa; els problemes personals del genial compositor; la mort de Josep II, que va obligar a interrompre mig any les representacions pocs dies després d’haver-se estrenat; i les acusacions d’immoralitat contra una trama d’infidelitats de les dones, englobades amb el títol provocatiu Així ho fan totes. Ara, Damiano Micheletto trasllada l’obra a un hotel de disseny, amb l’amo cínic i solitari (Don Alfonso), la criada (Despina) i els hostes (Dorabella, Fiordiligi, Guglielmo i Ferrando): el que havien de ser unes vacances de plaer acaba sent una experiència que reparteix cicatrius per a cadascú. Entre ells es desenvolupa una aposta sobre la infidelitat que esdevé una sàtira social més enllà de la comicitat que hi ha en els embolics.

Tampoc la música és la que m’agrada més de Mozart; trobo en molts moments que s’assembla massa una escena musical a l’anterior i a la següent i aquesta sensació de reiteració m’arriba a cansar; per sort té moments màgics que et fan oblidar aquest aspecte i els excessius recitatius que es van incorporar en aquesta òpera.