Arxiu d'etiquetes: Lluisa Cunillé

– Teatre – ISLÀNDIA (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2017.10.15 (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

ISLÀNDIA (prèvia) – (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge vam fer cap a la sala Petita del Teatre Nacional per veure la representació d’ISLÀNDIA, un text de Llüisa Cunillé dirigit per Xavier Albertí.

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Continua llegint

– Teatre (288) – RICARD III (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 24.05.2017

RICARD III

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un “monstre” dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.  L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

Continua llegint

– Teatre – EL PROFESOR BERNHARDI (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 19/02/2016

Gairebé dues setmanes després d’assistir a la roda de premsa (enllaç d’aquella crònica), on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l’altre.

EL PROFESSOR BERNHARDI - TNC 1

Lluis Homar és el professor Bernhardi, dirigeix un prestigiós hospital universitari a Viena i pren una ferma decisió, negar l’entrada a un sacerdot per administrar l’extremunció a una jove pacient que morirà de septicèmia provocada per un avortament clandestí. El metge defensa la seva postura tot dient que la pacient creu que se’n sortirà i no és conscient del final; la presència del capellà li desvetllaria la mort inevitable i li provocaria una angoixa evitable.

El capellà, Albert Prat, denuncia aquesta actitud contrària a la religió catòlica, i la condició de jueu del professor porta el conflicte al Parlament on el ministre de Culte i Educació, Manel Barceló, amic del professor, hi haurà de prendre decisions.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – EL CARRER FRANKLIN (🐌 + 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 03/07/2015

Divendres dia 3 de juliol vam fer cap a la Sala Petita del Nacional per “gaudir” d’una farsa, “EL CARRER FRANKLIN” de Lluïsa Cunillé, que ens va decebre moltíssim, ja que no vàrem saber trobar la mà de l’autora per enlloc

El carrer Franklin

Hem trobat a faltar nivell literari, perquè el text que no diu res o quasi res, i un argument que no s’aguanta. Quan sortíem de la sala, crec que vam coincidir amb moltes opinions, comentàvem que semblava una obra preparada expressament per a ser interpretada per una colla d’amics, però que no tenia la qualitat mínima per ser portada davant d’un públic que segurament som cada vegada més exigents en el que se’ns ofereix i que per sort, ens atrevim a dir el que pensem. La sala plena, només va dibuixar somriures i els aplaudiments van ser de pur compromís.

El carrer Franklin té lloc al carrer que dóna nom a la peça i que presumptament pertany a una ciutat catalana innominada. No importa tant la identificació de la ciutat, o l’existència real d’aquest carrer, com el valor simbòlic del fet que l’homònim sigui un nom americà, clara metàfora del lideratge dels Estats Units d’Amèrica en la globalització cultural i econòmica.

És tracta d’un espectacle musical-reivindicatiu on ens presenten una vorera del carrer Franklin plena dels mobles d’un desnonament forçós i circulant per allà una col·lecció de personatges extravagants, la parella desnonada formada per un transvestit que es dedica a fer de professor de música i el seu marit taxista que treballa un dia a la setmana en compartir el taxi entre set persones, i que ha trobat uns papers compromesos dels quals pensa obtenir benefici. El governador del Banc d’Espanya que ha perdut els papers, la neboda de Margaret Tacher, veïna del carrer i que acaba d’arribar amb les cendres i la perruca de la seva tieta, i una activista social, germana del taxista, que no aconsegueix arrossegar ningú en la seva lluita contra els desnonaments (una caricatura no massa aconseguida d’Ada Colau).

El carrer Franklin 2

Pel que fa a les interpretacions hem de destacar l’esplèndid Oriol Genís que en el paper de banquer interpreta un personatge impúdic i hilarant, Xavier Pujolràs en el paper del marit que creu haver trobat la solució dels seus problemes i Lina Lambert que interpreta molt bé un paper inversemblant. Xavier Albertí repeteix el paper a què ens ha acostumat amb el seu rol de Wanda Pitrowska…. i que sincerament comença a cansar.

La càrrega crítica que a priori semblava portar implícit aquest muntatge queda desdibuixada en un segon pla. S’entreveu una crítica a una societat que s’ha tornat insensible davant de la violació dels drets a l’habitatge i a una feina digna.

Hem de destacar, això si, la magnífica escenografia que juntament amb els números musicals ens han fet valorar una mica millor aquesta, per a nosaltres, fallida representació.

Autoria : Lluïsa Cunillé
Direcció: Josep Maria Miró
Intèrprets : Xavier Albertí (transvestit), Montse Esteve (activista), Oriol Genís (banquer), Lina Lambert (veïna) i Xavier Pujolràs (marit)
Ajudant de dirección: Albert Prat // Escenografía: Enric Planas // Vestuari: Albert Pascual // Il.luminació: David Bofarull (aai) // So: Santi López // Ajudant d’escenografía : Jordina Salvadó // Caracterització: Lucho Soriano // Moviment: Roberto G.Alonso // Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Jordi Castells // Realització de vestuari: Goretti // Realització de Barret: Nina Pawlowsky
Desnonament d'un Cargol

Desnonament d’un Cargol

 

– Teatre – FRONTERES (*) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 13/05/2014

Dimarts i 13 !!!

Ahir a la Sala Gran del TNC estaven celebrant el Català de l’any 2013 i justament a sota, a la sala petita nosaltres assistíem a la pre-estrena de FRONTERES, un acte organitzat pel club TresC per tal de celebrar el seu 8e aniversari de la seva creació.

FRONTERES, ha estat un encàrrec del actual director Xavier Albertí a tres diferents autors, dirigits per 3 diferents directors, a partir d’una idea…. les fronteres. Una idea que en principi es tindria que valorar positivament per lo novedosa que es, tractant-se del Teatre públic  mes important de Catalunya.

Fronteres_cartell

Malauradament Xavier Albertí l’ha tornat a pifiar, i el resultat, (sempre sota el meu punt de vista), ha estat un pastitx de dubtosa qualitat, sota la falsa mascara d’un teatre contemporani que pretén ser avantguardista en la seva forma de fer. Per ser clar del tot … a mi em va semblar un autèntic desastre, avorrit fins “el infinit i mes enllà” … amb un resultat “infumable”, que pot apartar inclús molt públic del Teatre… precisament pot afectar a un tipus de públic que acudeix en massa per tal de veure en directe treballar actors de la categoria de Roser Batalla o Jordi Boixaderas.

Un encàrrec segurament amb la millor bona fe…. podries escriure una obra a partir de la idea de “frontera”, per un màxim de 4 actors i d’una durada que no sobrepassi els 4o minuts ??

El resultat del experiment aquí el tenim:

1 – Santa Cecília de Borja a Saragossa (*) del dramaturg i alhora director Rafael Spregelbud – Dos professors d’universitat que han de catalogar un fresc mediocre, discuteixen sobre les seves visions totalment oposades sobre que es pot considerar art i el que no. En aquest cas treballen els 4 actors, que en un diàleg molt proper al absurd, no acaba d’interessar en cap moment al espectador.

Fronteres -Santa Cecília de Borja a Saragossa

Santa Cecília de Borja a Saragossa

Continua llegint