Arxiu d'etiquetes: Lluïsa Castell

– Teatre – CONSELL FAMILIAR – Sala Beckett (*** 1/2) – 27/11/2013

Segueixo amb gran interès  els textos escrits per Cristina Clemente des de la seva estrena al TNC de l’obra “Vimbodí vs. Praga”.  Tinc que reconèixer que llavors la seva forma d’escriure, popular (que no populista) em va impactar… però també la seva  manera de dirigir.

Últimament segons el meu punt de vista no ha estat tan encertada especialment en la seva participació en espectacles promoguts per Jordi Casanovas en el que va fer participar un munt d’autors catalans en un producte  comercial, molt allunyat del que esperem d’un espectacle teatral.

Consell Familiar - Sala Beckett 9-imp

L’altre dia vaig llegir que la Cristina esta pensant en allunyar-se del mon teatral, per fer altres coses que li venen mes de gust.  Es una llàstima per nosaltres , els teatraires, perdre una de les autores de teatre contemporani de casa nostre, que admirem mes.  Esperem que s’ho repensi, però això si, allunyant-se d’influències que sota el meu punt de vista han estat negatives….. tornant a les seves arrels i sent només ella, tal com es.

Es per aquesta admiració vers a la Cristina que tornem al Teatre per veure la darrera obra, estrenada fa pocs dies a Temporada Alta de Girona.

Els pares han volgut que la seva unitat familiar sigui una autèntica democràcia. En aquesta família s’hi escull un president, se segueixen unes estrictes normes electorals i es disposa d’un regulat sistema econòmic amb hisenda pròpia i autèntiques estructures d’estat. Quan l’Aina s’adona que aquest sistema ja no els és prou útil i decideix reclamar-ne un de nou, es produirà un daltabaix de conseqüències imprevisibles. I és que els pares d’aquest estat familiar faran tot el que estigui a la seves mans per apaivagar la dissidència.

Totografia David Ruano

Totografia David Ruano

Aquesta producció fa retornar les esperances de que  Cristina Clemente torna als seus orígens per tal de  escriure un text amb argument, i a mes a mes…. intel·ligent i no buit de contingut, amb temes molts propers i presentats expressament dins del mon del absurd.

Un text amb picades d’ull cap el teatre comercial on la gent s’ho passa molt be rient, però alhora amb un transfons que obliga al espectador a veure mes enllà dels gags que es presenten a primera vista.  Molts dels arguments politics dels partits de casa nostre  son presentats davant dels nostres ulls, però també la corrupció de compra de vots, el canvi d’actitud política davant d’interessos personals. Les actituds d’alguns personatges de que “tan se li en fot” i que son manipulats per la resta …

Felicito des de aquí a Cristina Clemente  i li demano que segueixi aquest camí… que no deixi el Teatre i que torni a dirigir els seus textos, si es possible.

Continua llegint

– Teatre – PÀTRIA – (**) – Teatre Lliure de Gràcia – 28/10/2012

Sempre em sap greu valorar una obra de Teatre tan baix, i mes quant esperes d’ella moltíssim mes…. o poder per això mateix, … com et trobes amb menys del que esperes la valores potser injustament per sota del que es mereix. Aquesta vegada és una d’elles, però em vaig prometre que escriuria el que sento de debò quant veig un espectacle o escolto un concert.

Els que llegiu aquest Bloc amb una certa assiduïtat, sabeu que quasi bé venero a JORDI CASANOVAS com a director teatral i com a persona que promou i ajuda a nous creadors teatrals des de la seva petita Sala Flyhard, a la que acudeixo sempre sense ni tan sols pensar en el que aniré a veure… i quasi mai em falla. És curiós que precisament, Jordi Casanovas és l’autor i director d’aquesta producció… PÀTRIA, i crec que aquesta vegada sota el meu punt de vista l’ha errada. Dic això sabent d’entrada que serà una proposta teatral que tindrà èxit i molt possiblement quant acabi la temporada al Lliure, continuara representant-se a molts teatres de Catalunya.

Però anem a pams. L’historia de PÀTRIA va ser escrita fa molts mesos, alguns diuen que fins i tot anys, molt abans de les circumstancies actuals i llavors no pensàvem pas que estariem a un pas d’una votació que decidira d’alguna manera si el poble de Catalunya comença a caminar per aconseguir tenir un estat propi… o be seguir com fins ara, sotmès a les decisions d’un estat que ens ha menyspreat i perseguit al llarg de tota l’historia.

Continua llegint