Arxiu d'etiquetes: LLUÍS PASQUAL

– Teatre – ELS OFICIS DEL TEATRE – 1a sessió amb Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure – Mirador del Lliure – 09/11/2015

Fa unes setmanes, en la presentació de la temporada del Teatre Lliure, Lluís Pasqual ens va informar que aquest any volien obrir un espai, el Mirador del Lliure (cúpula), per tal d’oferir als aficionats i abonats del Teatre, una aproximació al funcionament d’un Teatre, en una sèrie de trobades amb tan sols 30 espectadors, per parlar de … ELS OFICIS DEL TEATRE.

El Teatre Lliure ha obert als espectadors aquesta iniciativa, per les persones que tenen ganes de conèixer de primera mà les particularitats dels oficis del teatre, amb la voluntat d’aprofundir en el coneixement del fet escènic entès no només com allò que veiem quan som espectadors d’una funció. Com funcionen els assaigs? Per què un espectacle dura més dies que un altre? En quin moment es comença a treballar en l’espai escènic? Què comporta il·luminar una funció? Qui diu que comenci l’espectacle, i per què? Com es programa un teatre? Com es gestiona?. La intenció del Teatre Lliure és ensenyar a aquestes persones encuriosides en el fet teatral, la rebotiga on es cuina i es programa, des de l’inici fins a l’última representació.

Hem tingut molta, molta, però que molta sort de ser admesos en aquestes trobades (vuit teòriques i dues pràctiques)… i el passat dilluns 9 de novembre vaig assistir a la primera d’aquestes reunions, precisament per parlar de l’ofici de “Director d’un Teatre”, amb la presència de Lluís Pasqual. Intentaré fer un resum de què es va dir, encara que sóc molt conscient que és difícil copsar el més important de les dues hores que vàrem poder xerrar amb en el director actual del Teatre Lliure.

Lluís PasquelQue fa un director de Teatre? – Ha de governar els estats d’ànims d’un equip humà, precisament d’un grup de persones que porten els sentiments a flor de pell. És potser el director artístic? Lluís Pasqual ens comenta que tal com estan les coses, creu que no existeix ara mateix, ja que qualsevol decisió artística ha de recolzar-se en una decisió econòmica.; el seu “ofici” diu, és cuidar-se una mica de tot.

Una programació es basa en 3 elements: el primer és esbrinar els desitjos dels espectadors, el segon els desitjos del mateix teatre i el tercer element, la recerca dels professionals de teatre + els diners que es disposen per portar-ho a terme. Així i tot, un cop aconseguits els 3 elements, el teatre actua com una loteria i un espectacle pot caure en qualsevol moment de la programació, pels motius més inesperats.

Actualment, a causa de la crisi econòmica, fa que es treballi amb una programació de “guerra”, deixant molts projectes en el calaix a l’espera de temps millors.

Lluís ens fa cinc cèntims de la història ja coneguda del Teatre Lliure, que l’any 1976 es va constituir com el primer teatre estable de Barcelona; considera que la fugida dels treballadors de teatre cap a Madrid va començar inclús abans de la guerra civil i fins que va acabar la dictadura no va aparèixer la necessitat de crear a la ciutat un teatre amb programació pròpia i amb una companyia estable, entenent com a companyia a tots els treballadors, incloent-hi els tècnics.

teatre-lliure-graciaescala Teatre Lliure Gracia

El teatre català era gairebé inexistent i cada vegada que es volia fer una representació s’havia de passar per la censura; el llavors Teatre independent català era suportat per un grup reduït de persones de caràcter excursionista; en aquell ambient el Lliure va pensar de muntar un teatre amb taller d’escenografia, taller de vestuari propis… on s’estudiaven els textos pels mateixos actors. Recorda que l’actriu Anna Lizaran recercava fins i tot el perfum de cada personatge que havia d’interpretar i fins que no el trobava no donava per acabada la seva feina.

Els espectadors de seguida es van adonar (i nosaltres dos entre ells), que el teatre que es feia al Lliure integrava als espectadors dins de l’espai escènic; Lluís ens explica l’anècdota de què un matrimoni ja gran de la primera fila, a causa del fred que feia a la Sala, es van tapar les cames amb la lona de la mateixa escenografia… i la representació va continuar com si res.

Els treballadors del Lliure van treballar els primer anys en forma de cooperativa, en el que solament cobraven un sou, els que no tenien altre salari complementari; després es va convertir en una Fundació.

Quan va néixer el Teatre Lliure l’any 1976, acabàvem de sortir d’una foscor casposa de la dictadura franquista i tothom teníem ganes de construir i d’endinsar-nos en la Cultura Europea. En pocs anys el Lliure de Gràcia va assolir grans èxits en el món del Teatre, per la seva manera artesanal de fer… arribant a ser un símbol de llibertat a tot l’estat espanyol, creant ràpidament “escola”; l’any vinent el Lliure complirà el seu 40 aniversari.

Teatre Lliure

En Fabià Puigserver se’n va adonar que l’èxit de públic faria que rapidament els espectadors no capiguessin en aquella sala tan reduïda i va recercar un nou espai que fos encara millor, sense que es perdés l’ambient de proximitat del teatre de Gràcia; per sort aquest espai el tenim ara i és l’enveja de molts teatres de l’estat espanyol i també en l’àmbit internacional, per la facilitat de transformar-se en cada un dels espectacles que es representen.

La situació econòmica del Teatre Lliure ara mateix és molt delicada, perquè ha assolit el cim de qualitat en els últims anys, amb una programació molt extensa que intenta abastar tots els públics i totes les economies possibles; arribats fins aquí, és molt difícil créixer i assolir nous reptes amb la mateixa qualitat, i comptant amb la mateixa subvenció publica o encara més minsa. El teatre Lliure ha intentat obrir-se a tots el tipus de públic amb iniciatives com són els “aixoplucs” a companyies teatrals formades per joves o autors gairebé novells.

Fa uns anys que algú va decidir que el Teatre Lliure de Gràcia era “socialista” sense cap raó que ho sustentés…. i llavors els “convergents” de l’època van creure que havia de crear-se un nou teatre a la seva imatge…. així es va crear un altre teatre públic a Barcelona, el TNC. A Barcelona ja fa temps que es practica el canibalisme cultural. El Teatre Lliure va passar de Gràcia a Montjuïc, sense pressupost suficient per portar a terme una programació digne; fins fa molt poc, la plantilla del Lliure era la meitat que la del TNC…. una injustícia històrica. Malgrat aquest fet, oferint qualitat teatral, el Lliure ha aconseguit doblar els espectadors, els abonats i la taquilla.

Teatre Lliure - sala

El Teatre públic necessita el suport amb diners públics; els espònsors de grans empreses privades prefereixen invertir en esports i molt poc en Teatre i arts escèniques. No és pas veritat que el teatre anglosaxó és bàsicament privat, ja que en moments de crisis com l’actual, l’estat britànic aporta el 60% del seu pressupost.

A casa nostra quan arriben els nous polítics, se’ls ha d’explicar des del principi, el cost que tenen determinats espectacles i es queden astorats quan s’assabenten que per representar l’òpera Carmen al Liceu, per transportar la seva escenografia es van necessitar 17 tràilers… i és que desconeixen totalment les necessitats reals d’una producció.

És importantíssim per un Director de Teatre, tenir confiança plena amb el seu equip tècnic i en Lluís Pasqual afirma que sortosament la té; també comenta que l’ofici de Director de Teatre s’aprèn amb el temps i que es podria comparar al del patró d’un vaixell; afirma que els actors són la base de tot, ja que són realment els que fan anar a la gent al Teatre… i són també ells els que fan arribar a emocionar al públic; els actors estudien 3 anys per poder projectar la seva veu a punts concrets de les platees… és una tècnica no gens fàcil d’aprendre; malgrat això comenta que la societat actual “sordeja” per la mala costum d’escoltar a gran volum la música a través dels auriculars.

Lluís Pasqual ens comenta que per exemple la temporada vinent està pensada ja en el 90%... i que per què ens fem una idea, aquesta setmana acaba de parlar amb una companyia teatral de cara al Nadal del 2017.

La seva opinió és que el Teatre català va quedar escapçat l’any 1939 i que els autors clàssics i les seves obres són finites; ell aposta molt més pel teatre contemporani que pel teatre clàssic actualitzat. Ens diu que ell mai ha estat gelós ni a la seva vida privada ni tampoc al món del teatre…. però el que ens afirma, que si és envejós i molt, de la forma de fer teatre a Anglaterra, país del qual hauríem d’aprendre molt … i és que el Teatre en aquell país es mama des de ben petit inclús en l’ensenyament obligatori a l’escola; el teatre, afirma, forma part de la vida dels britànics, fins a punt que els Teatres tanquen també els diumenges com qualsevol altre treball.

L’espectador de teatre per la seva part en assistir a una representació adquireix una sèrie de “compromisos” que altre tipus d’espectadors no assumeixen normalment… no adormir-se, no tossir i no marxar de la sala en mig d’una representació, per respecte; la seva valoració de l’espectacle moltes vegades depèn del seu propi estat d’ànim i de cada funció, perquè el Teatre es ven viu.

El Teatre Lliure sempre ha considerat els seus espectadors com la seva família i han estat el “centre” i l’objectiu final del seu treball.

D’això últim puc donar fer personalment, ja que el tracte amb els espectadors és modèlic des del primer treballador de la casa fins a l’últim, incloent-hi als actors; quan arribes al teatre Lliure et sents com a casa…i això pocs teatres poden presumir de què els seus espectadors pensin d’aquesta manera.

Teatre i Cargol

Continua llegint

– Teatre – CRECENUNSOLDÉU (🐌🐌 + 🐚) – Teatre Lliure de Gràcia – 06/10/2015

Decepció aquesta vegada, perquè m’esperava molt més del que he pogut veure al Teatre Lliure de Gràcia; CREC EN UN SOL DÉU (Credoinunsol-odio) és un magnífic text de Stefano Massini, al que s’hauria d’haver extret molt més “suc” teatralment parlant; la direcció de Lluís Pasqual no la vaig saber veure per enlloc.

Credoinunsolodio

Una única actriu per a tres personatges, tres històries, tres maneres de veure el món. Cada vegada que la llum canvia de color lactriu canvia de personatge. Aquest text és un retrat de tres dones i un laberint. Eden Golan, una professora dhistòria hebraica. Mina Wilkinson, al servei de lexèrcit dels Estats Units. I finalment Shirin Akhras, una estudiant palestina de 20 anys. Cadascun daquests noms és una troca per desenredar, un embolic de motivacions, la punta de liceberg. Els tres monòlegs, paral·lels sexpliquen els uns en els altres, i descobrim abismes de diferència i espurnes de simetria. Perquè en el caos hi ha una simetria.

Pel que sembla Lluís Pasqual, en llegir aquest extraordinari text, va pensar immediatament en l’actriu Rosa Maria Sardà i gairebé d’immediat li va proposar portar-lo a escena; llavors, ell mateix va traduir el text per l’ocasió. No conec pas si la decisió de plasmar-ho com una lectura “dramatitzada” va ser idea de Lluís Pasqual o bé una premissa que va imposar el mateix autor; sigui per la raó que sigui, aquesta posada en escena no m’ha agradat gens. M’explico…

Veig força sovint Teatre en format de lectura dramatitzada (molt a la sala Àtic22)… i haig de dir que encara que no és la forma que m’agradi més de veure Teatre, el trobo interessant perquè és una forma en què abaratint les despeses dels assajos, els espectadors podem gaudir de textos que potser no veuríem representats en Teatres comercials, precisament per la “por” a una rendibilitat escassa. Aquesta producció, ni tampoc aquest Teatre, no crec pas que estiguin en aquest cas.

Continua llegint

– Teatre – DONA NO REEDUCABLE (🐌🐌🐌🐌🐌 ) – Teatre LLiure de Gràcia – 23/09/2015

La temporada del Teatre Lliure ha començat amb dues obres del mateix escriptor, Stefano Massini (Florència, 1975), representades a dies alterns al Lliure de Gràcia i ambdues dirigides per Lluís Pasqual. Ahir vàrem acudir a l’estrena de DONA NO REEDUCABLE magníficament interpretada per Miriam Iscla.

Stefano Massini

Stefano Massini

No ens imaginàvem pas en entrar a la sala que en sortiríem tan corpresos del que veuríem i escoltaríem a escena i l’angoixa en la que ens veuríem sotmesos per una de les interpretacions més extraordinàries que hem vist en els últims anys. Miriam Iscla es deixa la pell a l’escenari i li treu tot el suc a un text realment impactant i dur en el qual ens intenta explicar com s’ha portat l’aniquilació de tot un poble, el Txetxè, a mans de l’estat rus, que utilitza tots els mitjans al seu abast per destruir les esperances de llibertat d’una nació i destruir sistemàticament, amb les eines més perverses, les idees i les persones que no “combreguen” amb les directrius del dictatorial dirigent rus Vladímir Putin … les persones considerades NO REEDUCABLES pel règim.

Un any després de l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia, que va ocórrer el 7 d’octubre del 2006 a Moscou, Stefano Massini va escriure aquest retrat sense concessions, una immersió teatral total en violacions i represàlies, suborns i xantatges, desesperació i coratge.

Continua llegint

– Teatre – MANCA SOLO LA DOMENICA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 11/03/2015

Nit d’estrena ahir dimecres 11 de març; la sala del Teatre Lliure de Gràcia plena a besar i a escena tan sols una actriu i un acordionista per tal de representar MANCA SOLO LA DOMENICA, espectacle basat en un relat de l’escriptora siciliana Silvana Grasso. Un text que enamora des de la primera frase i que únicament hauria pogut fer creïble, una escriptora siciliana…. i és que l’argument és del tot esbojarrat i la seva volguda absurditat provoca en l’espectador la hilaritat durant bona part de la representació.

L’extraordinària actriu Licia Maglietta dirigeix i protagonitza l’espectacle; la seva manera de dir el text (en italià, sobretitulat en català), ja paga la pena haver pagat l’entrada, perquè es tracta d’una immensa actriu que juga amb la seva manera de dir precipitat, exagerat com el seu paper de dona napolitana requereix, però sobretot amb les seves mirades i la mímica del seu rostre, caiguda d’ulls, llavis… pel que cal gaudir-lo de ben a prop.

Una dona siciliana, Borina Serrafalco, no gaire bonica i que sembla que es quedarà per vestir sants, es veu obligada a casar-se amb Liuzzo Cataldo, un ebenista que té un èczema repugnant. “De dot, tots dos van dur els seus defectes”, explica la narradora, Licia Maglietta, abans d’entrar en el paper de Borina. Liuzzo, però, ha d’emigrar a Austràlia i mai més no torna a donar senyals de vida. Borina, una dona sola en un poble de Catània, insignificant, sense identitat, decideix construir-se’n una: serà la vídua de sis homes –sis vides diferents–, un per a cada dia de la setmana, cada un enterrat en un cementiri diferent. Només li falta el diumenge…

La incorporació de l’acordionista Vladimir Denissenkov és important en aquesta posada en escena, ja que la veu de l’actriu i el so de l’acordió s’acoblen perfectament l’un a l’altre i dialoguen segons l’estat d’ànim de la protagonista.

Continua llegint

– Teatre – EL REI LEAR – (🐌🐌🐌🐌🐌) Teatre Lliure Montjuïc – 25/01/2015

A vegades, i aquesta és una, em costa començar a escriure una crònica teatral, per por de no saber descriure ben bé el que vols expressar, per tal de fer arribar als que ens llegiu, les sensacions increïbles que vàrem poder viure a la platea de la sala de Teatre Lliure.

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants.

elreilear_esp2

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Una de les apostes més atrevides en aquesta meravellosa producció ha estat el fet de portar de nou a l’escenari a l’actriu Núria Espert, i no pas en un paper secundari, sinó com la principal protagonista i a mes en un paper masculí, …. el del Rei Lear; atreviment i risc per ambdues parts, tant pel director Lluís Pasqual com per la mateixa actriu, que traient la força de no se sap on, a gairebé l’edat de 80 anys, fa una interpretació d’aquelles que recordarem tota la vida.

Núria Espert és Lear. Qui, sinó, podria alçar-se fent el rei de Shakespeare més terrible i fascinant de tots?

En el col·loqui, que es va oferir després de la representació, algú va dir una frase que em va quedar gravada …. “algun dia, quan passi el temps…. els espectadors que som aquí, podrem dir: Jo, vaig tenir la gran sort de poder veure una de les representacions del Rei Lear amb la Núria Espert com a protagonista“. Aquesta frase i la imatge de l’entranyable expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, en peus aplaudint emocionat, a la primera fila de la grada que teníem davant…. serà difícil que em pugui oblidar mai.

El Rei Lear, és considerada com una de les més grans tragèdies de William Shakespeare; la va escriure entre els anys 1603 1606. El paper del Rei Lear ha estat representada per molts d’actors importants, però malgrat el fet que Lear és un home vell, sovint no es representa per actors d’una edat avançada, a causa del fet que es tracta d’un paper molt vigorós tant en la part física com en l’emocional.

El rei Lear 4

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Continua llegint

– Òpera – IL PRIGIONIERO (*) de Luigi Dallapiccola / SUOR ANGELICA (***) de Giacomo Puccini – Gran Teatre del Liceu – 25/06/2014

Ultima sessió operística de la temporada, la que estava prevista inicialment; a posteriori es va afegir Porgy & Bess, considerada també òpera i que esperem veure el mateix dia de l’estrena, el pròxim 11 de Juliol, a la que farem un forat entremig un munt de propostes del Grec2014. De fet aquestes dues òperes IL PRIGIONERO (*) i SUOR ANGELICA (***) les hem avançat en el temps per tal de deixar espai al Juliol a causa del GREC.

Suor Angelica _Liceu 1-imp

Dues òperes ben diferents amb una mateixa i espectacular escenografia giratòria de Paco Azorin, que volia donar la mateixa visió de privació de la llibertat, i ho aconseguia amb escreix en ambdues representacions. A mi em va agradar molt i la situaria entre les millors de la temporada Liceista. Les posades en escena per part de Lluís Pasqual em van semblar extraordinàries, especialment la de Suor Angèlica, amb un toc de color, mes lluminositat però la mateixa sensació d’angoixa que la de la presó, amb tres monges que vigilaven des de simulats púlpits a les seves “presoneres” amb nom de Déu.

Era la primera vegada que es representava a Barcelona IL PRIGIONERO amb llibret i música de Luigi Dallapiccola; valoro molt que se’ns doni l’oportunitat de conèixer òperes que mai havíem vist, però ailàs, en aquest cas no vaig poder connectar quasi en cap moment de l’òpera en l’aspecte musical. La música dodecafònica no m’agrada pas, però he vist alguna òpera amb aquest tipus de música que m’han arribat a interessar. No es el cas.

L’acció està situada en una presó de la “Santa” Inquisició a Saragossa en la segona meitat del segle XVI; Una mare espera al seu fill que ha estat empresonat per la Inquisició. Té el pressentiment de què el seu final resta proper, ja que en somnis ha vist com el rei Felip II, responsable de la fúria inquisitorial, es convertia en la mort.

Il Prigionero - Liceu - foto de A Bofill

Un altre aspecte són les veus que em van semblar més que correctes, especialment la del presoner, Evgeny Nikitin amb una potència que arribava amb claredat al cinquè pis on en aquesta ocasió estàvem recol·locats. També especial menció de Robert Brubaker, que interpretava el doble paper de carceller i el del gran inquisidor.

Ja la segona part un canvi potser massa brutal amb la música de Giacomo Puccini. Aquesta SUOR ANGELICA, a pesar del seu argument que en l’actualitat sembla especialment ridícul…. i és que tancar-se (o ser tancada) en un convent per quedar-se embarassada sense el “sagrat” compromís matrimonial, deixar que el seu fill sigui arrancat de les seves mans, per després al cap de 7 anys recordar-se de sobte i fins i tot suicidar-se per retrobar l’amor del seu fill en el més enllà….. és del tot infumable, avui en dia.

Suor Angelica - Liceu - foto de A Bofill .jpg

Però la meravellosa música de Puccini ho compensa tot i també la extraordinària veu de la soprano que la interpretava, Maria Agresta, que debutava al Liceu i que va aconseguir aixecar de la cadira a la majoria de public, amb un “brava” unànim. La resta de cantants a un bon nivell així com la breu aparició del cor del Gran Teatre del Liceu.

Sour Angelica - Liceu - foto de A Bofill

La direcció musical de Edmon Colomer també va estar a una molt bona alçada i l’orquestra va sonar esplèndida.

Suor Angelica _Liceu 2-impSuor Angelica _Liceu 3-imp

Direcció musical: Edmon Colomer / Direcció d’escena: Lluís Pasqual / Escenografia: Paco Azorín / Vestuari: Isidre Prunés / Il.luminació: Pascal Mérat 
IL PRIGIONERO – El presoner: Evgeny Nikitin / La mare: Jeanne-Michèle Charbonnet / El carceller: Robert Brubaker / El gran inquisidor: Robert Brubaker / Sacerdots : Albert Casals i Toni Marso
SUOR ANGELICA – Sor Angelica: Maria Agresta / La Princesa, sa tia:  Dolora Zajick /  L’abadessa: Gemma Comma-Alabert / La zeladora:  Marina Rodríguez-Cusí / La mestra de les novícies:  Itxaro Mentxaca / Sor Genovieffa:  Auxiliadora Toledano – Sor Osmina: Angèlica Prats / Sor Dolcina:  Olatz Gorrotxategi / La germana infermera: Anna Tobella / Germanes Almoinerers:  Sandra Ferrández e Inés Moraleda / La novícia: Raquel Lucena / Converses:  Mariel Fontes i Eun Kiung Park
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Producció original: Opéra National de París / Nova Producció: Gran Teatre del Liceu / Teatro Real (Madrid)

________________________________________________________________________________
– Gran Teatre del Liceu – Preu de 141,75 € a 8,50 € – ( abonament i suplement per canvi de data i zona 44 € )
________________________________________________________________________________

 Cargol i monja

 

– Teatre – RECORDANT LA FEDRA (****) – Teatre Lliure de Montjuïc – 07/09/2013

Varem reservar les nostres entrades en el mateix moment de comprar el nostre abonament, fa quasi un parell de mesos, tot sabent que aquesta funció (l’única), es faria el mateix dia que nosaltres tornàvem d’un llarg vol de mes de 18 hores (LAS VEGAS – MIAMI -BARCELONA).  No estàvem segurs llavors de poder aguantar la representació sense haver pogut dormir abans, una estona com cal.

Però ha varem aconseguir, encara que la maleta gran, esta encara avui “perduda” diuen que per l’aeroport deMIAMI.

Nuria Espert - Recordant Fedra

L’any 1978 quan va ser estrenada “UNA ALTRA FEDRA, SI US PLAU“, ara ja fa 35 anys, al Teatre Municipal de Girona, nosaltres no anàvem tant al Teatre i aquesta obra quan la varen reposar a Barcelona, desprès dels “incidents” i empresonaments dels membres dels Joglars, nosaltres malauradament ens la varem perdre….. i no és que no ens agrades llavors el Teatre, ja que recordem haver vist YERMA uns anys abans interpretada per la ja gran NURIA ESPERT.

UNA ALTRA FEDRA, SI US PLAU la va escriure ni mes ni menys que SALVADOR ESPRIU a petició expresa de Nuria Espert un parell d’anys abans i ESPRIU sorprenentment va complir l’encarreg.  Es va escollir per dirigir aquesta obra un jovenissim  LLUIS PASQUAL, que amb tan sols 26 anys començava a triomfar al Teatre Lliure de Gràcia. Encara que va ser una producció de la companyia de Nuria Espert, va ser assajada al Teatre LLiure i el propi Fabià Puigserver va cosir amb les seves pròpies mans el vestuari dels actors, així com la vela de l’escenografia que volia simular l’aigua del mar, envoltada per unes quantes tones d’arròs a mode de sorra de platja.

Continua llegint