Arxiu d'etiquetes: Lina Lambert

– Teatre – QUE REBENTIN ELS ACTORS (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Tallers – 2018.04.11 (temp. 17/18 – espectacle nº 246)

QUE REBENTIN ELS ACTORS (temp. 17/18 – espec. nº 246)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat dia 3 d’abril.

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d’aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d’Espanya.

La memòria és confusa i caòtica i està repleta de paraules que saturen i no aclareixen, per això la meva obra és així: confusa, caòtica i saturada”, va comentar l’autor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de May Zircus

El títol de l’obra fa referència a una  frase del president Mújica sobre el final de la dictadura i les seves conseqüències. Va dir que tot plegat no acabarà fins que rebentin els actors. Aquesta curiosa expressió va servir al dramaturg per inspirar-se i crear una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític.

És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla del que es diu i del que no es diu, del que es va dir i del que no es va dir.

Continua llegint

– Teatre – OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Sala Beckett – 2018.01.25 (temp. 17/18 – espectacle nº 174)

OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS (temp. 17/18 – espectacle nº 174)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dins del cicle “El teatre de Josep Maria Miró” organitzat per la Sala Beckett, i que la setmana passada ens van presentar en Roda de premsa, ahir vam tenir l’oportunitat de veure OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS escrita per a l’ocasió. És el primer cop que Josep Maria Miró escriu un text en castellà.

Dirigit per la directora argentina Gabriela Izcovich, està interpretat per la catalana Lina Lambert, l’actor madrileny Pablo Viña i els actors argentins Eugenia Alonso i Esteban Meloni, dos dels intèrprets de la versió argentina de EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS, neix d’una proposta de la mateixa directora i Lina Lambert, que la Beckett ha impulsat conjuntament amb el Teatro Español, on estarà en cartell del 10 de maig al 10 de juny. En paraules de la directora, el projecte és fruit de l’amistat. És la primera vegada que dirigeixo un text que no he escrit jo, però m’he sentit molt còmode”.

L’obra ens parla d’una parella de Barcelona (Lina Lambert i Pablo Viña) que es troba de vacances a Foz d’Iguazú, ciutat ubicada en l’anomenada Triple Frontera, en la cruïlla entre Argentina, Brasil i Paraguai. Un matrimoni que porten junts més de trenta anys, i que en arribar a l’hotel on s’allotgen inicien una discussió que anirà pujant de to, fins al moment que ella decideix baixar al vestíbul de l’hotel a fumar una cigarreta. Un jove viatger solitari amb el que han coincidit a l’excursió, sembla que ha estat el detonant del xoc.

Continua llegint

– Teatre (288) – RICARD III (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 24.05.2017

RICARD III

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un “monstre” dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.  L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – EL CARRER FRANKLIN (🐌 + 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 03/07/2015

Divendres dia 3 de juliol vam fer cap a la Sala Petita del Nacional per “gaudir” d’una farsa, “EL CARRER FRANKLIN” de Lluïsa Cunillé, que ens va decebre moltíssim, ja que no vàrem saber trobar la mà de l’autora per enlloc

El carrer Franklin

Hem trobat a faltar nivell literari, perquè el text que no diu res o quasi res, i un argument que no s’aguanta. Quan sortíem de la sala, crec que vam coincidir amb moltes opinions, comentàvem que semblava una obra preparada expressament per a ser interpretada per una colla d’amics, però que no tenia la qualitat mínima per ser portada davant d’un públic que segurament som cada vegada més exigents en el que se’ns ofereix i que per sort, ens atrevim a dir el que pensem. La sala plena, només va dibuixar somriures i els aplaudiments van ser de pur compromís.

El carrer Franklin té lloc al carrer que dóna nom a la peça i que presumptament pertany a una ciutat catalana innominada. No importa tant la identificació de la ciutat, o l’existència real d’aquest carrer, com el valor simbòlic del fet que l’homònim sigui un nom americà, clara metàfora del lideratge dels Estats Units d’Amèrica en la globalització cultural i econòmica.

És tracta d’un espectacle musical-reivindicatiu on ens presenten una vorera del carrer Franklin plena dels mobles d’un desnonament forçós i circulant per allà una col·lecció de personatges extravagants, la parella desnonada formada per un transvestit que es dedica a fer de professor de música i el seu marit taxista que treballa un dia a la setmana en compartir el taxi entre set persones, i que ha trobat uns papers compromesos dels quals pensa obtenir benefici. El governador del Banc d’Espanya que ha perdut els papers, la neboda de Margaret Tacher, veïna del carrer i que acaba d’arribar amb les cendres i la perruca de la seva tieta, i una activista social, germana del taxista, que no aconsegueix arrossegar ningú en la seva lluita contra els desnonaments (una caricatura no massa aconseguida d’Ada Colau).

El carrer Franklin 2

Pel que fa a les interpretacions hem de destacar l’esplèndid Oriol Genís que en el paper de banquer interpreta un personatge impúdic i hilarant, Xavier Pujolràs en el paper del marit que creu haver trobat la solució dels seus problemes i Lina Lambert que interpreta molt bé un paper inversemblant. Xavier Albertí repeteix el paper a què ens ha acostumat amb el seu rol de Wanda Pitrowska…. i que sincerament comença a cansar.

La càrrega crítica que a priori semblava portar implícit aquest muntatge queda desdibuixada en un segon pla. S’entreveu una crítica a una societat que s’ha tornat insensible davant de la violació dels drets a l’habitatge i a una feina digna.

Hem de destacar, això si, la magnífica escenografia que juntament amb els números musicals ens han fet valorar una mica millor aquesta, per a nosaltres, fallida representació.

Autoria : Lluïsa Cunillé
Direcció: Josep Maria Miró
Intèrprets : Xavier Albertí (transvestit), Montse Esteve (activista), Oriol Genís (banquer), Lina Lambert (veïna) i Xavier Pujolràs (marit)
Ajudant de dirección: Albert Prat // Escenografía: Enric Planas // Vestuari: Albert Pascual // Il.luminació: David Bofarull (aai) // So: Santi López // Ajudant d’escenografía : Jordina Salvadó // Caracterització: Lucho Soriano // Moviment: Roberto G.Alonso // Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Jordi Castells // Realització de vestuari: Goretti // Realització de Barret: Nina Pawlowsky
Desnonament d'un Cargol

Desnonament d’un Cargol

 

– Teatre – FRONTERES (*) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 13/05/2014

Dimarts i 13 !!!

Ahir a la Sala Gran del TNC estaven celebrant el Català de l’any 2013 i justament a sota, a la sala petita nosaltres assistíem a la pre-estrena de FRONTERES, un acte organitzat pel club TresC per tal de celebrar el seu 8e aniversari de la seva creació.

FRONTERES, ha estat un encàrrec del actual director Xavier Albertí a tres diferents autors, dirigits per 3 diferents directors, a partir d’una idea…. les fronteres. Una idea que en principi es tindria que valorar positivament per lo novedosa que es, tractant-se del Teatre públic  mes important de Catalunya.

Fronteres_cartell

Malauradament Xavier Albertí l’ha tornat a pifiar, i el resultat, (sempre sota el meu punt de vista), ha estat un pastitx de dubtosa qualitat, sota la falsa mascara d’un teatre contemporani que pretén ser avantguardista en la seva forma de fer. Per ser clar del tot … a mi em va semblar un autèntic desastre, avorrit fins “el infinit i mes enllà” … amb un resultat “infumable”, que pot apartar inclús molt públic del Teatre… precisament pot afectar a un tipus de públic que acudeix en massa per tal de veure en directe treballar actors de la categoria de Roser Batalla o Jordi Boixaderas.

Un encàrrec segurament amb la millor bona fe…. podries escriure una obra a partir de la idea de “frontera”, per un màxim de 4 actors i d’una durada que no sobrepassi els 4o minuts ??

El resultat del experiment aquí el tenim:

1 – Santa Cecília de Borja a Saragossa (*) del dramaturg i alhora director Rafael Spregelbud – Dos professors d’universitat que han de catalogar un fresc mediocre, discuteixen sobre les seves visions totalment oposades sobre que es pot considerar art i el que no. En aquest cas treballen els 4 actors, que en un diàleg molt proper al absurd, no acaba d’interessar en cap moment al espectador.

Fronteres -Santa Cecília de Borja a Saragossa

Santa Cecília de Borja a Saragossa

Continua llegint