Festival TNT 10 anys – Segona jornada (tarda) (temp. 17/18 – espect. nº 41 a 44)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
- AMATEUR (Gibbons) de Rubén Ramos Nogueira (🐌🐌🐌+🐚) (temp. 17/18 – espectacle nº 41)
Divendres passat, després de dinar ens dirigim a l’espai Reina Victòria, un indret que és molt més que un bar de copes, una vella casa terrassenca condicionada a l’estil victorià a mitjans dels anys 80, i que és un referent de les nits de Terrassa. No cal dir que l’espai ens va encantar, tot i que no vam tenir oportunitat de visitar la terrassa i la seva antesala-biblioteca.
Però, nosaltres anàvem a veure i a escoltar a Rubén Ramos Nogueira interpretar al piano “Pavanes“, la peça de música renaixentista del compositor anglès Orlando Gibbons, mentre a la pantalla ens va explicant algunes coses sobre la música com a droga dura, tribus urbanes, mediums i certs sabors ancestrals que no haurien de caure en l’oblit.
Orlando Gibbons (1583-1625) va ser un músic i organista renaixentista conegut per les seves peces compostes per a serveis religiosos.
Rubén Ramos nascut a Santa Coloma de Gramanet el 1973, és músic, escriptor i performer; en el dossier de premsa ens diu “Soc amateur. Faig això per plaer. Aplico el concepte de porno amateur a la música. O sinó imagineu que els professionals tinguessin l’exclusiva del sexe, que només follessin els actors porno (entre ells) i ningú més s’atrevís a practicar sexe com amateur. Imagineu que fer l’amor per amor a l’art s’anés perdent fins a desaparèixer”
Un concert que ens va agradar molt, d’un compositor que no coneixíem, tot i que l’hora en la qual estava programat, les cinc de la tarda, no era, potser la més adient per mantenir l’atenció sobre la pantalla al 100% i era molt més agradable escoltar la música amb els ulls mig closos.
Creació i interpretació: Rubén Ramos Nogueira
Traducció a l’anglès: Nuria Rodríguez
Idioma del text: castellà
Durada: 65 minuts
____________________________
- SUMARIO 3/94 de Vicente Arlandis (🐌) – (temp. 17/18 – espectacle nº 42)
Aquesta proposta que havia exhaurit entrades i era una de les més esperades, va suposar per la majoria d’espectadors una gran decepció. I no tant pel contingut com per la forma desafortunada de representar-ho.
Després de cinc anys de judicis i recursos, el pare de Vicente Arlandis va ser condemnat a 29 anys, 6 mesos i un dia de presó en ser declarat culpable de l’assassinat d’una veïna seva de 84 anys. Ell mateix havia denunciat la desaparició. Va passar gairebé 14 anys a la presó.
Ens vol mostrar una nova versió dels fets a partir de la lectura del relat judicial del sumari 3/94 i fer-lo esclatar en bocins.
Malauradament, la lectora del sumari va ser la mare de Vicente Arlandis i esposa per tant, del condemnat. Amb molt bona predisposició i segur que amb enormes ganes de fer-ho bé ens va proporcionar una lectura incomprensible, i que no es va recolzar amb projeccions del text com si es va fer al paràgraf final, fet que hauria pogut salvar les contínues errades de lectura.
Podem afirmar que la immensa majoria de la platea vam desconnectar al cap de 10 minuts d’intentar entendre la lectura i per tant no podem opinar sobre la credibilitat o no del relat judicial.
Com idea està molt bé, però dramatúrgicament creiem que utilitzar els personatges reals per la seva interpretació no aporten res de positiu, si no és pel fet que són colpidors els relats explicats per ells mateixos.
Pensem que és un repte intentar posar en evidència el funcionament de la justícia al nostre país i que caldria replantejar-se la proposta, fent que almenys la lectura fos feta per una actriu professional.
Per contra, va resultar absolutament colpidor i ens va arribar, la intervenció final de la família protagonista al complet.
Creació i interprets: Vicente Arlandis Recuerda, Vicente Arlandis Ruiz, Dolores Recuerda Lara
Col.laboradors: Tomàs Aragay i Miguel Àngel Martínez \ Il.luminació: Isaac Torres \ Video: Marc Martínez i Vicente Arlandis \ Producció: Paula Miralles
Idioma: castellà
Durada: 70 minuts
____________________________
- DIPTICO POR LA IDENTIDAD: DIOS TIENE VAGINA (🐌🐌🐌+🐚) de Vértebro – (temp. 17/18 – espectacle nº 43)
Aquesta proposta és la primera part de “Díptico por la identidad”, una particular investigació al voltant de qüestions de gènere i identitat. Va ser una de les propostes de Caravana de Tràilers 2016 i nosaltres la vàrem votar, malgrat que llavors no va sortir guanyadora.
Vértebro són Ángela López, Juan Diego Calzada i Nazario Díaz que es van constituir en col·lectiu l’any 2007 i que amb la mixtura de disciplines han assolit una identitat pròpia.
Dios tiene vagina, planteja una espècie de retaule de la carn travessat per diversos aspectes que denominem identitat permeable; un exercici col·lectiu per repensar una festivitat desposseïda de deïtats fixes, que no ret homenatge a cap tòtem I que té el do de la reconstrucció.
Una proposta provocadora que trenca amb els conceptes tradicionals de gènere i identitat, a través d’un repertori dissident de l’imaginari iconogràfic andalús.
Amb la idea que la identitat no és una cosa inherent sinó que s’imagina i representa ens proposa òptiques diferents, i començant pel no vestuari identitari (els tres artistes romanen nus tot l’espectacle), ens presenten la Setmana Santa, el ball andalús, els costalers, ….
Al fons de l’escenari, una taula on una persona talla formatge i altre un pernil. Una dona vestida de flamenca roman visible durant tot l’espectacle.
Escenes impagables i molt divertides per l’absurditat del que veiem a escena, com pot ser la construcció d’una enorme estructura que simula un pas de Setmana Santa, amb el típic balanceig inclòs.
Malgrat tot, creiem que s’han allargat en excés algunes escenes com la del començament, on es crema amb pólvora la frase “Padre, perdonales porque no saben lo que hacen”, i resulten interminables.
Innovador, trencador i sense dubte generador d’opinions divergents. Al Miquel li va agradar molt, a l’Imma bastant menys.
En acabar vam menjar a corre-cuita el pernil i formatge a l’escenari…. i cames ajudeu-me … corrent cap al Teatre Principal per poder veure l’últim espectacle de la jornada.
Germen i direcció: Juan Diego Calzado
Creació i interpretació: Ángela López, Nazario Díaz, Juan Diego Calzado + convidats
Il.luminació: Anna Rovira
Idioma: castellà
Durada: 100 minuts
____________________________
- LES ESQUEITERS (🐌🐌🐌🐌) de Nao Albet i Marcel Borràs
Les esqueiters és una nova producció del Théatre de l’Archipiel i Nao Albet i Marcel Borràs que ara estrenen al Festival TNT.
L’espectacle original va ser presentat en Temporada Alta en 2014 i al Festival Grec 2015, i ara ha tornat renovat després de la residència al Teatre de Perpinyà.
Un grup de patinadors i un de filòsofs intercanvien coneixements en una trobada que desvela que tots dos grups, en la pràctica de les seves disciplines, tenen un objectiu comú: la recerca de la llibertat.
En un primer moment veiem un grup de skaters que van creant una sèrie de figures estàtiques que prenen moviment i ens recorden una tarda qualsevol a la plaça del MACBA. Dos personatges anacrònicament vestits irrompen a l’escenari, són dos filòsofs que ens expliquen irònicament el seu pas per la universitat.
Els filòsofs iniciaran als patinadors als clàssics, a l’humanisme i a l’academicisme. Els patinadors entrenaran als filòsofs en els moviments corporals que fan de patinar una experiència física necessària.
Els skaters confien en la força del moviment.
Els filòsofs confien en la força de les idees.
Tots volen conquerir la llibertat.
… I de cop irrompen un grup de patinadors de Terrassa que vénen a compartir escenari amb els actors. Amb ells han compartit una sèrie de tallers participatius per integrar-los a l’espectacle. Amb una breu, senzilla i magistral coreografia ens han hipnotitzat amb els seus moviments i amb un text proper i molt irònic.
Amb una estructura basada en els moviments seqüencials dels patinadors i amb música en directe a partir de cançons de BadBadNotGood, ens ha semblat una nova genialitat d’aquests dos creadors que són Nao Albet I Marcel Borràs.
Per nosaltres potser el millor dels 16 espectacles que hem pogut veure en aquesta edició del Festival TNT de Terrassa.
Direcció i dramatúrgia: Nao Albet i Marcel Borràs amb Juan Miranda
Creació i interpretació: Nao Albet, Alfredo Baccelli, Dallas Bailey, Marcel Borràs, Michael Diligen i Kristina Westad.
Escenografía: Max Glaenzel \ Il.luminació: Lluís Martí \ Coreografia: Nao Albet, Marcel Borràs i Anna Hierro.
Durada: 65 minuts
