GREC2019 – UN DIA QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 283)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Amb moltes ganes vam anar ahir a La Villarroel per tal de veure la nova proposta de Les Antonietes, UN DIA QUALSEVOL, emmarcada dins del Festival Grec 2019.
El passat dia 31 de maig ens va ser presentada en la roda de premsa del Festival Grec “Companyies Catalanes” (vegeu aquella ressenya), i ens van comentar que amb aquesta obra de creació pròpia, la companyia celebra els 10 anys dalt dels escenaris.
Les Antonietes va néixer en 2007 amb Maria Ibars i Annabel Castan. L’any 2009 es va incorporar Oriol Tarrasón que és des d’aquell moment el director habitual. Nosaltres hem vist moltes de les seves propostes com “Othello” (La Seca 2018), “Mambo” (El Maldà 2016), “Un tramvia anomenat desig” (Sala Muntaner 2016),”Somni americà” (Lliure de Gràcia 2015), “Stockmann” (Sala Muntaner 2014) i “Vània” (Espai Lliure 2014). (clicant sobre els títols en vermell es podrà veure la ressenya corresponent).
UN DIA QUALSEVOL és una comèdia creada i dirigida per Oriol Tarrasón que mostra el debat que apareix quan ens fem grans: viure intensament fins a l’últim moment, … o be deixar-se arrossegar pel desenllaç previsible. L’ajudantia de direcció és de Martí Torras Mayneris.
A la residència Bon Repòs, els dies se succeeixen un darrer de l’altre, i un dia qualsevol és llarg i avorrit. Els seus hostes viuen pendents dels dinars i de les pastilles. Juguen al dòmino o fan figuretes de plastilina. L’Ernest (Quimet Pla) i el Mateu (Pep Ferrer) són dos dels avis que comparteixen habitació i discuteixen constantment. Una rutina que només s’altera quan un dels avis mor o si entra un de nou a la residència.
Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així li han dit, fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el marit acaba de morir i ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. Solange és molt més elegant.
Solange és l’Imma Colomer.
Ella i les seves ganes de viure provocarà una reacció en els dos amics que els farà sortir de la rutina en la qual viuen i alterarà el normal funcionament de la residència amb la complicitat encoberta de la Rosa (Annabel Castan), una de les cuidadores.
versió tant i tan resumida d’Oriol Tarrasón, ja que considerem que l’ha deixat simplement en l’esquelet del seu argument, malmetent molts dels excel·lents diàlegs que conté l’obra original, i per tant no acabant d’aprofundir en l’interior dels personatges, com caldria fer, per entendre el perquè del seu comportament… i és precisament això, el que no ens acaba de convèncer.
A partir d’aquest recull d’idees, Oriol ha sabut escriure un relat força consistent, que ens explica el dia a dia d’un grup d’homes i dones que viuen l’època del “somni americà”, però que malauradament estan forçosament exclosos d’aquest somni …. el d’aconseguir el que vulguis amb el teu propi esforç.
