A poc a poc ens intentem posar al dia del que hem pogut veure aquests últims dies, abans de començar amb la gran Marató del Festival Grec, del que ja tenim comprades entrades per 25 espectacles…. de moment.

Dijous passat vàrem poder assistir a l’última representació operística del nostre abonament al Gran Teatre del Liceu, i per fer-ho vàrem haver de passar entremig del guirigall que els acomodadors del Liceu conjuntament amb els de l’Auditori, munten (amb tota la raó del món) cada vegada que ni ha representació.

És veritablement una vergonya que equipaments públics dedicats a la música, tinguin subcontractats a treballadors que són absolutament necessaris per al normal funcionament dels mateixos. Totes les empreses privades han entrat en aquest tipus de subcontractacions que apropen cada vegada més als treballadors a l’esclavitud laboral…. però les condicions que ofereixen les empreses contractades per aquests equipaments, ratllen la ignomínia, ja que els sous mitjans d’aquests joves de terme mitjà és de 300 € al mes. Una autèntica vergonya, que volem des de aquí denunciar.

Era el primer cop que podíem veure DON PASQUALE de Gaetano Donizetti, i la veritat és que no esperàvem massa d’aquesta Òpera, per desconeixement; com acostuma a passar sovint, la sorpresa va ser majúscula, perquè l’òpera la vàrem trobar senzillament deliciosa, divertida i la música de Donizetti ens va meravellar des dels primers compassos.

Don Pasquale és una òpera buffa en tres actes, amb llibret del mateix compositor i de Giovanni Ruffini. Els seus personatges bufos connecten amb els de la Comèdia de l’Art (el vell, els enamorats, l’atrevit i imaginatiu intermediari), juga amb l’embolic, la simulació i les disfresses, aborda el tema de l’amor del vell cap a una jove, ridiculitzant la inflamada passió del pobre ancià, contraposant a l’amor dels joves; mostra també la crueltat de l’engany, del càstig i la burla. Don Pasquale és un Pantaelone, Ernesto, un enamorat i Norina, una astuta Colombina, mentre que el doctor Malatesta seria com un dels servents de la Comèdia, de vegades estúpids o maldestres, però altres astuts o insolents. Va ser estrenada el 3 de gener de 1843 al Théâtre Italien de París i representada per primera vegada al Gran Teatre del Liceu el 19 de gener de 1848.

Abans de començar, pels altaveus ens van informar que el paper principal de Don Pasquale, seria interpretat per Roberto de Candia, substituint al cantant previst (Lorenzo Regazzo), per malaltia; però per a cúmul de desgràcies el paper de Norina, el vàrem veure interpretat en els dos primers actes per Valentina Nafornita i a causa d’una sobtada indisposició, el tercer acte per la substituta Pretty Yenda. No ens havia passat mai tal acumulació d’imprevistos, però el més important és que per sort vàrem poder gaudir d’aquesta òpera, que com ja he dit ens va sorprendre en tots els aspectes.

Continua llegint →