Arxiu d'etiquetes: La Vilella

– 072 – Teatre – MADAME MARIE (🐌🐌🐌🐌) – La Vilella – (temp. 19/20 – espectacle 044) – 2019.12.06

MADAME MARIE (temp. 19/20 – espectacle nº 044)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Divendres vam anar a La Vilella per veure MADAME MARIE, una producció de La Fornal d’Espectacles, que acaba avui diumenge les seves representacions.

Una proposta que ens parla d’una de les víctimes invisibles del franquisme, “Marie”, àlies de María Altamir Latre, de pares catalans, que va obrir un local de prostitució al centre de Manacor. Una història basada en fets reals. Des del 1934 al 1937 Madame Marie regentà el bordell situat al passeig de Na Carmela (actual passeig d’Antonio Maura), i el va convertir en un lloc molt visitat per les tropes franquistes.

El mes d’abril de 1937 se li obrí la que seria la causa 302/1937.

This slideshow requires JavaScript.

El seu delicte? Tenir 85 monedes de plata quan el règim franquista havia decretat que els ciutadans havien de canviar al banc les monedes de plata per bitllets de paper…. només amb plata es podien comprar armes ….

La causa real? La revenja d’un militar que no havia satisfet els seus desitjos sexuals amb una de les noies del prostíbul, i a la que Madame Marie va defensar.

Imputada per un delicte inventat “d’auxili a la rebel·lió”, va ser sotmesa a un consell de Guerra i finalment alliberada després de romandre set mesos a la presó.

Continua llegint →

– Teatre – HUMAN (🐌🐌🐌🐌+🐚) – La Vilella – 2018.06.02 (temp. 17/18 – espectacle nº 287)

Deixa un comentari

HUMAN (temp. 17/18 – espectacle nº 287)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dissabte vam anar a La Vilella per tal de veure la nova producció de la companyia Dactilar Teatre, HUMAN dirigida per Ana Mirtha Sariego i amb dramatúrgia de Pepe Castejon.

Una proposta que ens parla sobre el fracàs de la comunicació i la ineficàcia de les paraules. Ens parla també de la solitud del dramaturg, quan està en plena creació dels seus relats i de la relació que arriba a tenir amb els seus personatges.

Dactilar Teatre és un col·lectiu de creadors amb base itinerant entre Barcelona, Londres, Madrid i Buenos Aires. Companyia nascuda en 2011 ha signat treballs com “Wracks” (teatre documental) o “Showman” (cabaret i performance).

This slideshow requires JavaScript.

HUMAN és el tercer treball de Pepe Castejón com a dramaturg i, segons indica a la pàgina web de la companyia, les seves referències dramatúrgiques per a la construcció de la peça han estat Samuel Beckett, Harold Pinter, Federico García Lorca (hem detectat frases que ens recorda a Yerma), David Harrower, Martin Crimp, Anton Chejov, Caryl Churchill i Pascal Rambert.

Un escriptor cansat es refugia entre papers, ampolles buides i penombres en un apartament atrotinat. El seu amic, un actor que pateix insomni, guarda un secret que no pot esperar més temps a ser confessat. Una dona tancada en un espai buit i sense memòria reclama respostes i llibertat. Tres personatges i alguns més es troben durant una nit durant la qual les fronteres de la realitat i la ficció es fonen i els secrets adquireixen cos propi.

Un esplèndid i sorprenent espai escènic, amb les cadires disposades al voltant de la sala i dos espais perfectament delimitats. D’una banda, una granja, una parella que viuen de la terra i de l’aigua que els hi proporciona el riu. A l’altra banda del riu, un home. Gelosia. Una baralla. Una mort.

Continua llegint →

– Teatre – MY LOW COST REVOLUTION (Justificaciones del porqué soy una radical de mierda) (🐌🐌🐌+🐚) – La Vilella – 2017.11.23 (temp. 17/18 – espectacle nº 120)

2 respostes

MY LOW COST REVOLUTION (temp. 17/18 – espectacle nº 120)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dijous era nit d’estrena a La Vilella, amb una proposta de la Fundación Agrupación Colectiva (FAC) que s’autodefineixen com uns “radicals de merda”, que han intentat canviar el món amb moviments radicals, i no han pogut. FAC és una companyia d’arts escèniques que crea peces originals basades en la creació col·lectiva. En els seus projectes exploren la contemporaneïtat de les arts escèniques en totes les seves vessants, dansa, música, text, moviment, projeccions, i qualsevol altre element que pugui ser dut a un escenari.

MY LOW COST REVOLUTION no és una apologia del conformisme, ni un atac a “el radical”, és un intent de descansar de tanta misèria, un homenatge a no estar sempre a tope. Una investigació sobre com podria ser la nostra revolució i quins abismes hi ha entre la teoria de carrer i la pràctica d’accionar. Hi ha gent que lluita i una altra que protesta. El natural, sense generar un artifici.

Tot va estar a punt d’anar-se en orris, per culpa d’una espectadora a la que li va agafar un atac de riure descontrolat (i no va saber frenar a temps … o no va voler), en veure a l’escena inicial les tres actrius palplantades davant dels espectadors sense dir una sola paraula. Encara sort que la situació es va poder resoldre en les següents escenes, alguna força provocativa, que potser va ser el detonant per tallar de soca-rel situacions similars, en veure que la cosa anava en serio.

Continua llegint →

– Lectura dramatitzada – STAN & OWSKY (🐌🐌🐌🐌) – Teatre La Vilella – 2017.11.19 (temp. 17/18 – espectacle nº 116)

Deixa un comentari

STAN & OWSKY (temp. 17/18 – espectacle nº 116)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Diumenge dia 19, a la tarda vam anar a La Vilella per tal d’assistir a un dels actes especials programats per a celebrar la 5a temporada. Es tractava de la lectura dramatitzada de STAN & OWSKY, obra amb la qual es va inaugurar l’actual sala i que nosaltres vam poder veure el dia 1 de novembre de 2013.

És la tercera vegada que escoltem aquest text, total o parcialment, perquè també vam tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre on es recull aquest text i el “No country for old myth“. Aquesta presentació va tenir lloc en el primer local de la companyia Sargantana al febrer del 2013. Vam poder gaudir d’una petita lectura d’aquest text.

Ens feia especial il·lusió aquesta lectura perquè ens vam poder retrobar amb un dels protagonistes, en Saoro Ferre que ara viu i treballa a València, en una nova etapa de la seva carrera.

This slideshow requires JavaScript.

Stan (Saoro Ferre) i Owsky (Jordi Pérez), dos fundadors d’una companyia, es troben sols en un teatre aïllat sense res més a fer que esperar que algú arribi i pugui començar la representació. Però la gelada i ben aviat la neu fan cada cop més improbable aquesta possibilitat. És dins d’aquest ambient de solitud i tensió on es desperten tots els dimonis de la relació de Stan i Owsky entre ells i amb el món del teatre.

Continua llegint →

– Teatre – DIBUJAME UNA CASA (🐌🐌🐌) – La Vilella – 2017.11.05 (temp. 17/18 – espectacle nº 99)

Deixa un comentari

DIBUJAME UNA CASA (temp. 17/18 – espectacle nº 99)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Miquel Gascón –

Fa uns dies vaig llegir que al Teatre La Vilella, es representava una proposta teatral per a UN SOL ESPECTADOR…. i com us podeu imaginar, no em vaig poder estar. Aquest passat diumenge, sortint del Teatre Romea, vaig fer camí cap allà.

Es tracta d’una mena de viatge poètic i itinerant pels carrers i racons que són força desconeguts, al voltant de La Vilella. Un recorregut circular d’uns 45 minuts, que com espectador fas tot sol, però sempre cuidat al màxim per una o vàries persones que t’acompanyen i que et van indicant el que has de fer en tot moment. Abans de començar em demanen que intenti no parlar durant tot el recorregut i sobretot que intenti tenir les orelles ben obertes, per gaudir al màxim de la proposta.

“Les ciutats són un conjunt de moltes coses: memòries, desitjos, signes d’un llenguatge; són llocs d’intercanvi, com expliquen tots els llibres d’història d’economia, però aquests intercanvis no ho són només de mercaderies, són també intercanvis de paraules, de desitjos, de records “(Italo Calvino, Les Ciutats Invisibles).

“Dibújame una casa” és un conte, una història que cal viure-la tot sortint al carrer per amagar-se entre les cases i camins i convertir-se en un petit viatge màgic.

En sortir al carrer em donen una petita maleta i després d’acompanyar-me uns centenars de metres m’indiquen que haig de continuar el camí tot sol indicant-me pel carrer on hauré de girar més endavant. Així ho faig i tot seguit em trobo amb una noia que serà la meva guia durant tot el recorregut. Ella és Magda-Lena Staniewicz, la creadora d’aquesta experiència.

En silenci em fa asseure al costat d’ella i plegats obrim la maleta, on és trobem una petita caixeta que conté unes petites flors, una petita i bonica pedra, una espelma, llumins i una petita cartolina blanca, on em demana que pinti una CASA. Segueixo les seves instruccions en silenci … i evidentment pinto una CASA d’un Cargol, que per mi és el símbol de viure la vida tranquil·lament, paladejant-la a cada moment, el mes a poc a poc possible, per gaudir-la al màxim, sense presses.

Continua llegint →

– Teatre – SI JO NO HI FOS (LA FESTA SERÍA MÉS DIVERTIDA) La Vilella (🐌🐌🐌🐌) – 2017.10.12 (temp. 17/18 – espec. nº 63)

1 resposta

SI JO NO HI FOS (LA FESTA SERÍA MÉS DIVERTIDA) (temp. 17/18 – espec. nº 63)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Fa tres anys, La Vilella va inaugurar temporada amb la primera proposta de la Companyia )e(espai en construcció, “ET VINDRÉ A TAPAR“, peça que nosaltres vam considerar una petita joia.

Enguany, La Vilella inaugura temporada amb una altra joia, el nou espectacle de creació col·lectiva d’aquesta companyia, “SI JO NO HI FOS (la festa seria més divertida)“.

Imagineu el petit i acollidor espai escènic de la Vilella, imagineu-vos una festa. Vosaltres l’heu organitzada. Sona música. Hi ha gent ballant, rient, bevent. L’ambient és alegre, distès. I al racó, apartada de tot, sola, hi ha aquella persona a qui tothom ignora. La persona que tot ho observa. La que tot ho sap. La persona solitària del racó.

This slideshow requires JavaScript.

Dues amigues, la Cristina (Blanca Solé) i la Julia (Maite Bassa) parlen sovint de les relacions, comparteixen aficions, comparteixen secrets. Tenen visions diferents dels homes i del que és important o prioritari a la vida.

La Cristina coneix en Marc (Xavier Pàmies), un escriptor propietari d’una llibreria I inicien una relació. Expectatives, inseguretats, pors.

Aquesta incipient relació és l’excusa per fer evident la presència de la nostra veu interior (Montse Bernad), la presència que condiciona les nostres actuacions, aquella presència invisible però que hi és, que sempre hi serà. La persona solitària del racó que tot ho sap. Una presència que representa la por, la inseguretat, la falta d’autoestima, l’orgull, el sentit del ridícul, l’angoixa, la tristesa, ….

Una figura que qüestiona, dificulta o facilita decisions i que és al mateix temps amiga i enemiga, dura i tendra, conciliadora o absolutament intransigent.

Continua llegint →