L’Abdullah i la Pari són germans i s’estimen amb bogeria. Orfes de mare, viuen en un poblet de l’Afganistan amb el pare. Un bon dia, però, els nois emprenen un viatge a peu fins a Kabul. No sospiten que aviat les seves vides prendran rumbs oposats –de vegades cal tallar un dit per salvar la mà– ni les conseqüències que això tindrà al llarg dels anys en la seva vida i en la de moltes altres persones. 

Pari té tres anys quan es veu obligada a separarse del seu germà i el llibre ens explica la seva historia al llarg de seixanta anys, la seva nova vida a Kabul i la seva fugida a París on formarà la seva propia familia.

 El llibre no té una única protagonista, és ple de persones amb vides petites però carregades de dolor: el pare que ven a la filla, la senyora que no pot tenir fills, l’oncle que treballa de criat i s’enamora de la senyora , l’amo i senyor que està enamorat de l’oncle, una noia a la qual un gos ha deformat la cara, una mare que no pot suportar tenir una filla desfigurada, l’exiliat que torna a la seva terra i ja no té res perquè li han pres tot , el metge que no concep la medicina sinó és per ajudar als desfavorits….

I totes aquestes històries embolcallades de sentiments, de records, d’oblits ….

Durant aquests seixanta anys passem d’un Afganistan ocupat pels talibans a un país on han intervingut les tropes americanes i la población ha acceptat als cooperants estrangers que han d’ajudar a la recuperació del país, amb els canvis que això comporta.

Continua llegint →