FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE DE LA REINA ISABEL I (temp. 19/20 – espectacle nº 065)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Avui començarem pel final, dient que aquesta peça és un IMPERDIBLE, una d’aquelles propostes on veus que text, interpretacions, vestuari, escenografia, caracterització, posada en escena, direcció, il·luminació, espai sonor, música … TOT, mereix la màxima puntuació, siguin estrelles, manetes d’aplaudiments o cargols.
I cal que us afanyeu perquè estarà al Lliure de Gràcia NOMÉS fins al 31 de Gener.
La primera producció d’aquesta FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE DE LA REINA ISABEL I va estrenar-se l’any 2010 a l’Institut del Teatre. Amb aquest espectacle va néixer una companyia, La Calòrica, formada per aquell grup d’artistes que volien fer teatre treballant la reflexió política i el sentit de l’humor en els seus espectacles.
Fotografia de Silvia Poch
I ara, per celebrar els seus 10 anys, ha decidit revisar i tornar a portar a escena aquell primer treball.
Segons informen a la seva pàgina web, actualment la companyia està formada per en Xavi Francés, l’Aitor Galisteo-Rocher, l’Esther López, l’Albert Pascual, en Marc Rius, l’Israel Solà, la Júlia Truyol i en Joan Yago. Per aquesta representació han comptat amb la Carla Rovira, que va formar part de la companyia en els seus inicis.
GREC2019 – CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS (temp. 18/19 – espectacle nº 257)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dimarts dia 25, va ser per a nosaltres el primer espectacle del GREC 2019 al Teatre Romea, es tracta de CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS, espectacle que s’estrena oficialment el dia 3 de juliol.
El mes d’abril del 2017 el dramaturg estatunidenc Lucas Hnath va estrenar a Broadway una segona part de Casa de nines, d’Henrik Ibsen. Casa de nines és un drama ambientat a Noruega en el qual la Nora no volia acceptar el paper submís que el seu rol d’esposa i mare li atorgava. Aquella obra acaba en el moment en què la Nora decideix marxar deixant enrere un marit i tres fills de curta edat. Una obra escrita a finals del segle XIX que reflexiona sobre el paper de la dona en un món on s’imposen les aparences per sobre de la felicitat personal.
A CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS, la Nora torna a casa, i la seva tornada fa trontollar tot de nou. Ella torna per demanar al seu marit, el banquer Torvald Helmer, que demani el divorci. La seva petició, la confrontarà amb les tres persones amb les quals es retroba, el seu marit, la seva criada i dida, i la seva filla. Ella es veurà obligada a justificar el perquè de la seva decisió i intentarà que entenguin la seva forma d’entendre la vida i el paper que ella creu que la dona ha de tenir.
Ara el text arriba, traduït per Helena Tornero i de la mà de Silvia Munt que ha comptat amb Emma Vilarasau (Nora), Ramon Madaula (Torvald), Isabel Rocatti (Anne Marie, la dida) i Júlia Truyol (Emmy, la filla).
“Els quatre personatges de l’obra defensen quatre relats que tenen una vigència indiscutible. Encara ara ens cal entendre els motis de Nora, la necessitat profunda d’escoltar la seva pròpia veu, d’assumir la responsabilitat de viure en llibertat, d’escollir qui és i que vol ser. Però també d’escoltar Torvald, el marit abandonat, i Emmy, la seva filla i també l’Anne Marie, la dida que ha tingut cura dels seus fills”.
Nora, Emma Vilarasau, està en escena des del primer moment i en la seva interpretació la veiem molt a ella mateixa. La defensa reiterada dels seus sentiments, dels seus anhels de llibertat i la seva necessitat de ser ella mateixa i no la filla, la dona o la mare de …. ens sembla, a moments una mica mancada d’emoció, com si anés repetint el discurs après que ha de justificar, davant de tots, la seva decisió de vint anys enrera.
Hem sortit molt satisfets del Teatre Lliure després de veure i viure la segona part de la peça ÀNGELS A AMÈRICA, una part on les al·lucinacions conviuen amb la realitat dels protagonistes. Una posada en escena sorprenent i encertadíssima amb unes interpretacions magnífiques. Amb un caire molt més simbolista que la primera part, està farcida de moments realment onírics.
Ens trobem davant una escenografia que sembla exactament igual que la que vam deixar ahir, únicament ha canviat el gruix de les volves de neu, i la bandera de la Unió Soviètica, que projectada a la pantalla, presideix l’escenari.
This slideshow requires JavaScript.
Àngels a Amèrica és la segona peça teatral escrita per Tony Kushner (Nova York, 1956) amb la que va guanyar el premi Pulitzer en 1992. La primera part “Millennium Approaches” es va estrenar el maig de 1991 al Eureka Theatre Company de San Francisco, i la segona “Perestroika” el novembre del 1992 al Mark Taper Forum de Los Angeles.
En aquesta segona part, PERESTROIKA, l’epidèmia de sida ha progressat, però sembla intuir-se una petita llum “al final del túnel”. La malaltia fa modificar l’entorn dels que la pateixen, i veiem dibuixats encara més clarament que ahir, els personatges que conformen la diversitat de la societat nord-americana, jueus, mormons, negres, poderosos … un retrat magnífic. Una recerca d’esperança a través dels somnis i les visions que conviuen amb els arguments polítics.
La malaltia continua marcant les vides de Roy Cohn (brillant Pere Arquillué) i Prior Walter (un convincent Joan Amargós), però evolucionen en sentit contrari. El primer disposa dels diners i les influencies per aconseguir la medicació que, encara en fase experimental, pot frenar la malaltia. Un advocat hipòcrita que manega els fils del poder fins i tot des del llit d’un hospital.
This slideshow requires JavaScript.
El segon està a casa seva sense cap bri d’esperança i lluitant per aconseguir una mica més de vida. Lluita contra les seves al·lucinacions i no vol assumir el rol de profeta que li hi ha atorgat l’àngel volador, una magnífica Raquel Ferry, que ens ha deixat bocabadats amb la seva interpretació molt propera al circ. Un àngel que qüestiona al mateix Déu i la seva obra.
Destaca amb llum pròpia, i de fet esdevé protagonista quasi absolut d’aquesta segona part, el personatge de Belize, interpretat magistralment per Quim Avila. Una interpretació que ha estat capaç de transmetre la tendresa i la rebel·lia, l’amor i l’odi i el petit punt d’humor que endolceix la cruesa del que estem veient.
Vicky Peña ens ha enamorat amb la seva interpretació de Hannah Pitt, que com diu Prior és “la mare de l’amant del meu examant“, sense deixar d’esmentar la seva aparició en el moment inicial d’aquesta segona part, assumint el paper del bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que viu astorat la seva desintegració.
This slideshow requires JavaScript.
En aquesta segona part pràcticament desapareix d’escena Oscar Rabadan (una llàstima) i l’actriu Claudia Benito es transforma en el personatge d’Ethel Rosenberg esperant la caiguda i mort del seu botxí, en Roy, que fins i tot, en el moment previ a la seva mort, juga amb ella i els seus sentiments.
Harper Pitt (Júlia Truyol) continua buscant el seu lloc en el món després de la ruptura del seu matrimoni. La seva intervenció final quan ha decidit marxar i abandonar un marit que li suplica tornar, es magnifica.
Louis Ironson (Joan Solé) i Joe Pitt (Eduardo Lloveras) han iniciat una relació que no els durà enlloc. Tots dos se senten culpables d’haver abandonat les seves parelles i Louis no pot acceptar que Joe hagi estat el protegit d’un personatge tan menyspreable com Roy. Tots dos intentaran tornar amb les seves parelles, però tots dos han fet tard.
This slideshow requires JavaScript.
A l’última escena, han passat cinc anys, Roy és mort i Prior sobreviu. Ha caigut el mur de Berlín i queden en l’aire algunes incògnites sobre l’esdevenir polític del món.
Una magnífica proposta que adaptada per Albert Arribas i sota la direcció arriscada de David Selvas ens ha agradat molt poder veure. Complementant la informació de l’entrada de la primera part, ens agradaria comentar la participació de Pere Faura en la coreografia i de Pere Jou en la direcció de cant.
La versió del National Theatre, d’aquesta segona part que vàrem poder veure el novembre del 2017 als cinemes Yelmo, ens va agradar moltíssim, però creiem sincerament que aquesta versió de David Selvas, no es queda pas enrere i en molts aspectes la supera.
Felicitats a tots per la feina feta i llarga vida teatral a tots i cadascun dels integrants de La Kompanyia.
This slideshow requires JavaScript.
Autor: Tony Kushner
Traducció de l’anglès i adaptació: Albert Arribas
Direcció: David Selvas
Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol
Intèrprets vídeo: Clàudia Benito, Joel Bramona, Lua Gatell, Eduardo Lloveras, Alfons Nieto, Jaume Solà i Joan Solé
Escenografia: Max Glaenzel / Vestuari: Maria Armengol i Clara Peluffo / Caracterització: Ignasi Ruiz / Il·luminació: Mingo Albir / So: Damien Bazin / Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro) / Coreografia: Pere Faura / Direcció de cant: Pere Jou / Assessor de judaisme: David Stolen / Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Norbert Martínez / Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias / Ajudanta de vestuari: Marta Pell / Ajudanta de vídeo: Esterina Zarrillo / Ajudanta de coreografia: Clàudia SolWat / Ajudanta de cant: Aurora Bauzá / Construcció d’escenografia: Pascualín i Taller d’escenografia Castells / Confecció de vestuari: Goretti Puente i Joan Baseiria / Efectes de vol creats per Accialt Flying Effects
ÀNGELS A AMÈRICA: 1. S’ACOSTA EL MIL.LENNI (temp. 18/19 – espec. nº 061)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Encara tenim fresc en el record, aquesta primera part de la peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner, que va ser l’espectacle que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya el 12 de novembre de l’any 1996, i que a nosaltres ens va impactar moltíssim.
En aquella ocasió va estar dirigida per Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou interpretava el paper de Roy, Ramon Madaula el de Joe i Silvia Munt feia el paper de Harper. Una proposta on també treballaven Anna Maria Barbany, Pere Arquillué, Francesc Orella, Vicenta Dnogo, Montserrat Carulla, Lloll Bertran, Joan Borràs, Pere Eugeni Font, Núria Mampel, Pep Martínez, Pep Miràs, Cloti Miró, Pep Planas, Xavier Ribera i Alexis Valdés.
La segona part no va poder ser realitzada per motius merament polítics que van portar a la destitució de Josep Maria Flotats al capdavant del TNC.
Enguany, amb motiu dels 25 anys de la publicació del text, el Teatre Lliure ha programat aquesta peça magistral sota la direcció de David Selvas amb Pere Arquillué, Vicky Peña, Oscar Rabadan i la Kompanyia Lliure.
This slideshow requires JavaScript.
També en aquest moment la programació de l’obra ha estat marcada per la dimissió de Lluís Pasqual i la dissolució de la Kompanyia Lliure que presenta amb aquesta proposta, el seu últim treball conjunt.
La temporada passada i gràcies als cinemes Yelmo van poder veure la versió completa d’ANGELS IN AMERICA del National Theatre…. MILLENNIUM APPROACHES i PERESTROIKA.
Ahir vam fer cap al Teatre Lliure a les 19 hores per tal d’assistir a la sessió d’Àgora Lliure amb el Dr. Bonaventura Clotet, president de la Fundació Lluita contra la Sida, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i codirector del projecte HIVACAT de recerca de la vacuna de la Sida. Una xerrada recomanada als Instituts i on pràcticament tot l’aforament eren joves interessats pel risc de transmissió de la malaltia.
EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS (temp. 17/18 – espectacle nº 192)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Aquest dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l’Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentí Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia.
La temporada passada el director argentí va impartir un taller, a l’entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d’aquella experiència, reelaborada i escrita, i traduïda al català per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construït conjuntament a partir de sessions on tractaven d’esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por.
Aquest espectacle forma part del mapa “En convivència” com també les propostes “Si mireu el vent d’on ve”, “Watching Peeping Tom” i “El sistema solar”.
This slideshow requires JavaScript.
Fotografies de Ros Ribas
Un espectacle que ens presenta dalt l’escenari dos universos paral·les, d’una banda, una parella (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras), molt enamorats i optimistes, que lloguen un pis a la Júlia (Júlia Truyol) i s’hi traslladen a viure plens d’il·lusions. De mica en mica veurem com la seva relació es va esquerdant i empitjora cada cop més.
Vam acabar el dia 1 de Novembre, amb la nostra tercera representació del dia, a L’Espai Lliure on vam poder assistir a la preestrena de l’obra on debuten les noies de La Kompanyia.
Ja a la roda de premsa ens van explicar l’origen d’aquesta obra de Benet i Jornet escrita entre el 1971 i el 1975 i que és potser una de les més representades en el teatre amateur a Catalunya. Ara Juan Carlos Martel ens ofereix la seva visió.
Una oficina amb dues taules, un despatx amb una persona treballant dins, una escala i un passadís en el primer pis. Arriba l’Aurora (Chantal Aimée) que flirteja descaradament amb el vigilant. De mica en mica arriben les altres cinc dones. Elles formen part de la brigada de neteja de les oficines. Tota la història que ens expliquen passa en el transcurs d’una nit.
Les dones tenen un problema comú, col·lectiu, que les enfrontarà amb el vigilant, però aquest problema és gairebé l’única cosa que les uneix, i és per això que la diminuta i domèstica revolta que sobrevé pot agafar aviat uns camins inesperats.
Una de les dones, Sofía (Àurea Márquez) és la que lidera la revolta i vol que la resta de dones facin el que ella diu. S’enfronta amb el vigilant, únic representant de l’empresa, i vol prendre actituds radicals que no totes comparteixen. Però totes s’hi avenen, excepte Rita (Júlia Truyol) que és justament la seva cosina i amb la que manté una certa rivalitat.
En aquesta nit coneixem també les circumstàncies personals de la resta de dones, Paulina (Claudia Benito), una vídua jove una mica beneita que es deixa portar per qui crida més, Dolors (Raquel Ferri) que lluita contra el càncer i te por de morir, Filomena (Andrea Ros) que espera la trucada del marit amb el qual ha discutit abans d’anar a la feina i ha marxat de casa i Aurora (Chantal Aimée) a la que agradada seduir els homes i practicar sexe.
La setmana passada vàrem tenir l’encert de poder assistir a l’estrena de “EL PROFETA” la nova proposta de la Companyia La Calòrica, que és sense cap mena de dubte, és la que més ens ha satisfet; potser ha influït que anàvem amb molta informació prèvia, ja que vaig poder assistir a la roda de premsa de presentació i a més a més, uns dies abans havia pogut veure un assaig d’algunes escenes d’aquesta producció.
La Calòrica porta molts mesos treballant en aquesta proposta escènica i s’ha intentat documentar el més possible dels diferents temes que aborda aquesta vegada i ho fa seriosament, abandonant almenys de moment aquella pàtina de comèdia que havien tingut sempre els seus espectacles.
Malgrat que algunes crítiques d’altres Blogs amics, comenten que es tracta d’un tema de “creences religioses”, jo no estic gens d’acord amb aquesta visió i més aviat crec que el tema que intenten abordar és “la defensa d’allò en el que creus“, i per fer-ho no et queda més remei, que convertir-te en una mena de “PROFETA”, amb els teus seguidors i opositors.
Per parlar d’aquest tema, han treballat conjuntament tots els membres de la Companyia durant molt de temps, investigant en profunditat i històricament, els tres temes que han volgut abastar en la seva visió dels fets, i que han volgut concretar durant un període de 100 anys, des de la primera història el 1916 fins a la tercera situada en l’actualitat. Malgrat que la dramatúrgia s’ha anat modificant durant el procés de creació i també durant els assajos, la persona que ha posat el fill a l’agulla i que ha escrit les paraules definitives del text, ha estat en Israel Solà, que a la vegada ha dirigit la proposta.
Tornem al Teatre amb cadira de rodes !!! …. l’experiència d’ahir al BARTS, ens va fer perdre la por i comprovem de nou que la gent és amable, que tothom ens ajuda pel carrer i que en arribar al Teatre Tantarantana, tothom es desviu per fer-ho tot molt més fàcil.
Dins del “El Cicló”, cicle de Companyies Independents de Barcelona, que aquesta temporada ha iniciat el Tantarantana, venim a veure treballar per primera vegada a la Companyia “La Calórica” de la que tant hem sentit a parlar, però que vés per on mai havíem pogut veure encara… i això que els nostres coneguts ens diuen que ho veiem “tot”.
La Calòrica, neix l’any 2010 formada per un grup de llicenciats de l’Institut del Teatre de Barcelona; han trobat la manera de tractar temes seriosos i problemàtics des del vessant de l’humor… en el que molt possiblement el riure més esclatant del públic, es transforma de seguida en una reflexió seriosa de si veritablement és o no just riure-se’n de situacions que arriben a ser dramàtiques.
El seu primer muntatge va ser Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (Versus Teatre, 2010), que va guanyar els premis del jurat i del públic al Xè Festival Escènia de Foios (València). El seu segon treball, l’Editto Bulgaro, va estrenar-se dins del cicle Juliol a la Cuina del Festival Grec 2012. Aquell mateix any, la companyia estrena la peça breu Ekstraordinarnyy dins el cicle Aixopluc-Tres d’un glop del Teatre Lliure de Barcelona. L’any 2013 van estrenar La Nau dels Bojos (Premi Adrià Gual 2012), dins la programació del Festival Grec 2013, que ara fa tot just unes setmanes s’ha pogut veure de nou a La Seca-Espai Brossa. BLUF, va ser estrenat el passat 24 d’octubre dins el marc del festival Temporada Alta i va ser guardonada amb el Premi Quim Masó 2014.
Amb aquest sobre el fenomen de les feines de merda, ens van atrapar des del primer segon de la representació, quan surt un dels actors a explicar un acudit que sembla ser és força antic i conegut i a partir d’aquí, ja amb gairebé tots els components de la companyia a escena es dispara una sèrie de reflexions als espectadors, per tal de què s’adonin realment del que veritablement els fa riure.
