Arxiu d'etiquetes: Júlia Barceló

– Teatre – L’HOSTALERA (nou repartiment) (🐌🐌🐌+🐚) – Biblioteca de Catalunya – 2017.12.30 (temp. 17/18 – esp. nº 152)

L’HOSTALERA (temp. 17/18 – espectacle nº 152)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir dissabte vàrem anar al Teatre per última vegada dins de l’any 2017 i ho vàrem fer en companyia dels nostres fills que han vingut de Suècia a passar el Nadal. Per això vam escollir L’HOSTALERA, una proposta que teníem la seguretat que els agradaria, perquè nosaltres ja l’havíem vist ara fa gairebé un any al mateix espai de la Biblioteca de Catalunya…. i llavors ens vam divertir molt i fins i tot li vam atorgar la màxima qualificació “voltaire” de 5 cargols.

Com ja vaig comentar a la ressenya de la roda de premsa, que es va celebrar el passat novembre, la reposició no s’ha pogut fer amb el mateix repartiment, perquè els actors masculins estan ara mateix treballant amb altres projectes i únicament repeteixen cast en els tres papers de dona, les actrius Laura Aubert (Mirandolina) i en papers més secundaris Júlia Barceló i Alba Pujol.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ernest Villegas substitueix a David Verdaguer en el paper de “Ripafratta”, Oriol Guinart substitueix a Marc Rodríguez en el paper del compte d’Albafiorita, Jordi Llovet substitueix a Javier Beltrán en el paper del marquès de Forlipopoli i Pau Vinyals substitueix a Jordi Oriol, en el paper del fidel Fabrizzio.

Malgrat que tots quatre són actors de reconegut prestigi, a nosaltres cap d’ells ens ha acabat de convèncer i segurament això és per culpa del record que tenim d’aquelles altres interpretacions que ens van enamorar ara fa poc més d’un any.

Com de segur ja coneixeu, es tracta d’una comèdia escrita per Carlo Goldoni, plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor … on comença un i acaba l’altre? … Sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen?…i si no ens arrosseguen?. Una història en el que veiem una lluita entre dues bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de seducció. Una reflexió que Goldoni ens vol fer sobre la diferència entre l’amor romàntic i l’amor pragmàtic.

Continua llegint →

– Fira Tàrrega – Dansa-Teatre – AÜC: EL SO DE LES ESQUERDES – (🐌🐌🐌🐌🐌) Col.legi Sant Josep – 2017.09.07 – (temp. 17/18 – espectacle nº 009)

2 respostes

AÜC: EL SO DE LES ESQUERDES (Fira Tàrrega) – (temp. 17/18 – espectacle nº 009)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Una peça que se’ns havia escapat en la seva estada a Barcelona i que hem considerat imprescindible en aquesta Fira Tàrrega d’enguany, tot i que per agenda hem vist la versió castellana de la peça.

Un espectacle que ens parla de la violència sexual, unes violències sexuals que són diverses i molt més extenses del que volem imaginar. Carla Rovira proposa fragments d’experiència per ser compartits, per posar davant nostre tot allò que habitualment s’amaga, escenes que ni a les mateixes actrius els hi ve de gust recrear. El cos violentat és el transmissor de la por, la rabia, la vergonya, el sentiment de culpa.

Clara Peya al piano ens parla de la melodia d’AÜC, la mà dreta interpreta un lament, les llàgrimes de dolor, d’infinita tristesa per uns fets no volguts, no buscats, no desitjats i que difícilment s’obliden. La mà esquera és un martelleig que encotilla el lament i fa mes difícil la sortida.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

AÜC és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia. És el crit o el lament silenciat en la nostra quotidianitat. És un lloc incòmode però necessari.

Unes interpretacions sentides amb una magnífica coreografia d’Ariadna Peya i on les artistes ens parlen del que han sentit en el procés creatiu de l’espectacle. Un cop de puny a l’estómac que mostra el que no volem veure. Un espectacle que s’allunya dels tòpics i que no parla només de violacions o assalts sexuals, sinó que va més enllà i posa l’accent en violències menys evidents.

Continua llegint →

– Teatre (212) – FILLA DEL SEU PARE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 18.03.2017

Deixa un comentari

FILLA DEL SEU PARE –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Al mes del desembre de 2015 es va estrenar aquesta versió lliure de Hedda Gabler dins del Festival Temporada Alta, amb la firma del jove dramaturg gironí Aleix Aguilà i la direcció de Pau Miró. Els intèrprets formen part de la companyia Solitària i treballen plegats per primer cop en aquesta proposta: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals.

Partint de la trama del seu autor, Henrik Ibsen, Aleix Aguilà ha refet la història limitant l’acció a la nit de cap d’any i l’endemà. Amb una mirada desacomplexada, aconsegueix traslladar el personatge, les seves frustracions i la seva crisi existencial al món contemporani. Un món on vivim amb una obsessió malaltissa per mostrar-nos als altres, per aparentar ser el que els altres volen que siguem i mantenir-nos actius a les xarxes socials.

Hedda Gabler és una dona brillant que intenta encaixar en un clixé ben mediocre. Aquest esforç és devastador per a ella i per a tothom que l’envolta.

A partir de la veu de Hedda Gabler, escoltada des de l’actualitat, ens qüestionem quin és el paper de la dona avui dia. Hedda, una magnífica Júlia Barceló, és una dona atrapada en la superficialitat de la societat i que es mostra incapaç de superar la buidor que aquesta mateixa societat li provoca. Ella presenta una gran addició a mostrar-se en primera línia en l’aparador de la societat i les xarxes són el mitjà per fer-ho. Però aquest fet no elimina la seva sensació de solitud i la seva voluntat autodestructiva.

Únicament tres personatges, tres magnífics actors amb una química extraordinària entre ells i que ens regalen moments realment esplèndids.

L’acció se situa en un ambient burges, el matrimoni Tesman ha tornat del seu llarg viatge de nuvis amb motiu de la mort d’una tieta. Han hagut d’interrompre un viatge que ja durava sis mesos. Un àtic de luxe amb una gran terrassa i unes esplèndides vistes sobre la ciutat. Jorgen Tesman (Pau Vinyals) és escriptor i espera aconseguir un càrrec de director a la Biblioteca Nacional, que l’ha de permetre mantenir el nivell de vida i pagar el pis. Encara no estan del tot instal·lats i un piano presideix la sala.

Continua llegint →

– Teatre (160) – L’HOSTALERA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya – 20.01.2017

1 resposta

L’HOSTALERA –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Encara que a la roda de premsa i a l’assaig que el Miquel va poder assistir, ja s’havien desvelat molts dels secrets d’aquesta proposta, vam quedar absolutament sorpresos en travessar la porta de la Biblioteca. A fora, pluja i fred, a dins la caloreta d’una locanda italiana. Les grades han desaparegut i tot el local està ple de taules numerades amb les tovalles a quadres vermells i blancs. Estem situats a la taula núm. 1, just davant de l’escenari. A la taula, plats, gots, forquilles, aigua i vi.

Un enorme rètol “MIRANDOLINA, trattoria e locanda“, presideix l’escenari….. amb un cop de Metro ens hem traslladat a Florència.

lhostalera-1-biblioteca-de-catalunya

Mirandolina (extraordinària Laura Aubert) porta l’hostal que va heretar del seu pare, és una dona de caràcter de qui tots els hostes s’enamoren, ella és alegre i enginyosa i domina com ningú l’art de fingir i vol acontentar tothom. Molts dels hostes que hi arriben s’hi estan més temps del que esperaven i això és bo pel seu negoci.

Dos hostes es disputen els favors de Mirandolina, el marquès de Forlipopoli, amanerat i de parla castellana, escurat i garrepa. Un paper que ha interpretat a la perfecció Javier Beltrán, i que ens ha provocat, potser, les riallades més grans de tota la nit.

El compte d’Albafiorita és el contrapunt, un empresari d’èxit que no té cap problema en gastar diners en propines i en cars regals a l’hostalera que els accepta per no ofendre’l. Marc Rodríguez ha estat un gran compte.

Els dos personatges representen dos estereotips de la burgesia veneciana de l’època, l’un, el marquès, que només pot oferir la protecció associada al seu títol nobiliari però que no té diners, i l’altre que ha fet diners amb els negocis i ha pogut comprar el títol de compte que li permet accedir a la noblesa, convençut de què els diners ho poden comprar tot.

Continua llegint →

– Teatre – L’AVAR (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Goya – 17/02/2016

Deixa un comentari

Joan Pera, actor mataroní de 67 anys ens ha sorprès a tots amb la seva interpretació del personatge d’Harpagon a la tragicomèdia clàssica de l’Avar de Molière. I ens ha sorprès perquè ha interpretat un paper radicalment diferent dels que ens té acostumats, emmarcat gairabé sempre en la comèdia d’entreteniment.

L'Avar - Teatre Goya 1

L’Avar va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière, estrenada al Palais Royal de París en 1668. Sergi Belbel va realitzar aquesta adaptació per a la producció estrenada al Festival Grec del 1996, dirigida per ell mateix i protagonitzada per en Lluís Soler.

Ara, aquella versió ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic en el text, el vestuari i l’escenografia. Segons ell mateix ha comentat, L’avar és una de les obres més perfectes amb les quals mai ha treballat per la “dosificació de la intriga i l’equilibri aconseguit entre comicitat i pedagogia“, una de les obsessions de Molière.

Ens situem a París a finals del segle XVII, a la casa d’Harpagon, un home vidu i terriblement avar, incapaç d’estimar res més que la seva fortuna. Els seus dos fills, Elisa i Cleante pateixen l’avarícia i l’egoisme del seu pare.

Continua llegint →

– Teatre – NO FEU BROMES AMB L’AMOR (🐌🐌 + 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 12/02/2015

Deixa un comentari

El passat dijous 12 de febrer vàrem tornar a trepitjar la Sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, precisament la nit d’estrena a la Sala Gran d’una obra que nosaltres veuríem l’endemà; l’espectacle que s’acostuma a veure en les estrenes d’aquest teatre públic, amb el tema de les “invitacions” és realment patètic i molt feridor pels espectadors que acostumem a pagar les nostres entrades; és un tema prou conegut per tots els que estimem el Teatre, però que pel que sembla no se li vol posar aturador, ni tan sols es comenta en els fòrums de”cultura”….. potser per por a perdre certs privilegis?

Escoltar frases en el vestíbul com aquesta … “Escolta maca, si vols venir al TNC ara mateix, vina corrents que t’espero al vestíbul, … tinc 8 invitacions i me’n sobren tres…. i és que em sap greu que es perdin“, això dit per una dona d’uns 30 anys, parlant a crits per telèfon a la porta dels lavabos compartits per les dues sales. Cada vegada més, evitem el dia de les estrenes als Teatres públics de casa nostre, ja que les platees estan gairebé exhaurides abans de posar-se a la venda i la cohort d’aprofitats que les omplen són gairebé sempre els mateixos… i no parlo pas de la premsa ni d’altres mitjans paral·lels que promocionen el Teatre.

Però anem al que toca, que no és més que parlar de l’obra que venim a veure… NO FEU BROMES AMB L’AMOR, escrita el 1834 per Alfred de Musset (Paris 1810 – 1857). Musset va escriure aquesta obra a l’edat de 24 anys, immediatament després del trencament del seu apassionat romanç amb l’escriptora George Sand; es tracta d’un drama romàntic amb la presència de l’amor, del seu fracàs a causa de l’orgull humà, … i l’aparició sobtada de la mort.

El Baró vol casar el seu fill Perdican amb la seva neboda Camille, que acaba de passar uns anys de formació en un convent. Els dos cosins, que havien tingut una relació molt íntima quan eren infants, es retrobaran amb una aparent fredor que respondrà més aviat a les prevencions davant d’aquest casament de conveniències que no pas als veritables sentiments que encara mantenen l’un per l’altre, i que tanmateix s’esforçaran a ignorar per orgull, a pesar dels danys col·laterals que això pugui ocasionar.

Suposo que en aquella època podria arribar a ser un text molt atractiu, precisament per tractar de l’amor adolescent que té molt de romàntic i que, qui mes qui menys hem “patit” tots, amb les falses actituds vers la parella estimada, com de no voler aparentar-ho massa, per tal de ser encara més valorat i desitjat; malauradament és un text que no ha resistit el pas del temps i que vist des del present, almenys a mi no m’interessa gaire. Un text que camina des de la comèdia esbojarrada de l’inici, fins a la previsible tragèdia final, amb algun moment intermedi remarcable.

Continua llegint →