Arxiu d'etiquetes: Josep Pons

– 010 – Òpera – TURANDOT (🐌🐌🐌🐌🐌) de Giacomo Puccini – Gran Teatre del Liceu – (temp. 19/20 – espectacle 002) – 2019.10.24

TURANDOT (temp. 19/20 – espectacle nº 002)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Tot tornant del nostre viatge pel Perú i Bolívia, pràcticament sense treva, teníem una cita amb el Liceu, Giacomo Puccini i TURANDOT. Una òpera inclosa dins del nostre abonament i que havíem canviat de data per no perdre’ns aquesta nova producció del vídeo-creador català Franc Aleu.

L’última i pòstuma òpera de Puccini (1858-1924), acabada per Franco Alfano, estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 1926, és també el títol amb el qual debuta com a director d’escena aquest vídeo-artista. Una òpera que Puccini no va poder enllestir i que ens deixa la incògnita de saber que hauria passat, després de la mort de Liù, si Puccini hagués tingut temps d’acabar-la.

Amb aquesta producció el Liceu ha inaugurat la temporada 2019-2020 i celebra el 20è aniversari de la reconstrucció (un vídeo abans de la representació recorda l’incendi de l’any 1994). Vint anys enrere, el 7 d’octubre del 1999, “la princesa de gel” va ser l’encarregada de reinaugurar el Liceu.

Va ser llavors i amb la mateixa òpera, ara fa 20 anys, que nosaltres ens varem abonar per tal de donar suport a la nova etapa del Liceu despres del malaurat incendi. Abans d’estar abonats però, teniem l’enorme sort de poder accedir a una llotja del trecer pis, que l’empresa on treballavem (Vitalicio Seguros), posava a la disposició dels treballadors. No recordem la data exacta de la primera vegada que varem aprofitar aquesta avantatge, però potser d’aixó ja fa gairebé 50 anys.

Ahir, abans d’entrar al Teatre observem que la façana ha estat totalment restaurada i ens permet observar, des del carrer Sant Pau, les vidrieres wagnerianes modernistes del Cercle del Liceu. Ara caldrà una actuació a l’interior on observem que cada vegada son mes les xarxes que cobreixen el sostre del Teatre.

Franc Aleu (Barcelona 1966) va ser Premi Nacional de Cultura el 2012 a la categoria d’audiovisual. Format com a fotògraf de moda va començar la seva activitat escènica amb la Fura dels Baus i Jaume Plensa.

Continua llegint

– 217 – Òpera – RODELINDA de Häendel (🐌🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 2019.03.15 (temp. 18/19 – espectacle nº 161)

RODELINDA de Häendel (temp. 18/19 – espectacle nº 161)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Divendres va tenir lloc l’última representació de RODELINDA, òpera barroca de Georg Friedrich Händel (1685-1759) que s’ha representat per primera vegada al Liceu, en una coproducció amb el Teatro Real de Madrid, l’Òpera de Lyon i Oper Frankfurt.

RODELINDA, regina de Longobardi, és una òpera en tres actes amb llibret de Nicola Francesco Haym, qui va adaptar un llibret anterior d’Antonio Salvi. Està basat en l’obra de Pierre Corneille “Petharite, roi des Lonbards”. La música de Händel és rica en matisos infonent veracitat a les emocions, en aquesta història d’amor conjugal.

Georg Friedrich Händel va ser un músic alemany, format a Itàlia i finalment nacionalitzat angles. Contemporani de Bach i de Scarlatti va gaudir de reconeixement en vida com a autor d’oratoris. A Londres va exercir com a compositor i com a empresari teatral. Ens ha deixat títols operístics com “Agrippina” (1709) que vam veure en el Liceu en 2013,   “Rinaldo” (1711), “Giulio Cesare in Egitto” (1724) que nosaltres vam veure en els Yelmo des de El Metropolitan de N.Y., “Alcina” (1735), “Ariodante” (1735) ó “Serse” (1738).

RODELINDA es va estrenar el 13 de febrer de 1725 al King’s Theatre de Londres amb gran èxit de públic. És un títol poc freqüent als escenaris lírics del món. El muntatge estrenat al Liceu està dirigit escènicament per Claus Got i musicalment per Josep Pons.

La direcció musical de Josep Pons ha estat magnífica i l’Orquestra del teatre ha brillat sota la seva batuta. Molt aplaudida en finalitzar la representació.

Continua llegint

– Òpera – ROMÉO ET JULIETTE (🐌🐌🐌+🐚) de Charles Gounod – Gran Teatre del Liceu – 2018.02.24 (temp. 17/18 – espectacle nº 204)

ROMÉO ET JULIETTE (temp. 17/18 – espectacle  nº 204)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dissabte, i dins del nostre abonament vam veure per primera vegada aquesta òpera basada en el clàssic de William Shakespeare, presentada en cinc actes, amb llibret de Jules Barbier i Michael Carré, i música de Charles Gounod (1818-1893).

La producció de Stephen Lawless situa l’acció al segle XIX, època de la creació de l’òpera, en el marc de la Guerra civil nord-americana. La escenografía, pel nostre gust força avorrida i tètrica, reprodueix la cripta d’un mausoleu semicircular amb desenes de nínxols i els noms dels caiguts en combat.

És un decorat fix que es va transformant amb l’aparició d’escales, portes i balcons. Les parets laterals es desplacen i del terra apareix i desapareix el cadafal que és també el llit d’amor i el llit mortuori dels amants. Elements com la gran i lletja estàtua de Cupido o la gran creu, marquen els dos moments transcendentals de l’obra, la declaració d’amor i la mort dels amants.

Malgrat aquesta escenografia no massa aconseguida, la posada en escena ens va agradar força, tant per l’estudiada coreografia dels moviments com pel bellíssim vestuari, que aconsegueix moments realment màgics.

ROMÉO ET JULIETTE va ser estrenada el 27 d’abril del 1867 al Théâtre Lyrique de París. La producció actual va ser estrenada l’estiu de 2016 al Festival Opera de Santa Fe (Nou Mèxic, Estats Units); aquesta nova producció arriba al Liceu trenta-tres anys després de l’última representació que es va poder veure en aquesta sala.

Continua llegint

– Òpera – TRISTAN UND ISOLDE (🐌🐌🐌🐌+🐚) – de Richard Wagner – Gran Teatre del Liceu – 2017.12.15 (temp. 17/18 – esp. nº 136)

TRISTAN UND ISOLDE (temp. 17/18 – espectacle nº 136)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta ha estat la segona òpera de la nostra temporada liceista i podem dir que hem gaudit moltíssim. Una nit d’òpera que va començar molt fluixeta, amb un primer acte força ensopit, sobretot per una posada en escena decebedora, que ens va fer pensar el pitjor; per sort al segon acte va canviar radicalment i ens va acabar meravellant ….. tant és així, que de ben segur quedarà a la nostra memòria.

TRISTAN UND ISOLDE, és un drama musical en tres actes amb llibret i música de Richard Wagner. Va ser estrenada a Munic el 10 de juny del 1865.

Wagner l’escriu en bona part com a conseqüència de l’amor que sentia per Mathilde, la dona del seu protector. Una relació platònica, segons el que es desprèn de la correspondència intercanviada entre els dos. Aquesta òpera serveix a Wagner per sublimar artísticament el seu amor impossible, en una història de passió que devora als protagonistes, els quals cerquen la mort per amor per aconseguir la felicitat eterna.

Aquesta producció està dirigida escènicament per Alex Ollé, un dels directors fundadors de la Fura dels Baus, i es va estrenar fa sis anys a l’Òpera de Lió a França. Josep Pons dirigeix musicalment la producció i ha obtingut de l’orquestra un resultat extraordinari, que ha estat molt aplaudit.

El repartiment estava encapçalat pel tenor Stefan Vinke i la soprano Iréne Theorin que ens ha deixat una Isolde absolutament inoblidable. La seva capacitat de transmetre emocions ens ha fet sentir, fins a les nostres localitats del quart pis, el seu amor apassionat, la seva desesperació i la seva acceptació de la mort després de veure morir al seu Tristan.

Continua llegint

– Concert (M04)- RÈQUIEM de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu (🐌🐌🐌) – 17.11.2016

RÈQUIEM de Mozart –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Som assidus als concerts participatius que se celebren tant a l’Auditori, Palau o Liceu i hem pogut escoltar la Missa de RÈQUIEM forces vegades i sempre ens ha emocionat de debò, perquè escoltar uns cors de més de 400 veus, impressiona encara que no t’agradi la música clàssica.

Aquesta vegada el concert no es tractava pas d’un concert participatiu, i va estar interpretat per l’Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Josep Pons, i malgrat que ens va agradar com sempre, no ens va arribar a emocionar com en altres ocasions. Potser les nostres butaques d’abonament al quart pis, massa allunyades de l’escenari, no afavoreixen massa l’audició de concerts en les millors condicions.

El Programa però va començar amb una primera part, i dues composicions del mateix compositor, Wolfgang Amadeus Mozart

  • Música per a un funeral maçònic (Maurerische Trauermusik), KV 477  i
  • Concert per a piano núm. 23 en La major, KV 488

concert-per-a-piano-num-23-amb-ignasi-cambra-gran-teatre-del-liceu

fotografies d’Antoni Bofill

Aquest últim concert va estar magníficament interpretat al piano per Ignasi Cambra, que malgrat la seva ceguesa, aconsegueix interpretar amb fluïdesa obres d’una gran complexitat, amb una força de voluntat admirable que li fa estudiar les partitures en braille i aprendre la composició d’oïda.

Continua llegint

– Òpera (88) – LE NOZZE DI FIGARO de Wolfgang Amadeus Mozart – (🐌🐌🐌+🐚) – Gran Teatre del Liceu – 10.11.2016

LE NOZZE DI FIGARO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

La nostra segona òpera de la temporada del Liceu, ha estat aquesta conegudíssima “Le nozze di Figaro” de Wolfgang Amadeus Mozart, en versió de Lluís Pasqual i amb Leo Castaldi com a director d’escena i Josep Pons en la direcció musical.

Ambientada en els anys 30 i amb una escenografia de Paco Azorín on domina el color blanc, aquesta proposta escènica és la tercera vegada que torna al Liceu on va ser estrenada l’11 de novembre de 2008 i reposada en febrer del 2012, de la que ja vàrem escriure un altra crònica.

En paraules de Lluís Pasqualla decisió fonamental que s’ha de prendre quan et planteges una posada en escena és la de decidir en quin moment històric s’ambienta“. Amb el seu escenògraf van fer un esforç per apropar l’acció al públic: “Com que les comèdies de l’època van ser concebudes per a teatres amb molta proximitat amb el públic, en l’escenografia vam sortir cap a la platea intentant que els espectadors veiessin millor els gestos i els detalls

le-nozze-di-figaro-gran-teatre-del-liceu-1

LE NOZZE DI FIGARO és una òpera buffa en quatre actes composta per Wolfgang Amadeus Mozart, sobre un llibret de Lorenzo da Ponte, basat a l’obra de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, Le mariage de Figaro. Fou composta entre 1785 i 1786 i estrenada a Viena l’1 de maig de 1786 sota la direcció del mateix compositor. Tant l’òpera com l’obra de teatre original són la segona part d’una trilogia iniciada amb Le barbier de Séville i conclosa amb La mére coupable.

Escrita en italià, és una de les òperes més importants de la història de la música. És considerada com una de les millors creacions de Mozart, i rebé moltes crítiques a la seva època al mateix temps que recollí grans èxits en les seves representacions. La trama es desenvolupa a Sevilla (Espanya).

Continua llegint

– Òpera – GÖTTER-DAMMERUNG (El capvespre dels Déus) de Richard Wagner (🐌🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 11/03/2016

La setmana passada vàrem poder veure una grandíssima òpera al Gran Teatre del Liceu, que segurament serà classificada com el millor espectacle de la temporada. Es tracta de l’última part de l’anomenada tetralogia de Richard Wagner, L’ANELL DEL NIBELUNG, una sèrie de quatre drames musicals èpics basats lliurement en figures i elements de la mitologia germànica.

El Capvespre del Déus - Liceu - 1 (1)

Richard Wagner és l’autor tant del llibret com de la música, els quals va escriure i compondre al llarg de 26 anys, des de 1849 a 1874.

El Gran Teatre del Liceu, ha representat les quatre òperes del cicle de l’Anell, durant quatre temporades seguides:

El Capvespre dels Déus 6

Continua llegint

– Òpera – BENVENUTO CELLINI (🐌🐌🐌 + 🐚) de Hector Berlioz – Gran Teatre del Liceu – 19/11/2015

Tornem al Liceu, aquesta vegada amb cadira de rodes per tal de veure una òpera de Hector Berlioz (1803 – 1869) que no coneixíem pas, perquè es programa molt poc i de fet al Liceu es va estrenar molt tard, al gener de 1977, ara fa 38 anys i encara no s’havia programat de nou.

BENVENUTO CELLINI és la segona òpera de Berlioz, encara que la primera “Les francs-juges” resta inacabada, perquè ell mateix va destruir gran part de la seva música. Són molt més conegudes, almenys per nosaltres, la seva esplèndida cantata escènica “La damnation de Faust” i molt especialment l’òpera “Les Troyens“, una de les òperes que m’agraden més de tot el repertori operístic.

Aquesta òpera està basada en les memòries de l’orfebre i escultor florentí Benvenuto Cellini, amb llibret de Léon de Wailly i Auguste Barbier; va ser estrenada a Paris l’any 1838.

Continua llegint

– Òpera – COSI FAN TUTTE de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu – 22/05/2015

Una mica (molt) obsessionat amb la rehabilitació del peu, ha fet que no hagi tingut gaires ganes d’escriure les meves cròniques voltaires pendents … i en tinc un munt, malgrat tenir ara tot el temps del món per fer-ho.

En menys d’una setmana hem assistit a dues òperes de Mozart, primer aquesta COSI FAN TUTTE representada amb tots els seus ets i uts com a mi m’agrada, al Gran Teatre del Liceu, i als pocs dies DON GIOVANNI, en versió concert al Palau, de la que ja parlaré.

Haig de començar dient que l’òpera buffa COSI FAN TUTTE, és potser l’òpera de Mozart que menys m’agrada, tant pel que fa al seu argument, que em sembla ridícul i més encara vist des de la perspectiva del temps d’ençà que va ser escrita. Una mena d’escola dels amants, on es vol reflectir que la fidelitat entres les parelles és inexistent, deixant el paper més galdós per la figura de la dona (vista pel llibretista Lorenzo Da Ponte, poc menys que una meuca).

Cosi Fan Tutte - Liceu - Foto de A. Bofill

La qualitat de Così fan tutte va sobreviure a totes les seves amenaces de l’època (1790): l’austeritat amb què la va compondre Mozart per les retallades de la cort vienesa; els problemes personals del genial compositor; la mort de Josep II, que va obligar a interrompre mig any les representacions pocs dies després d’haver-se estrenat; i les acusacions d’immoralitat contra una trama d’infidelitats de les dones, englobades amb el títol provocatiu Així ho fan totes. Ara, Damiano Micheletto trasllada l’obra a un hotel de disseny, amb l’amo cínic i solitari (Don Alfonso), la criada (Despina) i els hostes (Dorabella, Fiordiligi, Guglielmo i Ferrando): el que havien de ser unes vacances de plaer acaba sent una experiència que reparteix cicatrius per a cadascú. Entre ells es desenvolupa una aposta sobre la infidelitat que esdevé una sàtira social més enllà de la comicitat que hi ha en els embolics.

Tampoc la música és la que m’agrada més de Mozart; trobo en molts moments que s’assembla massa una escena musical a l’anterior i a la següent i aquesta sensació de reiteració m’arriba a cansar; per sort té moments màgics que et fan oblidar aquest aspecte i els excessius recitatius que es van incorporar en aquesta òpera.

Continua llegint

– Òpera – SIEGFRIED (🐌🐌🐌 + 🐚) de Richard Wagner- Gran Teatre del Liceu – 13/03/2015

Cap de setmana molt actiu culturalment, ja que hem pogut veure dues òperes (Liceu i retransmissió des del MET), un concert de l’OBC a l’Auditori, un espectacle de dansa al Mercat de les Flors i una representació teatral a La Vilella. Per tant intentaré fer cròniques molt esquemàtiques per tal de deixar com a mínim constància i valoracions.

Divendres, al Gran Teatre del Liceu vàrem poder veure en directe l’òpera SIEGFRIED de Richard Wagner (Llibret i música); és la tercera de les quatre òperes que formen part de la tetralogia “L’anell del nibelung”. Va ser estrenada al teatre de Bayreuth el 16 d’agost de 1876, amb ocasió de la primera representació completa del cicle de l’Anell.  Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 15 de novembre de 1900 i la darrera representació en aquest teatre va ser el 30 de juny de 2004.

– Das Rheingold (L’or del Rin)

– Die Walküre (La valquíria)

Siegfried (Sigfrid)

– Götterdämmerung (El capvespre dels déus)

L’argument d’aquesta tetralogia gira al voltant d’un anell màgic que atorga el poder de dominar el món, forjat pel nan nibelung Alberichusant l’or robat del fons del riu Rin. Diversos personatges mítics lluiten per la possessió de l’anell, incloent-hi Wotan (Odin), el cap dels déus. Les intrigues de Wotan, a través de generacions, per a intentar vèncer les seves pròpies limitacions, proporcionen la línia argumental principal. L’heroi Sigfrid aconsegueix l’anell, tal com Wotan volia, però és finalment traït i assassinat. Finalment, la valquíria Brünnhilde, amant de Sigfrid i filla rebutjada per Wotan, torna l’anell al Rin. Els déus són destruïts.

Continua llegint