Arxiu d'etiquetes: Josep Maria Miró

– 030 – Teatre – L’AMIC RETROBAT (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre de L’Aurora d’Igualada (temp. 19/20 – espectacle 016) – 2019.11.08

L’AMIC RETROBAT (temp. 19/20 – espectacle nº 016)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Aquest passat divendres vuit de novembre, vam fer cap al Teatre de l’Aurora d’Igualada amb un petit grup d’espectadors de la Nau Ivanow per assistir a l’estrena de L’AMIC RETROBAT, la tercera producció pròpia d’aquesta sala. És un enorme orgull per aquest petit Teatre d’Igualada, que aquest espectacle molt aviat es programarà en temporada al Teatre Nacional de Catalunya del 4 al 22 de desembre. Un reconeixement a l’esforç que des de fa molts anys és dur a terme en aquest petit teatre, per programar arts escèniques fora de la influència de la metròpoli de Barcelona.

Havíem quedat a les set de la tarda amb l’Òscar Balcells director de l’equip gestor de la sala i en Lluís Segura, president de la Junta d’Unicoop Cultural. Ens expliquen que el Teatre de l’Aurora és gestionat per la cooperativa Unicoop Cultural, un projecte col·lectiu sense ànim de lucre que s’articula a través de la figura dels Amics del Teatre de l’Aurora que destinen temps o diners a participar. Hi ha en funcionament diverses comissions de treball, entre elles, la comissió responsable de la programació, que en bona part està formada per espectadors, que durant tot l’any veuen un enorme nombre d’espectacles arreu de Catalunya.

This slideshow requires JavaScript.

Accedim a la sala de Teatre on s’estan ultimant els preparatius per a l’estrena i després al pis de dalt a l’espai de Les Golfes, una petita sala on es fan assajos i activitats de petit format com són els Contes per adults.

Després de pagar a taquilla les localitats que teníem reservades i fer una hamburguesa ràpida prop del teatre, ocupem les nostres localitats, (per cert, un goig veure la sala plena), per gaudir de l’estrena de L’AMIC RETROBAT, de Fred Uhlman amb dramatúrgia de Josep Maria Miró i direcció de Joan Arqué.

L’AMIC RETROBAT (títol original en angles: Reunion) va ser escrita l’any 1971 per l’autor alemany resident a Anglaterra, Fred Uhlman (Stuttgart 1901- Londres 1985).

Continua llegint →

– Teatre – TEMPS SALVATGE (🐌🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Gran – 2018.05.16 (temp. 17/18 – espectacle nº 268)

4 respostes

TEMPS SALVATGE (temp. 17/18 – espec. nº 268)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dimecres, 8 dies després de l’operació, per fi l’Imma es va atrevir a sortir de casa i amb el cotxe i l’ajut de les crosses ens vàrem apropar al Teatre Nacional de Catalunya per gaudir d’aquesta magnífica producció de Josep Maria Miró dirigida per Xavier Albertí i amb un extraordinari elenc actoral. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, TEMPS SALVATGE ha estat escrita expressament per a ser representada a la Sala Gran del TNC.

Un gran muntatge que parteix d’un text excel·lent.

Josep María Miró ens té acostumats a textos pensats per a espais petits i en formats més íntims, que el que ens ofereix en aquesta ocasió. Nosaltres hem pogut veure i comentar en aquest espai “Olvidémonos de ser turistas”, “Nerium Park”, “El principi d’Arquimedes”, “Fum” i “Gang Bang”.

Fotografia de May Zircus

Josep Maria Miró és molt hàbil en la creació de situacions carregades de misteri i excel·lent en posar de manifest sentiments com la por i la desconfiança dels uns vers els altres.

TEMPS SALVATGE ens situa en una comunitat de veïns que viu atemorida per unes pintades amenaçadores. La Ivana, extraordinària Laia Manzanares, una jove de 17 anys que acaba d’arribar a la comunitat, enrareix la convivència d’unes persones que necessiten fabricar un enemic exterior per enfrontar-se a les seves pors més intimes.

Una noia que els hi pregunta una vegada i una altra Aquest és un lloc bonic per viure ?

Com indica el mateix autor en el programa de mà, els protagonistes creuen haver conquerit un espai bonic per viure, i només l’arribada d’algú nou o els immigrants que travessen el bosc amb la voluntat de quedar-s’hi, pot qüestionar si aquesta és una bellesa real, un miratge, una impostura o, directament, una mentida.

Continua llegint →

– Teatre – OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Sala Beckett – 2018.01.25 (temp. 17/18 – espectacle nº 174)

4 respostes

OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS (temp. 17/18 – espectacle nº 174)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dins del cicle “El teatre de Josep Maria Miró” organitzat per la Sala Beckett, i que la setmana passada ens van presentar en Roda de premsa, ahir vam tenir l’oportunitat de veure OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS escrita per a l’ocasió. És el primer cop que Josep Maria Miró escriu un text en castellà.

Dirigit per la directora argentina Gabriela Izcovich, està interpretat per la catalana Lina Lambert, l’actor madrileny Pablo Viña i els actors argentins Eugenia Alonso i Esteban Meloni, dos dels intèrprets de la versió argentina de EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES.

This slideshow requires JavaScript.

OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS, neix d’una proposta de la mateixa directora i Lina Lambert, que la Beckett ha impulsat conjuntament amb el Teatro Español, on estarà en cartell del 10 de maig al 10 de juny. En paraules de la directora, “el projecte és fruit de l’amistat. És la primera vegada que dirigeixo un text que no he escrit jo, però m’he sentit molt còmode”.

L’obra ens parla d’una parella de Barcelona (Lina Lambert i Pablo Viña) que es troba de vacances a Foz d’Iguazú, ciutat ubicada en l’anomenada Triple Frontera, en la cruïlla entre Argentina, Brasil i Paraguai. Un matrimoni que porten junts més de trenta anys, i que en arribar a l’hotel on s’allotgen inicien una discussió que anirà pujant de to, fins al moment que ella decideix baixar al vestíbul de l’hotel a fumar una cigarreta. Un jove viatger solitari amb el que han coincidit a l’excursió, sembla que ha estat el detonant del xoc.

Continua llegint →

-Teatre (285) – CÚBIT (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 20.05.2017

Deixa un comentari

CÚBIT –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Divendres vam assistir a la nostra última representació d’aquesta temporada de la programació del Teatre Lliure, es tracta de CÚBIT que s’està oferint a l’Espai Lliure i que ens van presentar en roda de premsa el passat dia 11.

CÚBIT va ser estrenada el 30 de setembre de 2016 a la Sala la Planeta, dins del Festival Temporada Alta i és una creació de la companyia “La Ruta 40”, companyia fundada l’any 2011 a Barcelona per Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla.

Escrita i dirigida per Josep Maria Miró ens explica la història de dos germans que visiten la casa familiar on viu la seva mare, Paula, vídua. Anna Azcona ens ha ofert una interpretació magnifica, una actriu que seguim i que ens agrada molt per la seva varietat de registres i la seva marcada personalitat.

El fill gran es Lluc (David Menéndez), treballa en el món del periodisme i les arts gràfiques i viu en parella. No acostuma a visitar la mare.

El fill petit és en Bernat (excel·lent Sergi Torrecilla) que està fent un màster en algun lloc de l’estranger, ell visita més assíduament la mare.

En tornar a casa descobreixen que la mare ha contractat a un jove, l’Oriol (Alberto Díaz), per ajudar-la a escriure un llibre commemoratiu de la fundació que la família va crear 25 anys enrere. Els dos germans viuen amb recel i perplexitat que la Paula hagi escollit com ajudant el fill d’algú amb qui els pares, segons ells recorden, van acabar trencant i que sobretot l’hagi acollit a la casa familiar. No veuen amb bons ulls que aquesta persona, a la que consideren un intrús, pugui conèixer el seu passat i participar de les seves vides i dels seus records.

Continua llegint →

2016.09.30 – Teatre (39) – L’APLEC DEL REMEI (🐌🐌🐌🐌) – TNC – 30.09.2016

Deixa un comentari

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

L’APLEC DEL REMEI –

L’APLEC DEL REMEI és la primera sarsuela en llengua catalana que es coneix. Va ser escrita per Josep Anselm Clavé, l’any 1858 i es va estrenar en el Liceu aquell mateix any. Es va tornar a programar l’any 1864 al desaparegut Teatre Odeon de Barcelona, i ha restat oblidada i “perduda” fins avui.

Josep Anselm Clavé (1824-1874) va centrar la seva producció musical en el cant coral i va ser el fundador dels cors Clavé, el principal referent del moviment associacionista tal com el conceptuem avui dia.

Xavier Albertí es va proposar tornar-la de nou als escenaris d’ençà que va ser nomenat director artístic del TNC i és amb aquesta sarsuela que s’inaugura la temporada 2016-2017 del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida en aquesta ocasió per l’alter ego de Xavier Albertí, la directora polonesa Wanda Pitrowska.

La celebració dels vint anys del TNC i els quinze anys de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) han estat un bon motiu.

Un escenari buit, amb tres o quatre grades, Oriol Genís vestit totalment de negre, amb un llarg abric, arrossega un micròfon mentre va parlant, sembla que no troba el lloc però finalment s’atura, ens està parlant de la figura de Clavé, iniciador de la cultura catalana moderna. I parla, parla, parla …. van entrant a l’escenari els integrants del Cor que resten palplantats esperant la fi del discurs. Un transvestit atretzzista fa un intent de treure-li el micròfon, però ell continua parlant….. Hem de dir que és aquesta l’única part de l’espectacle que hem trobat una mica llarga fins al punt de què hem desconnectat.

I mentre els membres del cor interpreten la peça de “Els Xiquets de Valls” van baixant del sostre unes cadires com si es tractés d’un ballet. Els integrants de l’Orquestra amb barretines i faixes blanques les deslliguen i col·loquen en el seu lloc. Durant tota la representació apareix al fons de l’escenari, sobre impressionades, les lletres de les cançons.

Continua llegint →

– GREC2015 – Teatre – NEUS CATALÀ – UN CEL DE PLOM – Sala Muntaner – (🐌🐌🐌🐌🐌) – 09/07/2015

1 resposta

Dijous 9 de juliol vam sortir de la Sala Muntaner amb el cor encongit, havíem assistit a una de les representacions mes torbadores que recordem … NEUS CATALÀ – UN CEL DE PLOM.

Basada en la novel·la de Carme Martí, la dramatúrgia de Josep Maria Miró ens porta dalt de l’escenari el resum de la vida de la Neus Català d’una forma contundent. Sense treva, des de les primeres paraules de la Mercè/Neus ens endinsem en la vida d’una dona que és un exemple de valentia, solidaritat I lluita per tots.

Neus Català i Pallejà farà 100 anys el pròxim mes d’octubre i continua lluitant per mantenir viva la flama de la memòria històrica que ha d’evitar que fets com els que ella va viure es tornin a repetir. Va néixer en el si d’una família pagesa al Priorat i es va establir a Barcelona un cop començada la Guerra Civil i es va implicar en la lluita antifeixista. Davant la derrota republicana es va exiliar a França. Això si, quan va travessar la frontera anava amb 182 nens a càrrec seu !!!

Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa. Detinguda pels nazis és deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen, i allà va romandre fins a l’alliberament.

Ha dedicat la seva vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb les que va compartir l’horror.

Mercè Aranega ha fet una interpretació magistral des del minut 1 de la representació, fa seva la vida de la Neus i les paraules sentides ens fan viure tot un seguit de situacions on es barregen els moments dolorosos amb els moments d’esperança i fins i tot feliços, moments passats i moments presents i tot això sense abaixar mai la vista, sense deixar que les llàgrimes flueixin.

Com espectadors o lectors és dolorós, però necessari, escoltar o llegir les històries de persones que han sofert en carn pròpia l’horror dels camps d’extermini, però és realment esperançador els testimonis de persones que com la Neus Català han lluitat per viure després de la mort. El que ens resulta més colpidor és pensar que situacions semblants a aquesta estan succeint ara a diversos indrets del món i no som capaços de fer res, tot i conèixer el que està passant sembla que tots plegats ens hem tornat insensibles??

Una escenografia senzilla, però prou treballada per en Pep Duran, que amb quatre ferros que formen una escultura recargolada, ens transmet la desolació i fredor de les situacions viscudes. La il·luminació d’en Quico Gutiérrez i els petits canvis de situació de la Mercè Aranega,fa que només amb les paraules, sense pausa, se’ns vagi encongint el cor.

Una obra de les que no s’obliden i que malgrat la duresa recomanem al 100%.

Estem contents, perquè a conseqüència de la nostra visita a “la Muntaner”, hem “fet les paus” amb la Sala, que com sabeu la teníem una mica travessada; hem d’agrair molt especialment a la Bea, totes les explicacions i la paciència d’escoltar les nostres queixes en referencia a la NO numeració de les butaques que provoca en els dies de molta assistència de públic, corredisses i empentes per aconseguir una localitat amb bona visibilitat. Gràcies Bea per la teva amabilitat i el teu interès.

A la sortida, tenim la sort de conèixer personalment al dramaturg Josep Maria Miró que ha adaptat aquest meravellós text; el felicitem per la seva feina i estem xerrant una bona estona amb ell sobre el Teatre i els blogs que en parlen; ens hauria agradat molt fer el mateix amb Mercè Aranega, però quan ens vam adonar ja havia marxat.

Autoria: Carme Martí

Dramatúrgia: Josep Maria Miró

Direcció: Rafel Duran

Intèrpret: Mercè Arànega

Escenografia i vestuari: Pep Duran // Disseny d’il·luminació: Quico Gutiérrez //Disseny d’espai sonor: Lucas Ariel Vallejos //Ajudant de dirección: Mònica Bofill // Direcció de producción: Carles Manrique (Velvet Events)// Distribució: Elena Blanco (Magnètica Management)// Direcció técnica: Xavier Xipell “Xipi”// Alumne en practiques: Montserrat Butjosa // Fotografia: David Ruano, Albert Carreras

– GREC2015 – Teatre – EL CARRER FRANKLIN (🐌 + 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 03/07/2015

Deixa un comentari

Divendres dia 3 de juliol vam fer cap a la Sala Petita del Nacional per “gaudir” d’una farsa, “EL CARRER FRANKLIN” de Lluïsa Cunillé, que ens va decebre moltíssim, ja que no vàrem saber trobar la mà de l’autora per enlloc

Hem trobat a faltar nivell literari, perquè el text que no diu res o quasi res, i un argument que no s’aguanta. Quan sortíem de la sala, crec que vam coincidir amb moltes opinions, comentàvem que semblava una obra preparada expressament per a ser interpretada per una colla d’amics, però que no tenia la qualitat mínima per ser portada davant d’un públic que segurament som cada vegada més exigents en el que se’ns ofereix i que per sort, ens atrevim a dir el que pensem. La sala plena, només va dibuixar somriures i els aplaudiments van ser de pur compromís.

El carrer Franklin té lloc al carrer que dóna nom a la peça i que presumptament pertany a una ciutat catalana innominada. No importa tant la identificació de la ciutat, o l’existència real d’aquest carrer, com el valor simbòlic del fet que l’homònim sigui un nom americà, clara metàfora del lideratge dels Estats Units d’Amèrica en la globalització cultural i econòmica.

És tracta d’un espectacle musical-reivindicatiu on ens presenten una vorera del carrer Franklin plena dels mobles d’un desnonament forçós i circulant per allà una col·lecció de personatges extravagants, la parella desnonada formada per un transvestit que es dedica a fer de professor de música i el seu marit taxista que treballa un dia a la setmana en compartir el taxi entre set persones, i que ha trobat uns papers compromesos dels quals pensa obtenir benefici. El governador del Banc d’Espanya que ha perdut els papers, la neboda de Margaret Tacher, veïna del carrer i que acaba d’arribar amb les cendres i la perruca de la seva tieta, i una activista social, germana del taxista, que no aconsegueix arrossegar ningú en la seva lluita contra els desnonaments (una caricatura no massa aconseguida d’Ada Colau).

Pel que fa a les interpretacions hem de destacar l’esplèndid Oriol Genís que en el paper de banquer interpreta un personatge impúdic i hilarant, Xavier Pujolràs en el paper del marit que creu haver trobat la solució dels seus problemes i Lina Lambert que interpreta molt bé un paper inversemblant. Xavier Albertí repeteix el paper a què ens ha acostumat amb el seu rol de Wanda Pitrowska…. i que sincerament comença a cansar.

La càrrega crítica que a priori semblava portar implícit aquest muntatge queda desdibuixada en un segon pla. S’entreveu una crítica a una societat que s’ha tornat insensible davant de la violació dels drets a l’habitatge i a una feina digna.

Hem de destacar, això si, la magnífica escenografia que juntament amb els números musicals ens han fet valorar una mica millor aquesta, per a nosaltres, fallida representació.

Autoria : Lluïsa Cunillé

Direcció: Josep Maria Miró

Intèrprets : Xavier Albertí (transvestit), Montse Esteve (activista), Oriol Genís (banquer), Lina Lambert (veïna) i Xavier Pujolràs (marit)

Ajudant de dirección: Albert Prat // Escenografía: Enric Planas // Vestuari: Albert Pascual // Il.luminació: David Bofarull (aai) // So: Santi López // Ajudant d’escenografía : Jordina Salvadó // Caracterització: Lucho Soriano // Moviment: Roberto G.Alonso // Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Jordi Castells // Realització de vestuari: Goretti // Realització de Barret: Nina Pawlowsky

Desnonament d’un Cargol

– Grec2014 – Teatre – NERIUM PARK – (****) – Mercat de les Flors, sala Pina Bausch – 20/07/2014

4 respostes

Un final esplèndid pel el nostre últim espectacle Grec2014 i que també coincideix amb la nostre darrera crònica cultural d’aquesta temporada, abans del imminent període de vacances, durant el qual, com us podeu imaginar, no deixarem de “Voltar i Voltar”, ja que per nosaltres, VIATJAR representa una de les principals raons de viure.

Acudim dons al Mercat de les Flors i fem la cua de mes de mitja hora per tal de pujar a la petita Sala Pina Bausch, per tal de veure NERIUM PAK. Cada vegada se’n fa mes insuportable assistir a un esdeveniment cultural, amb els seients sense numerar, a pesar d’haver-les comprat amb mes d’un mes d’antelació.

Als meus 62 anys m’obliguen a estar a peu dret, fins a l’obertura de la Sala, aguantant a sobre, els cops de colze i les corredisses d’alguns espectadors per avençar-te a les escales, per tal de veure l’espectacle el mes prop possible. Tan costa als organitzadors numerar les localitats per tal de que les persones ens podem comportar educadament, i no ens veiem obligats a estar una bona estona a peu dret ? També, al mon de la CULTURA, es deuria tractar a les persones com el que som i a vegades em dona la sensació que se’ns tracta una mica com un ramat de xais.

Nerium Park – Grec2014 – fotografia David Rey

Del dramaturg Josep Maria Miró, ja hem parlat molt en aquest blog; crec que hem pogut veure totes les seves obres i hem fet la crònica corresponent a cada una d’elles; com comprovareu ens agrada la seva forma de escriure textos per obres teatrals, que sentim molt properes i excepte a la seva primera obra (Gang Bang a l’abril 2011), que no ens va acabar de fer totalment el pes, a les tres ultimes, (El Principi d’Arquimedes al juliol 2012 // Fum al desembre del 2013 // Estripar la Terra, fa tant sols uns dies ), ens han agradat moltíssim; actualment podem afirmar que es un dels nostres autors catalans predilectes.

Continua llegint →

– Teatre – ESTRIPAR LA TERRA (****) – La Seca, espai Brossa – 28/06/2014

Deixa un comentari

De nou, un petit espai teatral, simplement amb un bon text, una bona direcció i amb tan sols tres actors, aconsegueix una molt bona proposta teatral, que sense voler, deixa molt per sota d’ella, altres propostes mes ambicioses i amb molts mes recursos econòmics. Es tracta de l’obra ESTRIPAR LA TERRA, de l’autor Josep Maria Miró, que també la dirigeix actualment a La Seca, espai Brossa.

Teatre contemporani i molt proper al nostre mon, encara que l’acció estigui situada en un mitja rural, en el que no acostumo a “viure”, sinó es com a simple passavolant ocasional “oquemaco”.

Lluís i Raül han sobreviscut, en poc temps, a nombrosos canvis laborals i s’han quedat sols al capdavant de la casa de cultura del petit poble on han viscut tota la vida. La nova situació no és fàcil, tampoc el seu moment vital. L’arribada de Miquel, nouvingut al poble i que col·labora desinteressadament en aquest espai, posarà en evidència la fragilitat del seu vincle d’anys i també les mancances i problemes que han d’afrontar.

Coincidint amb una celebració que aplega a un nombrós grup de gent del poble a la casa de cultura, aquests tres personatges posaran de manifest els seus recels, misèries i traïcions mútues. Les seves pors personals i professionals posaran en perill les relacions d’amistat – tant les més recents com aquelles aparentment sòlides- i també el respecte als espais de privacitat.

D’aquest autor ja hem vist i fet la crònica de alguna altre producció, com per exemple GANG BANG, (crònica d’abril 2011), en el que felicitava per la seva gosadia en afrontar el tema de les relacions sexuals dels homosexuals a les saunes masculines de Barcelona; el resultat però, no ens va acabar de fer el pes.

Però on ja vàrem poder gaudir plenament del seu treball va ser a EL PRINCIPI D’ARQUIMIDES (crònica de juliol 2012, en el marc del Grec2012) i també en FUM (crònica del desembre 2013).

Ara amb aquest ESTRIPAR LA TERRA, de nou s’endinsa en els amagatalls de l’ànima humana, on l’esser humà sota l’aparença de una entranyable amistat… la de “tota la vida”, s’amaga la lluita per la sobre vivència i la lluita mes salvatge, per conservar un lloc de treball al preu que sigui, sense cap manca de escrúpols ni prejudicis i utilitzant les eines que calguin, com la provocació de la gelosia, la denuncia directe, l’engany i la traïdoria.

Continua llegint →