Arxiu d'etiquetes: Jordi Collet

– Teatre (288) – RICARD III (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 24.05.2017

RICARD III

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un “monstre” dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.  L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

Continua llegint

– Teatre (197) – JANE EYRE: UNA AUTOBIOGRAFIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 25.02.2017

JANE EYRE: UNA AUTOBIOGRAFIA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

….. sortim del cinema amb molt bon de gust de boca i en pocs minuts estem asseguts al bar del Teatre Lliure de Gràcia, per poder assistir a una de les primeres representacions de JANE EYRE. Mentre prenem un tallat, recordem que fa exactament un any i una setmana que veiem als cinemes Yelmo la representació en directe d’aquesta mateixa obra, amb una posada en escena del National Theatre d’una durada de més de 3 hores i mitja, que ens va fascinar (podeu veure aquí aquella crònica).

Estem convençuts que aquesta versió dirigida per Carme Portaceli, també ens agradarà…. però ens fa una mica de por que ens pugui arribar a decebre una mica, si la intentem comparar amb aquella altra. Per sort no va ser així, malgrat les enormes diferències entre les dues produccions.

jane-eyre-teatre-lliure-1

Totes les localitats exhaurides abans de la seva estrena, unes grans expectatives generades per la roda de premsa i les opinions dels que l’han vist i l’han deixat al nostre espai de Facebook…. i … No hem quedat decebuts, al contrari.

En entrar a la sala del Lliure de Gràcia la sensació d’un enorme escenari ens aclapara, tot blanc i amb uns grans miralls que a les dues bandes donen sensació d’infinit. A una banda, un piano també blanc i la Clara Peya tocant. Al seu costat amb el violoncel Alba Haro. Al davant 4 portes blanques.

jane-eyre-teatre-lliure-voltar-i-voltar-1-1

JANE EYRE ha estat programada per commemorar el 200 aniversari del naixement de la novel·lista anglesa Charlotte Brontë, sota l’adaptació d’Anna Maria Ricart i direcció de Carme Portaceli.

La novel·la escrita el 1847, es va titular en principi Jane Eyre: una autobiografia i es va publicar sota el pseudònim de Currer Bell. Va tenir un èxit immediat, tant per als lectors com per a la crítica.

Continua llegint

– Teatre – EL REI LEAR – (🐌🐌🐌🐌🐌) Teatre Lliure Montjuïc – 25/01/2015

A vegades, i aquesta és una, em costa començar a escriure una crònica teatral, per por de no saber descriure ben bé el que vols expressar, per tal de fer arribar als que ens llegiu, les sensacions increïbles que vàrem poder viure a la platea de la sala de Teatre Lliure.

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants.

elreilear_esp2

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Una de les apostes més atrevides en aquesta meravellosa producció ha estat el fet de portar de nou a l’escenari a l’actriu Núria Espert, i no pas en un paper secundari, sinó com la principal protagonista i a mes en un paper masculí, …. el del Rei Lear; atreviment i risc per ambdues parts, tant pel director Lluís Pasqual com per la mateixa actriu, que traient la força de no se sap on, a gairebé l’edat de 80 anys, fa una interpretació d’aquelles que recordarem tota la vida.

Núria Espert és Lear. Qui, sinó, podria alçar-se fent el rei de Shakespeare més terrible i fascinant de tots?

En el col·loqui, que es va oferir després de la representació, algú va dir una frase que em va quedar gravada …. “algun dia, quan passi el temps…. els espectadors que som aquí, podrem dir: Jo, vaig tenir la gran sort de poder veure una de les representacions del Rei Lear amb la Núria Espert com a protagonista“. Aquesta frase i la imatge de l’entranyable expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, en peus aplaudint emocionat, a la primera fila de la grada que teníem davant…. serà difícil que em pugui oblidar mai.

El Rei Lear, és considerada com una de les més grans tragèdies de William Shakespeare; la va escriure entre els anys 1603 1606. El paper del Rei Lear ha estat representada per molts d’actors importants, però malgrat el fet que Lear és un home vell, sovint no es representa per actors d’una edat avançada, a causa del fet que es tracta d’un paper molt vigorós tant en la part física com en l’emocional.

El rei Lear 4

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Continua llegint

– Grec2014 – Teatre – KRUM (crosta) (****) – Mercat de les Flors, sala MAC – 03/07/2014

Quan en la foscor de la sala vaig veure a l’esquerra de l’escenari a l’actor Pere Arquillué començar el seu primer monòleg, vaig arrufar el nas, però va ser una sensació negativa momentània, perquè al moment es van encendre els llums de tot l’escenari i el que vaig veure, amb tots els actors a escena palplantats, en un esclat de color i vestimenta estrafolària… em va fer canviar el meu estat d’ànim ràpidament.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

KRUM (Crosta), és tracta d’un text del dramaturg israelià Hanoch Levin; un text molt dur que ens mostra la rutina del nostre dia a dia i de la majoria de gent d’aquest planeta, però ho fa des de l’humor intel·ligent i res barruer. Ens explica entre gag i gag la història dun home que ha intentat ser escriptor però que en realitat no ha fet res a la vida, quan torna a la terra dels seus orígens i es troba que està igual que quan el va deixar…. un lloc on sembla que no hi ha passat res.

Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte.

Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

La direcció de Carme Portaceli, aquesta vegada m’ha agradat i molt. Amb una posada en escena que sembla esbojarrada, ens presenta els personatges d’una manera fresca i divertida; evidentment ha tingut la gran sort de comptar per tal d’establir el moviment escènic amb el nostre admirat, Ferran Carvajal, que també interpreta un personatge que gairebé utilitza tan sols la mímica; l’espectacle sovint sembla un espectacle de dansa, dins i fora de l’escenari i en els que els ulls dels espectadors se’n van d’una banda a l’altre de l’escenari, intentant abastar tanta bellesa.

Continua llegint

– Teatre – EL CABALLERO DE OLMEDO (****1/2) (assaig general) – Teatre Lliure Montjuïc – 13/03/2014

Sorprenent el bon resultat que Lluís Pasqual ha obtingut d’una obra que d’entrada no ens atreia gens i que segurament no hauríem pensat anar-hi (perquè t’enganyes a tu mateix, Miquel ???).

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure1-imp

Un clàssic del Teatre del segle d’Or espanyol de cavallers espadatxins, i donzelles verges que esperen el seu “príncep blau” per sortir de la vida avorrida que porten….. i si això li falla, se’n van a un convent de clausura a “estimar” el ser suprem de la creació.   Buff…. crec que no estic venent bé el producte !!!

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure2-imp

El caballero de Olmedo és una obra de Lope de Vega escrita segurament a l’any 1620 i basada, com altres del mateix autor, en una cançó popular:
Que de noche le mataron
al Caballero,
la gala de Medina,
la flor de Olmedo.
L’obra normalment es classifica com una tragèdia (o tragicomèdia), ja que introdueix elements propis d’aquest gènere en la seva tradició clàssica, com la presència d’un cor, el desenllaç fatal del seu protagonista o la temàtica de la destinació com a força inexorable que s’imposa a els personatges.

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure 1

Un text sense gaire argument, però escrit en vers i que realment escoltar-lo en directe en una platea, és realment un plaer pels sentits. Els personatges principals d’aquesta tragicomèdia son:

  • Don Alonso, «el caballero de Olmedo», personatge principal de l’obra, ve a Medina, on s’enamora de doña Inés. És caracteritzat com a atractiu, valent i cortès.
  • Doña Inés, la dama de l’obra, de la qual s’enamoren tant don Alonso com don Rodrigo.
  • Doña Leonor, la germana de doña Inés.
  • Don Rodrigo, promès de doña Inés, és l’antagonista de don Alonso. Se li presenta com un personatge covard i traïdor.
  • Fabia: alcavota que serveix d’intermediari entre doña Inés i don Alonso. És una figura similar a la Celestina.
  • Tello: criat de don Alonso i còmplice de la seva relació amb doña Inés. Representa la figura del graciós.

El Caballero de Olmedo - Teatre Lliure 2

La posada en escena és “brutal” i no precisament pels grans mitjans que s’utilitzen, ja que al Teatre Lliure la veiem despullada de qualsevol escenografia i recurs afegit; aquí és un escenari net i a sobre d’ell un munt de cadires …. i punt; es juga això si, amb una molt bona il·luminació i com a fons en algunes escenes se li afegeixen recursos videogràfics.

Continua llegint