EL PÀRE DE LA NÚVIA (temp. 19/20 – espectacle nº 007)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir sabíem que anàvem a veure una proposta pensada i creada en exclusiva per ser interpretada pel seu protagonista, en Joan Pera. Sabíem que anàvem a veure una comèdia popular amb un esquema televisiu, estructurada en capítols. Sabíem que era una proposta llarga, de més de dues hores i mitja de durada. Tot Aixó ho sabíem, però confiàvem en el fet que ens ho passaríem bé i riuríem una estona.
I si, però no, vam riure a estones, ens ho vam passar bé a estones, … però sincerament ens hem trobat amb un argument poc treballat, molt lineal i exagerat en excés, i sobretot totalment previsible gairebé des de l’inici … i per acabar de rematar-ho, amb una durada excessiva, amb un guió allargassat (fins a 5 capítols), sense cap necessitat.
Resumint … ens va decebre molt, moltíssim … malgrat la gran actuació i professionalitat de Joan Pere; hem de reconèixer que teníem realment ganes de què l’espectacle arribes a la seva fi.
This slideshow requires JavaScript.
Escrita per Joel Joan i Hèctor Claramunt, i dirigida per en Joel Joan, és una típica comèdia d’embolics esbojarrada, feta a la mida del seu protagonista, un empresari català, en Francesc Ramon Pujols Pinyol, propietari de l’empresa de galetes Pujols-Pinyol, un magnífic Joan Pera. Un actor que gaudeix de valent dalt l’escenari, i que ens mostra la seva gran capacitat de comunicació i la seva inqüestionable proximitat.
En Francesc Ramon està il·lusionat amb el casament de la seva única filla, la Meritxell (Anna Carreño) amb el Bernat (Oriol Casals), un noi com cal, el gendre ideal.
Ha organitzat un gran casament, convidant més de 600 persones, ha contractat una orquestra, una companyia de circ, una empresa de pirotècnia, ….. Però, el dia abans del casament descobreix qui va ser la mare del seu futur gendre … i si resulta que els nuvis són també germans?
EL FANTASMA DE CANTERVILLE (temp. 17/18 – espectacle nº 208)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón–
Basat en un text original d’Oscar Wilde, un text de nova creació de Joan Yago, dirigit per Josep Maria Mestres, és la proposta que ens ofereixen al Teatre Condal.
Joan Pera és EL FANTASMA DE CANTERVILLE.
L’empresari nord-americà Hiram B. Ortis es trasllada juntament amb la seva família a un antic Castell prop d’Ascot, Anglaterra. Lord Canterville, propietari anterior de la mansió, adverteix els nous habitants que el fantasma de Sir Simon Canterville vaga per la casa des que va assassinar la seva esposa, Lady Eleonore.
Però els nous inquilins, el senyor Otis, la seva esposa Martha i la seva filla Virginia, no fan cas de l’advertència, sinó que es burlen constantment d’ell, tot i que el fantasma intenta pertorbar la pau de la família per activa i per passiva, per mantenir la seva reputació i el seu honor.
This slideshow requires JavaScript.
Joan Pera encarna a Sir Simon de Canterville, el re re re re re re re besavi de l’actual propietari del castell (Pep Sais), condemnat a viure eternament en ser acusat, injustament, de la mort de la seva esposa. Interpreta un personatge divertit que es belluga en una acurada escenografia, presidida per una senyorial escala. Només una persona fa companyia al fantasma, i te cura d’ell, la governanta Marigold Umney, paper que també interpreta Pep Sais.
Aquest espai misteriós acollirà la trobada entre el món immaterial d’un Lord anglès del segle XVI i una moderna família nord-americana del segle XX. Aquesta família està integrada per Sir Otis (David Olivares), Martha Otis (Betsy Túrnez) i els seus fills Cecil (Òscar Castellví) i Virginia (Elisabet Casanovas). El xoc cultural i generacional entre dos maneres d’entendre el món, una basada en el llinatge i el pes de la història, i l’altra regida pel sentit pràctic i el valor econòmic de les coses.
Ahir ens va tocar anar gairebé al sostre del teatre Romea, al segon amfiteatre on, sincerament, la visibilitat deixa molt a desitjar. Lluny i escapçat, però sobretot molt lluny. Ahir, el Grup Focus ens va fer una mala passada, perquè malgrat que ens va convidar a l’estrena, des d’allà dalt era del tot impossible veure les expressions dels actors i la funció en algun moment mes que gaudir-la, la vàrem patir. Alguns companys de premsa, a mitja representació van preferir marxar i perdre’s la representació; nosaltres vàrem aguantar, però la nostra valoració, segurament hauria estat un altre, si haguéssim pogut veure-la amb unes mínimes condicions.
Aquesta proposta és un homenatge a William Kempe i Robert Armin, els còmics oblidats i menyspreats pel mateix Shakespeare, i per fer-ho Martí Torras Mayneris ha comptat amb dos grans còmics del teatre català, Joan Pere i Carles Canut. Segons manifesta ell mateix, els dos personatges que interpreten estan escrits pensant amb ells, a cada un hi ha una mica de la personalitat de l’actor.
En Dafnis Balduz és el tercer personatge de la farsa i és el contrapunt generacional que acabarà reconeixent la vàlua dels dos actors veterans, i assumint el paper del mateix Shakespeare acabarà donant la glòria als dos actors oblidats.
Ambdós còmics van formar part de la “Lord Chamberlain’s Men”, la companyia de William Shakespeare, en la que treballaven vint-i-sis actors. Tots dos eren deixebles del mestre Richard Tarlton, el primer clown anglès que es va convertir en el bufó preferit de la reina Elisabet. En La Taverna dels Bufons, és el seu fantasma qui anuncia als nostres bufons, la mort de Shakespeare.
Joan Pera, actor mataroní de 67 anys ens ha sorprès a tots amb la seva interpretació del personatge d’Harpagon a la tragicomèdia clàssica de l’Avar de Molière. I ens ha sorprès perquè ha interpretat un paper radicalment diferent dels que ens té acostumats, emmarcat gairabé sempre en la comèdia d’entreteniment.
L’Avar va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière, estrenada al Palais Royal de París en 1668.Sergi Belbel va realitzar aquesta adaptació per a la producció estrenada al Festival Grec del 1996, dirigida per ell mateix i protagonitzada per en Lluís Soler.
Ara, aquella versió ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic en el text, el vestuari i l’escenografia. Segons ell mateix ha comentat, L’avar és una de les obres més perfectes amb les quals mai ha treballat per la “dosificació de la intriga i l’equilibri aconseguit entre comicitat i pedagogia“, una de les obsessions de Molière.
Ens situem a París a finals del segle XVII, a la casa d’Harpagon, un home vidu i terriblement avar, incapaç d’estimar res més que la seva fortuna. Els seus dos fills, Elisa i Cleante pateixen l’avarícia i l’egoisme del seu pare.
Em fa moooooolta mandra començar a escriure sobre aquest espectacle que de nou ens ha decebut molt per falta de qualitat del so al recinte del Teatre Grec.
Ens considerem amants d’aquest gènere de Teatre Musical, i en més d’una ocasió ha estat l’excusa per viatjar per Europa i veure diferents Musicals que a casa nostra no es poden veure.
La temporada passada del Grec, ja vàrem escriure una crònica del primer espectacle que es va representar, que volia ser un resum de diferents Musicals del compositor Albert Guinovart i llavors ens vàrem prometre que no ens gastaríem ni un duro més, en espectacles com aquell, si la qualitat del so no millorava. Aquí us deixo aquella crònica del 2014.
Per tant, havíem descartat comprar entrades per l’espectacle d’enguany, dedicat a Musicals conegudíssims de Broadway….. però una setmana abans, vàrem rebre una invitació per assistir a l’assaig general el dia abans de la seva estrena oficial. En mala hora vàrem acceptar, perquè va ser una pèrdua absoluta de temps i vàrem sortir del recinte amb un cabreig evident….. i és que el so va tornar a ser patètic, però aquesta vegada a més a més, molts dels micròfons de mà no funcionaven o ho feien a estones, amb el problema afegit que els tècnics pujaven el so d’alguns cantants que tapaven totalment als seus companys.
Estic d’acord que era un assaig general, que no es pot valorar un espectacle com caldria en una representació prèvia i també sóc conscient que el dia de l’estrena oficial, pel que m’han dit no varen haver-hi incidències greus d’aquest tipus. De totes maneres, haig de donar la meva opinió sobre el que vaig veure …. i sobretot el que NO vàrem poder escoltar….. i sincerament em va semblar més que patètic, vaig sentir vergonya aliena, del que estàvem presenciant.
Quan un assaig general te problemes greus com aquells, s’ha de parar l’espectacle, resoldre els problemes i continuar…. però en aquest cas la directora Elisenda Roca va cometre el gran error de no fer-ho. Era potser perque erem public convidat i no merexiem la mateixa consideració ?
This slideshow requires JavaScript.
Deixant a banda els problemes tècnics greus de so, el que vàrem poder intuir, és sens dubte una gran voluntat d’aixecar un espectacle de qualitat, especialment amb una posada en escena força acurada i amb una gran il·lusio d’un grup força important d’escoles musicals de casa nostre, com són les escoles Aules, Coco Comín, Eòlia, Dance Emotion, Luthier d’arts Musicals, Luthiers Dansa, Memory i Taller de Músics; de fet es notava a l’ambient que molts dels convidats d’aquella nit eren familiars dels membres que actuaven.
El millor de tot, sense cap dubte va ser la Banda Municipal de Barcelona, que malgrat tots els moments de desconcert, varen saber continuar com si no passes res.
Les interpretacions molt desiguals, perquè es barrejaven cantants de qualitat amb actors que l’únic que podien oferir és la seva voluntat, cantant com bonament podien algunes de les cançons; evidentment ens van agradar, com sempre ho fan Àngels Gonyalons, Daniel Anglès, Elena Gadel, Ivan Labanda… i molt especialment Xavi Duch amb un número de claqué antològic; entre els actors, la gran sorpresa la va donar l’actriu Mercè Aranega a la que nosaltres mai l’havíem vist cantar i que ho va fer força, força bé…. i sobretot va omplir l’escenari amb la seva gran presencia.
Segurament aquest espectacle, almenys el dia de la representació oficial, gaudia d’una qualitat molt més elevada que el de la temporada passada i la meva valoració hauria estat força més alta. Malauradament el que nosaltres vàrem poder escoltar, no va estar a l’altura d’uns mínims tolerables.
Direcció escènica: Elisenda Roca
Direcció musical: Andreu Gallén
Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Salvador Brotons
Col·laboració al piano: Albert Guinovart
Interpretació musical: Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Daniel Anglès, Diana Roig, Elena Gadel, Ivan Labanda, Joan Pera i Roger Pera, Mercè Arànega, Mercè Martínez, Miquel Fernández, Mone Teruel, Muntsa Rius, Sergi Albert, Xavi Duch
Col·laboració: Albert Bolea, Annabel Totusaus, Benjamí Conesa, Bernat Mestre, Dídac Flores, Ferran González, Gracia Fernández, Jordi Llordella, Jordi Vidal, Júlia Jové, Lluís Parera, Marc Flynn, Marc Pociello, Marc Vilavella, Marta Capel, Miquel Cobos, Nacho Melús, Neus Pàmies, Rubén Yuste, Víctor Arbelo, Víctor Gómez Casademunt, Xavi Navarro
Traducció i adaptació de les cançons: David Pintó // Arranjaments: Jordi Cornudella // Caracterització: Toni Santos // Disseny de so: Toni Vila // Enregistrament d’àudio: Guillermo Prats // Disseny d’il·luminació: Dani Santamaría // Projeccions, enregistrament de vídeo i Producció executiva : Teatralnet Produccions
This is an example of a sitewide notice - you can change or remove this text in the Customizer under "Store Notice" Descarta
