Avui, dissabte 7 de setembre, amb les maletes preparades i com aquell que diu “taxi a la porta” per anar a l’aeroport, poques hores abans fem cap a La Villarroel per veure la primera representació, que no estrena, de VASELINA, de Gabriele di Luca dirigida per Sergi Belbel.
Justament aquest mateix dijous va tenir lloc la roda de premsa de presentació d’aquesta producció de la Sala Trono, que inaugura la temporada a la Villarroel.
Un text que a nosaltres ens ha agradat força, precisament perquè retrata uns personatges molt “estripats” i volgudament exagerats, amb la finalitat de fer una caricatura de la societat actual, on el desamor, la soledat i la manca de felicitat, està a l’ordre del dia.
Però suposem que no tothom ho entendrà d’aquesta manera i potser alguns espectadors no acceptaran la irrealitat d’aquests personatges. De ben segur, la proposta no deixarà a ningú indiferent i de fet ja hem escoltat opinions contraposades a la sortida de la sala i fins i tot un abandonament d’un espectador quan faltaven pocs minuts pel desenllaç.
VASELINA és una comèdia negra sobre una família de “fracassats”. El seu autor, Gabriele di Luca, un dels dramaturgs Italians més aplaudits, ho diu en la seva dedicatòria, a sota del títol (en l’original Thanks for Vaselina): “obra dedicada a tots els familiars de les víctimes i a totes les víctimes dels familiars“.
El 2007 va crear la companyia Carrozzeria Orfeo que aposta per un teatre que des de l’escriptura pensa en l’espectador i ofereix històries arrelades a l’imaginari col·lectiu. Di Luca ha escrit vuit textos teatrals per a la companyia, i en tots intenta fer ressaltar els drames d’avui en dia, l’actualitat, les soledats insalvables, la manca d’amor i la felicitat inexistent, i ho fa barrejant gèneres: ironia amb tragèdia, diversió amb drama; en un continu anar i venir entre la realitat i el fet absurd, entre el que és sublim i el fet banal.
VASELINA ens presenta cinc personatges extrems, gairebé excessius, arrabassadors i punyents. Cinc personatges que viuen situacions inversemblants i aparentment sense sentit, però que en realitat mostren molts aspectes de la vida quotidiana. Fil (Joan Negrié), Charlie (Artur Busquets), Wanda (Karin Barbeta), Mina (Lluïsa Castell) i Annalisa (Joan Miquel Reig) són dos traficants de droga, una noia grassa, una mare ludòpata i un pare que va marxar fa 22 anys i ha fet el transit a una transsexual i ha estat captada per una secta religiosa.
Aquest passat divendres vam assistir a una de les preestrenes d’aquesta comèdia de Rebekka Kricheldorf traduïda per en Joan Negrié que és també productor i intèrpret, tal com ens van explicar a la roda de premsa.
Estem a La Villarroel, distribuïts a dues bandes, la funció encara no comença i els actors es dirigeixen a persones del públic, entre ells nosaltres, i ens pregunten si hem vingut a la festa d’aniversari de la Irina i quina relació és la que tenim amb ella, si som amics o companys de facultat.
La Irina (excel·lent Rosa Boladeras) fa 38 anys i està desencisada perquè la seva festa d’aniversari és avorrida. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts i no ballen. La música no li agrada, els convidats són avorrits i els regals tampoc són del seu gust. Masha (Anna Alarcón) és una de les seves germanes, està casada i no treballa, Olga (Victòria Pagès) és l’altra germana, l’única dels quatre germans que treballa de mestra en una escola i Andrei (Joan Negrié) és el germà que vol escriure un llibre…. tampoc treballa.
Una mirada de l’autora sobre un món estancat, sobre situacions que no ens agraden però que no som capaços de canviar perquè no en sabem o perquè és més còmode no fer-ho i deixar les coses com estan.
El muntatge porta a escena la realitat dels Freudenbach, una família alemanya rica vinguda a menys, i els seus protagonistes són els quatre germans criats en un entorn lliure i intel·lectual, que els ha convertit en uns pensadors brillants i uns cínics empedreïts. Tots ells són potencialment capaços de desenvolupar coses però la seva inacció, la seva dedicació a la beguda i a l’autoreflexió els fa incapaços d’assumir la vida quotidiana, d’acceptar que han de treballar per conservar el que encara els hi queda i per intentar sortir d’una rutina que els ofega.
….. sortim del cinema amb molt bon de gust de boca i en pocs minuts estem asseguts al bar del Teatre Lliure de Gràcia, per poder assistir a una de les primeres representacions de JANE EYRE. Mentre prenem un tallat, recordem que fa exactament un any i una setmana que veiem als cinemes Yelmo la representació en directe d’aquesta mateixa obra, amb una posada en escena del National Theatre d’una durada de més de 3 hores i mitja, que ens va fascinar (podeu veure aquí aquella crònica).
Estem convençuts que aquesta versió dirigida per Carme Portaceli, també ens agradarà…. però ens fa una mica de por que ens pugui arribar a decebre una mica, si la intentem comparar amb aquella altra. Per sort no va ser així, malgrat les enormes diferències entre les dues produccions.
Totes les localitats exhaurides abans de la seva estrena, unes grans expectatives generades per la roda de premsa i les opinions dels que l’han vist i l’han deixat al nostre espai de Facebook…. i … No hem quedat decebuts, al contrari.
En entrar a la sala del Lliure de Gràcia la sensació d’un enorme escenari ens aclapara, tot blanc i amb uns grans miralls que a les dues bandes donen sensació d’infinit. A una banda, un piano també blanc i la Clara Peya tocant. Al seu costat amb el violoncel Alba Haro. Al davant 4 portes blanques.
JANE EYRE ha estat programada per commemorar el 200 aniversari del naixement de la novel·lista anglesa Charlotte Brontë, sota l’adaptació d’Anna Maria Ricart i direcció de Carme Portaceli.
La novel·la escrita el 1847, es va titular en principi Jane Eyre: una autobiografia i es va publicar sota el pseudònim de Currer Bell. Va tenir un èxit immediat, tant per als lectors com per a la crítica.
Gairebé dues setmanes després d’assistir a la roda de premsa (enllaç d’aquella crònica), on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l’altre.
Lluis Homar és el professor Bernhardi, dirigeix un prestigiós hospital universitari a Viena i pren una ferma decisió, negar l’entrada a un sacerdot per administrar l’extremunció a una jove pacient que morirà de septicèmia provocada per un avortament clandestí. El metge defensa la seva postura tot dient que la pacient creu que se’n sortirà i no és conscient del final; la presència del capellà li desvetllaria la mort inevitable i li provocaria una angoixa evitable.
El capellà, Albert Prat, denuncia aquesta actitud contrària a la religió catòlica, i la condició de jueu del professor porta el conflicte al Parlament on el ministre de Culte i Educació, Manel Barceló, amic del professor, hi haurà de prendre decisions.
Agradable sorpresa novament a la Sala Muntaner… i un altre cop amb un text de Joan Yago, del que vàrem veure fa tan sols dues setmanes BLUF a la Sala Beckett.
Aquesta vegada es tracta de YOU SAY TOMATO, que sota un títol d’una cançó mítica, que pot despistar força, ens trobem amb un excel·lent bombonet de Teatre amb majúscules, d’aquell que no es pot deixar passar.
Una representació que ens parla del món interior de l’espectacle, amb clau d’humor en el qual els protagonistes són una parella de “quarentons” que porten ja 10 anys casats i que mal viuen fent bolos amb el seu espectacle musical farcit de cançons d’amor. A partir d’una discussió que sembla absurda i fins i tot inversemblant, ens adonem que l’autor aprofundeix molt en la relació de la parella i a poc a poc transforma la comèdia inicial en un drama molt real sobre la relació d’aquesta parella, que potser conviuen junts per simple comoditat, però que han deixat la passió i inclús l’amor fora de les seves vides fa molt de temps.
Quan en la foscor de la sala vaig veure a l’esquerra de l’escenari a l’actor Pere Arquillué començar el seu primer monòleg, vaig arrufar el nas, però va ser una sensació negativa momentània, perquè al moment es van encendre els llums de tot l’escenari i el que vaig veure, amb tots els actors a escena palplantats, en un esclat de color i vestimenta estrafolària… em va fer canviar el meu estat d’ànim ràpidament.
KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014
KRUM (Crosta), és tracta d’un text del dramaturg israelià Hanoch Levin; un text molt dur que ens mostra la rutina del nostre dia a dia i de la majoria de gent d’aquest planeta, però ho fa des de l’humor intel·ligent i res barruer. Ens explica entre gag i gag la història d‘un home que ha intentat ser escriptor però que en realitat no ha fet res a la vida, quan torna a la terra dels seus orígens i es troba que està igual que quan el va deixar…. un lloc on sembla que no hi ha passat res.
Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte.
Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.
KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014
La direcció de Carme Portaceli, aquesta vegada m’ha agradat i molt. Amb una posada en escena que sembla esbojarrada, ens presenta els personatges d’una manera fresca i divertida; evidentment ha tingut la gran sort de comptar per tal d’establir el moviment escènic amb el nostre admirat, Ferran Carvajal, que també interpreta un personatge que gairebé utilitza tan sols la mímica; l’espectacle sovint sembla un espectacle de dansa, dins i fora de l’escenari i en els que els ulls dels espectadors se’n van d’una banda a l’altre de l’escenari, intentant abastar tanta bellesa.
Aprofitem una de les primeres tardes lliures que ens ofereix l’horari intensiu per intentar fer “doblet teatral, però a vegades les coses no surten tot lo be que esperaves i arribes a casa una mica amb sensació de haver perdut la tarda.
Sortim de la feina….no ens dona temps ni a dinar i quasi a l’entrada del Teatre fem un entrepà ràpid que ja portàvem preparat, ja aparcats al costat de La Vilella Teatre. Estem convidats a un assaig obert d’una de les obres que es podran veure a la temporada Grec2014. Es tracta de EL BON LLADRE, un monòleg del escriptor irlandès Conor McPherson, dirigit per Xicu Masó e interpretat per Josep Julien.
Estem convidats per ser socis protectors d’aquest teatre i tenim la sort de poder gaudir d’un assaig “real” i en petit comitè, ja que tant sols som 6 espectadors. Dic assaig real, perquè es el primer assaig en el que veig com el director fa acotacions reals (i no simulades) al intèrpret, que es veu obligat a repetir cada una de les escenes varies vegades, de diferents maneres seguin les seves instruccions. Hem assistit mes d’un cop a assajos amb públic on ja gairebé la feina del director estava ja enllestida…. haig de dir que no es el mateix.
This slideshow requires JavaScript.
Es el primer cop que m’adono de la immensa feina d’un director de Teatre i confirmo que no m’agradaria pas ser actor, perquè l’actor es constantment acotat i rectificat en com diu el text, en la seva expressió, en el to en la que ho fa…. i això que els meus amics “vilellaires” em fan notar de que en Xicu, quant fa de director es absolutament respectuós i amable amb els intèrprets.
L’obra sembla que durarà 75 minuts i ja portem dues hores d’assaig i no estem encara ni a la meitat del text… i el director marca una pausa per descansar. Tinc llavors l’oportunitat de parlar amb Xicu Masó, tot fent un cafetó al vestíbul i li comento que admiro la seva feina de director… i que es el primer cop que m’adono de la seva dificultat. Ell em fa notar de que no hem assistit, ni de bon tros als primers assajos i que per tant veiem la feina ja molt avançada.
No ens quedem a veure la segona part del assaig en part perquè tenim altres plans i especialment perque mes tard hem d’anar a veure un altre obra de Teatre; malauradament marxem i després ens penedirem. EL BON LLADRE , és una producció que no podrem veure ni en les prèvies de la setmana vinent, ni menys encara quan siguin les representacions oficials dins del Festival Grec2014, ….simplement per problemes d’agenda. No podem, per tant valorar un treball que no hem pogut veure, ni veurem complert, encara que si avancem que la interpretació d’en Josep Julien, ens va fer vibrar en mes d’una ocasió.
Cada vagada mes, ens agrada veure el treball del teatre des de dins, ja que et fa valorar molt millor el resultat obtingut.
________________________________________________
Cap el tard ens apropem al Tantarantana Teatre per tal de veure la obra de teatre MENU DE DIA, però no connectem en cap moment amb l’obra.
Un text pensat pel gran públic, per tal de fer riure, que ja es d’agrair… però que podríem veure en sales de la nostra ciutat tipus Condal, Borràs o d’altres que estan per tot Barcelona, a les que no acostumem trepitjar. No tinc res en contra d’aquest tipus de teatre comercial, però no em fa vibrar com si ho fan altres maneres de fer teatre.
La cuina d’un restaurant de menús barats. Fum i empastifada, interminables hores de treball i un sou que gairebé no s’estén per arribar a final de mes: aquesta és la vida de Pepa i Chelo, vida que suporten amb el millor humor que poden. Sobreviure és la seva lluita, somiar la seva escapatòria. Fins que la possibilitat de guanyar un concurs que les catapulti de les seves miserables vides directe cap als seus somnis es converteix en el seu únic i feroç objectiu. Viatjar a Califòrnia, conèixer als protagonistes de la seva sèrie preferida i sortir de les urpes d’una mare possessiva i d’un marit decebedor, passa a ser el seu únic objectiu.
Menú del dia ens de la profunda necessitat de l’ésser humà de buscar una vida millor, i per això ens atorga una força titànica per a un combat en el qual només es pot vèncer o morir.
Un text de Marilia Samper que a priori podria semblar que se li podria treure una mica de “suc”; malauradament la seva posada en escena, no es ni de bon tros una proposta per poder recomanar. Recentment hem vist produccions teatrals amb texts amb menys contingut però molt millor treballats a tots nivells. S’ha apostat segurament massa en la caricaturització excessiva de les dues cuineres, utilitzant acudits de sal gruixuda, en busca de la rialla fàcil d’un públic que acostuma a trepitjar els teatres amb aquest fi.
La escenografia, segurament es el que em va agradar mes de tot, però la posada en escena tampoc esta especialment treballada; ens vam cansar de veure com tallaven pastanagues durant bona part de la representació … semblava que els plats que en teoria cuinaven, eren a base de pastanaga amb pastanaga.
This slideshow requires JavaScript.
La direcció de les dues actrius no la vàrem veure per enlloc, o poder es que no ha estat prou treballada amb elles, després de la seva estrena…. i, ja està oblidada; a mi em va donar la sensació de que les interpretacions estan excessivament sobreactuades i que les actrius van una mica per lliure, sense les acotacions d’un director que els doni la pauta de la seva visió des de fora del escenari. Se que no es així, però la sensació amb la que vaig sortir del Teatre, es que es tractava de teatre d’aficionats…. i que consti que respecto i molt, el treball dels aficionats.
No sempre, com veieu, sortim del Teatre satisfets. La nostra opinió es únicament la nostra visió dels fets i en cap cas vol ser una crítica i encara menys un atac als professionals del teatre. Sabem que aquest tipus de teatre, te el seu públic fidel, però no es el que ens agrada.
Autora: Marilia Samper
Direcció, Escenografia i so : Joan Negrié
Intèrprets: Paloma Arza, Carmen Flores
Il·luminació: Ramon Beneito / Vestuari i Producció: Sala Trono (Tarragona)
