Arxiu d'etiquetes: JOAN MARTÍN-ROYO

– Òpera (171) – WERTHER de jules Massenet (🐌🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 02.01.2017

WERTHER

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Basada en la novel·la de Goethe, WERTHER és un drama líric en quatre actes, amb llibret d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann  i música de Jules Massenet.  La seva estrena absoluta va ser a l’Òpera de Viena el 16 de febrer del 1892 (en versió alemanya)  i a Barcelona va ser estrenada, al Liceu, el 29 d’abril del 1899. La darrera representació al Liceu havia estat el 19 de juliol del 1992 on Werther va ser interpretat per Alfredo Kraus.

werther-gran-teatre-del-liceu-5

El muntatge minimalista de Willy Decker ha estat un èxit en diversos teatres i ens presenta una escenografia de gran expressionisme romàntic amb contrastos de color que acompanyen els diferents moments anímics de l’obra. Particularment creiem que és un dels encerts de la proposta. Un espai buit que juga amb el contrast i l’abstracció per reviure l’atmosfera que envolta els personatges. El vestuari respecta l’època del drama.

La història de ‘Werther’ s’inspira en la trobada real entre Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Charlotte Buff i el seu promès Kesner. L’autor es va enamorar de la noia però per sort va abandonar la idea del suïcidi i la va transformar en art. Publicat en 1774 el seu llibre va causar tant furor que Werther es va convertir en un model de llibertat i individualitat. Molts homes van començar a vestir-se igual que el seu protagonista, fins i tot se suïcidaven amb el llibre sota el braç.

Continua llegint

– Òpera – COSI FAN TUTTE de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu – 22/05/2015

Una mica (molt) obsessionat amb la rehabilitació del peu, ha fet que no hagi tingut gaires ganes d’escriure les meves cròniques voltaires pendents … i en tinc un munt, malgrat tenir ara tot el temps del món per fer-ho.

En menys d’una setmana hem assistit a dues òperes de Mozart, primer aquesta COSI FAN TUTTE representada amb tots els seus ets i uts com a mi m’agrada, al Gran Teatre del Liceu, i als pocs dies DON GIOVANNI, en versió concert al Palau, de la que ja parlaré.

Haig de començar dient que l’òpera buffa COSI FAN TUTTE, és potser l’òpera de Mozart que menys m’agrada, tant pel que fa al seu argument, que em sembla ridícul i més encara vist des de la perspectiva del temps d’ençà que va ser escrita. Una mena d’escola dels amants, on es vol reflectir que la fidelitat entres les parelles és inexistent, deixant el paper més galdós per la figura de la dona (vista pel llibretista Lorenzo Da Ponte, poc menys que una meuca).

Cosi Fan Tutte - Liceu - Foto de A. Bofill

La qualitat de Così fan tutte va sobreviure a totes les seves amenaces de l’època (1790): l’austeritat amb què la va compondre Mozart per les retallades de la cort vienesa; els problemes personals del genial compositor; la mort de Josep II, que va obligar a interrompre mig any les representacions pocs dies després d’haver-se estrenat; i les acusacions d’immoralitat contra una trama d’infidelitats de les dones, englobades amb el títol provocatiu Així ho fan totes. Ara, Damiano Micheletto trasllada l’obra a un hotel de disseny, amb l’amo cínic i solitari (Don Alfonso), la criada (Despina) i els hostes (Dorabella, Fiordiligi, Guglielmo i Ferrando): el que havien de ser unes vacances de plaer acaba sent una experiència que reparteix cicatrius per a cadascú. Entre ells es desenvolupa una aposta sobre la infidelitat que esdevé una sàtira social més enllà de la comicitat que hi ha en els embolics.

Tampoc la música és la que m’agrada més de Mozart; trobo en molts moments que s’assembla massa una escena musical a l’anterior i a la següent i aquesta sensació de reiteració m’arriba a cansar; per sort té moments màgics que et fan oblidar aquest aspecte i els excessius recitatius que es van incorporar en aquesta òpera.

Continua llegint

– Concert PALAU100 (13/13) – MARÍA BAYO (***) – Palau de la Musica Catalana – 03/06/2014

Portada del rei al %22jueves%22

…. a “VOLTAR i VOLTAR” no hi ha censura !!!

Un altre cicle de música que finalitza la temporada; Palau100, però. ja fa un parell de temporades que tanquen una mica en fals, ja que no deixen passar ni un mes per començar la temporada següent, amb l’excusa d’aprofitar la gira d’estiu de determinades i reconegudes formacions; l’any passat l’excusa va ser la Berliner Philarmoniker, dirigida per Sir Simon Rattle; enguany es tracta d’en Daniel Barenboim dirigint la Staatskapelle de Berlin, el proper 7 de juliol, abans de que el públic comenci el seu període de vacances.  No te cap lògica.

Avui …..

María Bayo, soprano / Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano / David Alegret, tenor /Joan Martín-Royo, baríton

Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana – (Josep Vila i Casañas, director)

Orquesta Sinfónica de Navarra – (Víctor Pablo Pérez, director)

El programa d’aquest ùltim concert va ser força desigual, amb una primera part que no ens va interessar gaire i una segona que ens va semblar una meravella.

Continua llegint

– Gran escridassada a la monarquia espanyola al Liceu (*****) – òpera – L’ELISIR D’AMORE (***) – Gran Teatre del Liceu (30/05/2013)

Per MIQUEL GASCÓN

Gran escridassada a la monarquia espanyola al Liceu (*****)

El dijous passat varem anar a la representació de l’òpera L’ELIXIR D’AMORE al Liceu, sense saber que el veritable espectacle és produiria abans de començar la representació. Ja a la sortida del metro varem notar un ambient molt diferent a altres dies…. molta gent a la vorera central de les Rambles mirant l’entrada del Teatre, moltes pells i “engalanaments” exagerats, que feia molt de temps que no veiem al Liceu. Desprès de passar el control de les entrades i ja en el hall principal, mentre jo comprava el programa de ma, un “gorila disfressat” es va apropar a l’Imma i li va demanar que li ensenyes el contingut de la bossa que portava a la ma. L’Imma, li va dir…. que passa avui ?… i el “gorila disfressat li va contestar amb un somriure… “és que hoy vienen los PRINCIPES !!!” …. i a l’Imma se li va escapar l’exclamació “COÑO !!!”.

Desprès de la xarrada amb els amics i un cop ja asseguts a les nostres butaques, quant faltaven un parell de minuts per la representació, varem veure com força gent es posava dreta i començava a aplaudir. La reacció immediata a aquests aplaudiments, va ser un veritable clam de crits FORA…FORA, xiulets, que cada cop incrementaven mes el volum. Des del 4art pis nosaltres no veiem als “prínceps del poble“, però us ben asseguro que els crits contra la monarquia dins del Liceu varen ser eixordadors i gairebé unànimes…… havia gent que es girava i ens preguntaven…. que pasa ???  els contestàvem entre crit i crit…. han entrat els prínceps!!!…. d’ immediat es giraven de nou, tot dient “quina barra” i s’unien als crits de desaprovació. La situació era molt i molt tensa i va durar una bona estona fins que es va poder començar la representació.

És veritablement una vergonya la informació que s’ha donat oficialment de l’esdeveniment en alguns mitjans de comunicació, tot dient que van ser algunes persones que van escridassar a la reialesa…. quant la realitat és que el 90% de public assistent des de la Platea al cinquè pis estaven “combregant” amb un crit gairebé unànime de desaprovació a la monarquia.

Continua llegint

– Concert – L’OBC i PAU CASALS – El Pessebre (***) – (4/12) – L’Auditori – 16/12/2012

per MIQUEL GASCÓN

Diumenge 16 de desembre, tornem de bon matí a l’Auditori a escoltar un altre concert de l’OBC; aquest cop es tracta d’un concert molt especial, ja que es tracta quasi bé de fer un homenatge al nostre compositor universal PAU CASALS i s’interpretava la seva obra mestre “EL PESSEBRE”.

El Pessebre - L'Auditori 1-imp

El Pessebre és un oratori amb música de Pau Casals i lletra de Joan Alavedra.  El poeta li proporcionava un doble fervor: el de la Nativitat i el de l’evocació simultània de la Passió. El 1944, el poeta Joan Alavedra va entregar a Pau Casals el text de “El Pessebre” i animà al músic a escriure un Oratori creat en una atmosfera i un caràcter catalans.

El Pessebre - L'Auditori 2-impEl Pessebre - L'Auditori 3-imp

Casals va treballar-hi anys i virtualment acabà les tres primeres parts de l’obra. I quan les Nacions Unides van invitar-lo, per tal que el seu missatge de pau, junt amb el seu art extraordinari, arribés a tots els racons del món, va renéixer en Casals la idea de seguir treballant en el seu Oratori «El Pessebre» i l’any 1960 va revisar el que ja estava fet i acabà la quarta i última part, en la que va voler oferir com un resum, en un gran coral, el missatge dels seus íntims sentiments d’artista home que sap que tan sols la Pau pot salvar el gènere humà dels seus infinits errors. I va treballar a la seva llar de Puerto Rico amb tot el fervor i amb plena convicció.

Continua llegint

– Òpera – LA FLAUTA MAGICA (****) de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu

El passat dijous 26 d’abril, fora del nostre abonament de temporada, ens apropem de nou al Gran Teatre del Liceu per tal de gaudir d’una de les òperes mes meravelloses de la historia… LA FLAUTA MÀGICA, de Wolfgang Amadeus Mozart. Aquesta producció és una versió dels Comediants, que va ser estrenada ja fa uns anys i que també varem veure. Ara es reposa solament tres dies i en els torns populars a uns preus força mes assequibles.

Estrenat el 30 de setembre de 1791 al Theater an der Wien. Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 15 de gener de 1925.

Només el personatge de Papageno podia obrir el pas de Comediants a l’univers de l’òpera. Papageno era un dels seus, un esperit afí, un personatge amb els peus a terra, amb el cor ple d’ocells i el cos disposat a satisfer amb urgència –i sense romanços metafísics– totes les necessitats primàries de l’ésser humà: beure, menjar, dormir… Un home del carrer sempre escèptic respecte de tot allò que no es pugui tocar o cruspir, immers en un món fantàstic habitat per reines prodigioses i cruels, fades entremaliades, prínceps valents, princeses raptades, perilloses serps gegants i proves iniciàtiques sobrehumanes. Si en gairebé totes les posades en escena de Die Zauberflöte (La flauta màgica) la dramatúrgia assumeix com a propi l’ideal estètic de Sarastro o de la Reina de la Nit, Comediants opta per moure el punt de vista tradicional i agermanar-se amb l’«ocellaire». Tot parteix de la mirada d’un ésser com Papageno: lúdic, festiu, immediat, terrenal, tàctil, colorista, irònic, amb un toc de franquesa innocent.

Continua llegint