Arxiu d'etiquetes: JOAN CARRERAS

– Teatre – MARITS I MULLERS (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) – La Villarroel – 16/09/2015

Estrenem temporada a la Villarroel amb aquesta proposta d’en Àlex Rigola basada en un guió d’en Woody Allen, de la pel·lícula estrenada el 1992 i protagonitzada per ell mateix i la seva parella aleshores, l’actriu Mia Farrow.

Alex Rigola va estrenar aquesta obra en castellà al Teatre de La Abadia de Madrid, en 2013 i ara ens ha preparat la versió catalana d’aquesta comèdia sobre les relacions de parella.

Marits i Mullers - La Villarroel

En aquesta versió els personatges de l’obra tenen els noms dels actors que els interpreten, Andreu és escriptor i professor de literatura i fa deu anys que està casat amb la Mònica que treballa en una revista d’art. Han quedat a sopar amb els seus millors amics, en Joan i la Sandra. No es poden creure que aquesta parella aparentment feliç hagi decidit separar-se. I aquest és el detonant del qüestionament de la seva pròpia relació.

La comèdia i el drama s’uneixen per explicar la història de com la separació d’un matrimoni impacta en l’estabilitat de l’altre.

Continua llegint

– Teatre – INCERTA GLÒRIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 28/05/2015

Un altre “top” en les nostres valoracions Voltaires i encara mes perquè realment no ens esperaven que ens agrades tant; nosaltres sí que llegim totes les opinions que ens arriben abans d’anar a veure una determinada representació i el que havíem llegit d’INCERTA GLÒRIA (sobretot de la primera part), ens havia posat una mica de “por” al cos; de nou i segurament per aquesta raó, ens ha sorprès molt favorablement, inclús jo diria que “impactat” aquesta visió escènica d’Àlex Rigola, sobre un text que no coneixíem pas de Joan Sales, sobre la guerra civil espanyola.

Incerta Glòria - TNC 1

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades, provocat per l’alçament de les forces militars que va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Incerta Glòria - TNC 2

Pel que sembla, el text de Joan Sales és realment inabastable per tal de plasmar-ho en una escenificació teatral de 3 hores i segurament el que ha fet Àlex Rigola, és simplement donar una visió resumida, tan sols una pinzellada que s’apropi a un text bellíssim i que alhora respecti al màxim l’esperit de la narració, sense importar-li massa la fidelitat exacta del test original. Val a dir, abans de continuar, que segurament no sóc del tot imparcial, per què per mi Àlex Rigola és un dels directors teatrals que més he admirat al llarg de la meva vida.

Continua llegint

– Grec2014 – Teatre – LA PARTIDA (*****) – Teatre Romea – 06/07/2014

Un altre sorpresa agradable d’aquest GREC2014….. LA PARTIDA.  Un altre cinc estrelles a “Voltar i Voltar”.

La Partida - Teatre Romea - Grec2014 - Fotos David Ruano 1De nou en Julio Manrique dirigeix amb mestria, una nova producció i ens torna a deixar meravellats amb la seva manera de muntar peça a peça, un espectacle al que auguro una molt bona acollida per part del públic.  Juntament amb la seva parella, Cristina Genebat, formen un tàndem difícilment superable, ella com adaptadora del text i ell dirigint tot l’entramat que suposo representa una producció d’aquesta envergadura, amb  un important grup de persones a les seves ordres, per tal d’intentar aconseguir l’excel·lència, que efectivament, aquesta vegada ha aconseguit.

Soc de l’opinió que el text en una obra de Teatre es importantíssim, i si no es així, malament;  perquè per molt bon director i molts bons actors, si  l’obra no m’acaba d’atrapar….. bufff.

 Després d’haver interpretat en John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra al restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena), “no es juga a les cartes, es juga a l’home”.
Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat partida en realitat?
La Partida - Teatre Romea - Grec2014 - Fotos David Ruano 6

La Partida – Teatre Romea – Grec2014 – Fotos David Ruano

Es per això que a vegades en Teatre,  valorem tan sols la posada en escena i les actuacions, però no la vàlua d’un text que interessi des de el minut 1 de veure’l representat a un escenari. Es per això que en aquest cas, voldria remarcar que el text de Patrick Marber, m’ha resultat fascinant, perquè encara que el tema del joc mai m’ha interessat gens, amb l’excusa d’una jugada de pòquer en un soterrani, m’ha transportat sense gairebé ni adonar-me, al fons de l’anima que tot esser humà te, com la protecció paternal, la dependència filial i moltes vegades egoista dels fills, l’amistat, l’angoixa …i fins i tot la desesperació en algun moment donat de la vida.

Continua llegint

– Teatre – EL POLICIA DE LAS RATAS (*** 1/2) – Teatre Lliure de Gràcia – 02/11/2013

Teníem moltes ganes de veure un altre obra de Teatre dirigida pel nostre admirat Alex Rigola, desprès de la extraordinària feina que va fer com a director artístic del Teatre Lliure des de 2003 fins a l’estiu de 2011.   Ens ha tornat a sorprendre, encara que aquesta vegada per massa simplista, tant… que encara que el resultat es molt bo, la representació te mes a veure amb una lectura dramatitzada que amb una representació teatral.

El Policia de las ratas - Teatre Lliure 4Segons paraules del mateix Rigola: “Queden poques coses per aportar-hi des de la direcció escènica. Simplement deixar fluir les paraules en boca de grans actors. Sense pressa i matisant. Molt poc moviment. Només el verb fet acció”….

…. i així ha estat…. escenari buit…. únicament dues cadires i davant de cada una d’ella,  un micròfon…. a la esquerra una bossa de “sang” que goteja….. a la dreta quelcom tapat, que poc desprès descobrirem es una enorme rata morta.  això es tot amics !!!

El Policia de las ratas - Teatre Lliure 2-imp

Els protagonistes d’aquesta història en format thriller, son rates i per tant, els dos actorassos que surten a escena interpreten a rates que viuen en un mon subterrani a les clavegueres d’una ciutat. No cal dir que les interpretacions dels dos únics actors  es per sucar-hi pa…. millor impossible.  Andreu Benito interpreta tots els personatges secundaris de la història…. i en Joan Carreras (un dels meus actors de capçalera), el Policia de les rates…. “Pepe el Tira”.   Ells dos ens expliquen un conte per adults amb una colpidora emoció i un delicadisim tractament de la manera de dir, de les inflexions en la veu, dels silencis.

El Policia de las ratas - Teatre Lliure 3

Les veus, les mirades i els gestos d’aquets dos magnífics actors son suficient per atrapar l’espectador en un laberint d’assassinats entre clavegueres cegues, plenes de rates que es fan preguntes. No es pas, una història per nens, mes aviat tot el contrari, ja que es força truculenta, angoixant i fins i tot claustrofòbica.

Continua llegint

– Teatre – BARCELONA (*****) – Teatre Nacional de Catalunya

Per Miquel Gascón

Segon intent de veure aquesta producció que ja prometia d’entrada. La setmana passada varem haver d’anul·lar la nostra assistència perquè precisament aquell dia es va morir la meva “sogre predilecte” tal i com li acostumava a dir… i ella reia ben a gust perquè li feia gràcia aquesta rucada meva.

No varem voler que aquesta producció al TNC ens quedes marcada d’alguna manera com si per nosaltres estigues maleïda i fa pocs dies varem tornar a comprar les entrades de nou i ja posats la varem fer coincidir amb el dia del col·loqui, que al TNC van variant de dia sense gaires miraments i sense cap respecte als abonats que han reservat les seves localitats fa molts mesos, tenint en compte la primera data anunciada.

Barcelona cartell

Haig de dir, que “BARCELONA”, esta sent una agradable sorpresa per molts “teatraires” i molts d’ells ja diuen que es tracta de la millor producció de la temporada del TNC. Veritablement nosaltres coincidim plenament amb aquesta valoració i creiem que teatre contemporani català com aquest és el que fa que a casa nostra estimem cada cop mes el Teatre amb majúscules. El seu autor i també director PERE RIERA, és el responsable d’aquesta meravella d’espectacle.

Barcelona 2

El que en un principi hauria de ser un argument a un país qualsevol durant una guerra qualsevol, es va anar transformant en una història en el que mes important és la relació entre dues amigues amb dues concepcions de vida antagòniques…… durant les 12 hores d’un dia a Barcelona, concretament el 18 de març de 1938 (matí, tarda o nit), des de què surt el sol fins que es posa, durant un dels tres dies on els bombardejos a la ciutat per l’aviació feixista italiana a les ordres de Franco, va massacrar la població civil catalana, on van morir 2500 persones….. un altre “Guernika”, amb moltes mes víctimes i que s’ha intentat silenciar.

Continua llegint

– Teatre – ELS NOSTRES TIGRES BEUEN LLET (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 28/12/2012

Per MIQUEL GASCÓN

L’ultima activitat cultural que hem fet aquest 2012, i com ja us podeu imaginar és tornar al Teatre.  Aquesta vegada amb la sensació que no gaudirem massa, ja que les critiques llegides no eren molt optimistes.  ELS NOSTRES TIGRES BEUEN LLET d’Albert Espinosa…. i per tant per nosaltres ha estat una bona sorpresa ja que ens ha agradat molt.

Els nosters tigres beuen llet

Una família que ha passat per situacions difícils i que amaga molts secrets. La vida d’uns germans que van viure moltes coses plegats i que han d’afrontar reptes en comú. La família. El que som i el que voldríem ser. Una història coral plena de sorpreses. Una història que comença amb un partit de futbol…

Albert Espinosa, artista polifacètic (dramaturg, director, escriptor d’èxit i guionista de sèries com Polseres vermelles), entra a la Sala Gran del TNC anys després de participar en el Projecte T6 (El club de les palles, temporada 2003/2004) i de col·laborar amb Comediants a El gran secret (temporada 2006/2007). Els nostres tigres beuen llet és una peça ambiciosa que ens convida a fer un viatge carregat d’humor i de tendresa, però també d’un dolor molt íntim.

Per arribar a bon terme, Espinosa recull tots els temes habituals en el seu imaginari (la família, la mort, la malaltia…) i es fa acompanyar d’actors amb els qui mai ha treballat en teatre i amb qui feia temps que volia treballar.

Wislawa Szymbroska

Wislawa Szymbroska

En paraules del mateix Espinosa:He creat la meva família fictícia amb el bo i millor del teatre català. Del present i del futur.“… “l’obra va néixer a partir de recordar el meravellós poema «Un encontre inesperat» de la poetessa polonesa Wislawa Szymbroska (Bnin, Polònia, 1923 – Cracòvia, 2012), que em semblen els versos més bonics del món. Ella va morir el dia que vaig acabar l’obra, i per això l’hi vaig dedicar“.

Continua llegint

– Teatre – MCBTH (Macbeth) – (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 31/10/2012

Començo aquesta crònica amb una certa sensació de què sóc una persona estranya amb gustos fora del normal… i ben us prometo que no és per portar la contraria; totes les critiques que han arribat a les meves mans d’aquesta obra de Teatre, la deixaven per terra o per sota terra i la veritat és que m’ho vaig arribar a creure.

Dimecres passat, la nit de la castanyada ens varem arribar al TNC sense gaires ganes tot temen el pitjor…. quina Rigolada ens trobaríem?  Val a dir que per mi ÀLEX RIGOLA ha estat i és un dels grans directors de Teatre de Catalunya i la seva direcció al Teatre Lliure per mi va ser una de les èpoques mes fecundes d’aquest Teatre que tant estimo.  Efectivament, no podia fallar…. i un altre cop em va demostrar que sap el que fa i segueix una línia característica que “desconstrueix” una obra universal, la transforma tot donant-li una forma exterior molt diferent, plena de “Rigolades”, sense alterar el text o almenys l’esperit d’aquest text, resumint-lo i mostrant el que ell creu mes essencial; ho fa de tal manera que sorprèn positiva o negativament (segons l’espectador estigui o no obert a una visió diferent), però que sempre trenca motllos per oferir-nos quelcom diferent, engrescador i amb una força TEATRAL indiscutible.

Resumin el discurs anterior…. que a mi, l’espectacle em va agradar força a la primera part i em va entusiasmar a la segona; no entenc dons les critiques de quan es va estrenar a Temporada Alta de Girona ni les dels mitjans de comunicació ara a Barcelona.

És ben cert que les escenes de les Bruixes amb caretes de Mickey Mouse, asseguts a un sofà, desconcerten al principi, però a la poca estona t’adones que és per destacar la fantasia (les bruixes), dels personatges “reals” que interpreten al mateix temps, quant es treuen les mascares (Duncan, Malcolm, Macduff).

Continua llegint