Per Imma Barba & Miquel Gascón
Hem tingut el Blog abandonat durant un parell de setmanes, però la causa ha estat justificada, perquè l’Imma i jo hem gaudit d’unes vacances extraordinàries, coneixent a fons l’illa i l’estat de ISLÀNDIA, en un recorregut de gairebé 4.000 quilòmetres, que hem fet conduint un 4×4 (un Mitsubishi Outlander, nou de trinca).
ISLÀNDIA és un estat que es va independitzar de Dinamarca l’any 1.918 i que tan sols amb 331.000 habitants, i amb una superfície de 103.000 km², ha aconseguit ser un dels països mes pròspers d’Europa(Catalunya en te 7.600.000 habitants i 31.895 km²). A què esperem nosaltres, els catalans, a construir el nostre estat propi i a deslliurar-nos de les incapacitats d’un estat espanyol que pretén retenir-nos com en una presó ?
Ha estat un viatge realment fascinant, que algun dia intentaré explicar en aquest Blog.
__________________________
Tornem a ser per aquí, tot just quan comença el Festival Grec de Barcelona, al que dedicarem el nostre temps el més intensament possible.
Malauradament ahir, tot just arribar del viatge, vàrem anar al Teatre Nacional de Catalunya, a veure el nostre primer “Grec” i el resultat va estar un absolut desengany, perquè DAURRODÓ ens va decebre moltíssim.
El que s’anuncia com “Una insòlita desfilada d’objectes vius”, a nosaltres ens va semblar un desconcertant seguit de narracions mal embastades, basades en llegendes i faules al·legoriques, a les quals no vàrem trobar ni el lligam ni el sentit… o potser és que no vàrem acabar d’entendre el treball dels seus autors, en Joan Baixas i en Cildo Meireles, que de ben segur existeix i que malauradament no hem pogut captar.
Un espectacle de teatre visual i d’objectes que porta al teatre un dels artistes plàstics més rellevants del moment. Humor, poesia i una mirada atenta al món contemporani.
L’espectacle comença en un espai no convencional en el qual el públic es mou mentre observa peces de l’artista plàstic Cildo Meireles, com ara Pano da roda o Not to be or not to be, eis a questao, entre d’altres. A continuació, tot es converteix en teatre gràcies al llenguatge i a les tècniques escèniques del qui va ser director de la companyia Teatre de la Claca, Joan Baixas, que es caracteritza per l’ús de la pintura i la manipulació de titelles, i que, en aquesta ocasió, ens endinsa en un univers de simbolismes del seu imaginari tan particular.
Tot comença amb un passeig dels espectadors per una mena de “performance” circular al voltant de l’espai escènic, on es poden veure als objectes que després formaran part de la representació. En Joan Baixas a continuació més o menys ens intenta explicar de què va tot plegat i no se’n surt, en cometre errors de lectura dels fulls que portava preparats.
Després ens explica com el riu Amazones s’endinsa en l’oceà amb un xoc d’aigües brutal, malgrat que per una bona estona les seves aigües estaran separades… i per això separa les dues graderies d’espectadors en les que ells mateixos són vistos i es veuen com si fossin els mateixos actors de l’espectacle. Una separació que ja hem pogut veure en diverses ocasions en els espectacles de la Fura dels Baus i que no és en absolut innovadora.
No explicaré pas totes les històries, però sí que aquestes intenten parlar de territoris, fronteres i separacions territorials fetes per interessos externs; també metafòricament parla de nosaltres mateixos que seguim com si fos “la pastanaga” el poder dels diners i dels mitjans de comunicació, especialment el de la televisió.
La part que potser és més salvable de l’espectacle, és la faceta plàstica de l’última història, amb un joc de “titelles” gegants, en el que es converteixen els 5 intèrprets d’aquesta representació.
Esperem que aquest decebedor inici del Festival Grec, no sigui la seva pauta general i ben aviat gaudim amb les representacions que veurem en aquests pròxims dies, especialment les dels espectacles internacionals que ens fan moltíssima il·lusió.
Joan Baixas i Cildo Meireles
Direcció: Joan Baixas
Interpretació: Al Víctor – Andreu Martínez – Isabel Pla – Laura Calvet – Xavi Estrada
Col·laboració a la dramatúrgia: Gloria Rognoni
