BED & BREAKFAST, El Musical (temp. 18/19 – espectacle nº 145)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Fa poc menys d’un mes ens van presentar el musical BED & BREAKFAST en roda de premsa, i nosaltres no hem pogut anar a veure’l fins aquest dijous, dia en què vam fer “doblet” al Teatre Gaudi. Aquesta segona proposta, representada a la sala gran.
Una proposta basada en les cançons d’Amics de les Arts, tot i que, tal com indiquen arreu, aquest grup no té cap mena de vinculació amb aquest espectacle; una dramatúrgia bastida per Laia Fort, que s’estrena amb aquest muntatge. La proposta està codirigida pel nostre amic Jaume Viñas i la mateixa Laia Fort.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
La dramatúrgia presenta alguns dalts i baixos, suposem que derivats de la dificultat d’adequar les lletres de les cançons a la història.
En Jordi (Joan Olivé) i la Patricia (Aida Llop) tenen una relació oberta, en Joan (Joan Sáez) li és infidel a la Sofía (Mireia Lorente-Picó) i la Marta (Marta Borràs) i el Pere (Pol Fernández) són amics. Només amics. Però el Pere està enamorat de la Marta.
Els tres nois comparteixen pis. Quan les trajectòries d’aquestes tres parelles es troben, esclata un temporal de tensions, recels i desigs entrecreuats.
I ja hem arribat a la quarta edició del Cicle Desperta LAB que organitzen conjuntament la Nau Ivanow i la Sala Atrium, un cicle que aposta per donar visibilitat a joves creadors tant del nostre país com en l’àmbit internacional.
Aquest any ha avançat el calendari per no fer-ho coincidir amb el Festival Grec.
La proposta guanyadora del primer premi és la que vam veure diumenge dia 15 a la Sala Atrium, HÀBITAT (DOBLE PENETRACIÓ) de Roger Torns.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Aquest projecte és el treball final de carrera de Roger Torns, amb el que hem coincidit en múltiples propostes, tant en la seva faceta de dramaturg, ajudant de direcció o actor.
«Vaig començar reunint un grup d’actors per elaborar una peça textual en col·lectiu. A partir de l’escriptura automàtica a contrarellotge volia que el discurs i la poesia afloressin sols a partir de la generació de material textual provocat a partir del caos, la immediatesa, el joc i la irracionalitat. Vam estar durant dos mesos fent sessions d’escriptura automàtica guiada fins que vaig tenir prou material, llavors em vaig recloure durant tot l’estiu per intentar entendre quines eren les necessitats discursives de cada participant i a partir d’aquí es va anar construint la dramatúrgia i la seva estructura fins a arribar al text resultant.»
Els actors que han participat en l’escriptura de la peça són: Carla Linares, Mar Pawlovsky, Laura Danza, Maria Hernàndez, Pablo Macho, Jaume Viñas i el mateix Roger Torns.
Teníem ganes de veure aquesta proposta escrita per en Jaume Viñas, un polifacètic veí del barri que vam conèixer personalment no fa gaires setmanes i al que hem vist actuar en diverses ocasions. També ens feia gràcia veure treballar a la jove companyia La Utòpica, nascuda al Setembre del 2015 i formada pels quatre actors que conformen el repartiment de Home Sweet Home.
Quatre germans són els membres de la família Parks i viuen a San Francisco. Orfes de pares els tres germans grans han de tenir cura del germà petit que encara està en edat escolar. Petra i Sparks són els germans grans, bessons.
Petra (Laura Manchón) exerceix la prostitució per poder sobreviure mentre el seu germà petit juga en el seu cau, una gran capsa de cartró.
Sparks (Francesc Abril) no viu amb ells i va tots els diumenges a dinar, és un personatge fosc i violent que no sabem a què es dedica.
Willy (Iris Di Cassi) és la germana mitjana, tampoc no viu amb ells i també va els diumenges a dinar. Ha entrat al món de la política però a l’extrema dreta, és absolutament rigorosa i intransigent i focalitza la seva campanya electoral contra els homosexuals.
Una proposta escènica molt arriscada i molt valenta, que possiblement no agradarà a tot tipus de públic, perquè se surt del que es considera “teatre de text”, per configurar una mena de performance en la qual ens expliquen una història, utilitzant diverses Arts, com poden ser la pintura i la caricatura en viu, amb la narració, la interpretació dramatúrgica i la música en directe.
En entrar el públic a la Sala, són tractats com a si fossin productors, que estan a la recerca d’un projecte cinematogràfic que els hi resulti atractiu i per això els intèrprets ens fan entrar en una sessió de “pitching” per explicar-nos el seu projecte, amb la clara intenció de què el financem.
El terme anglès pitch fa referència a una presentació verbal (i visual, de vegades) concisa d’una idea per a una pel·lícula o sèrie de televisió, generalment feta per un guionista o director a un productor o executiu de l’estudi, amb l’esperança d’atreure finançament de desenvolupament per costejar l’escriptura d’un guió.
… i ens comencen a explicar el seu projecte cinematogràfic que diuen està basat en el relat “The last of the Metrozoids” d’Adam Gopnik, que es va publicar al diari The New Yorker. Un text ha estat elaborat en un treball d’improvisació, a partir d’aquell article, per David Bo.
La primavera del 2003 el professor d’història de l’art Kirk Varnedoe, després d’una vida d’èxits acadèmics, va haver de fer front a una sèrie de reptes inesperats, el més difícil dels quals va ser sense dubte fer-se càrrec d’un equip infantil de futbol americà. Un personatge excepcional que va marcar la diferència en la seva comunitat i va deixar una petjada inesborrable en els que el van conèixer.
Dimecres passat vaig tornar tot sol a una altra lectura escenificada a la Sala Àtic22, per tal de conèixer una altra dramatúrgia, aquesta vegada d’un país que estimem, EQUADOR, que per sort els “voltaires” vàrem conèixer l’any 2005 en un viatge d’unes 5 setmanes i que vàrem recórrer de nord a sud, incloent-hi un afegitó d’una escapada de 8 dies a les illes Galápagos; un país que d’ençà que el vàrem conèixer, l’estimem i ja forma part de la nostra vida.
Nadia Rosero, és la dramaturga escollida en aquest cicle de Nova Dramatúrgia Iberoamericana. Un text que em va provocar com a mínim un interès que no m’esperava pas, ja que no sóc en principi massa partidari en teatre, de veure en una representació un cúmul de petitíssimes històries, en lloc d’aprofundir tan sols en una de sola, amb presentació, nus i desenllaç; en aquesta ocasió, encara que sigui així, o sigui un recull de petites històries quotidianes, que se’ns presenta com si els espectadors fóssim també passatgers d’aquest bus, on transcorre tota l’acció… m’ha interessat força.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Dissabte passat a la tarda vam anar al Teatre Gaudí a veure la primera proposta de la companyia Menú Teatral.
Es tracta d’una companyia creada el 2012 de la mà de Marina Mulet i David Maqueda i ampliada l’any 2014 amb la incorporació de Aïda Bellet, Alba Duñó i Núria Martinez. Neix amb la necessitat d’explorar nous codis teatrals i donar una sortida a propostes innovadores alhora que sigui un espai virtual on acollir artistes escènics i les seves creacions.
LA PISTA, és el primer espectacle de la companyia i ha estat guanyador del primer premi Cicle de Creació escènica DespertaLAB 2015.
“La Pista, neix a partir de l’impacte que ens va produir el film “Danzad Danzad Malditos” (They shoot horse, don’t they?) de Sydney Pollak. La pel·lícula, la novel·la d’Horace Mccoy (història original), i la recerca exhaustiva d’informació real sobre aquestes maratons, són els embrions d’aquest espectacle, creat a la sala d’assaig”.
Ens parlen dels anys 30 als EEUU i dels concursos de parelles, maratons de ball on es valora la resistència física i que amaga una desesperada ànsia de supervivència. És l’època de la gran depressió i aquestes maratons s’han convertit en una forma de subsistència temporal oferint un lloc per dormir i alguna cosa per menjar i l’esperança d’arribar a guanyar el premi econòmic final.
Una sala de ball i 4 parelles amb un mestre de cerimònies que és el que va imposant els ritmes i que veurem durant l’obra que és un personatge corrupte. Cadascú ha vingut d’un lloc diferent i el motiu que l’ha portat fins aquí és també divers: bàsicament la fama o la gana. La brutalitat d’aquest certamen els portarà al límit.
Durant setmanes els concursants han de ballar sense parar amb descansos de 15 minuts cada hora, nit i dia. I al davant, uns espectadors que han pagat la seva entrada per “gaudir” de l’espectacle, la lluita per resistir.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
No era fàcil portar aquesta proposta dalt de l’escenari i aquí rau el gran encert, els nou protagonistes ballen i parlen constantment centrant en tot moment la nostra atenció. Observem el deteriorament físic dels components de les parelles i les misèries de la convivència humana en una situació al límit lluitant per la supervivència. Les decisions que es prenen en aquestes situacions límit són les que condicionen la resta de les seves vides.
El fil conductor de la història, és en Vitto una persona jutjada per haver ajudat a morir a la seva parella de ball, la Joan. Intentarà justificar el perquè de la seva decisió qüestionant l’ètica d’aquests tipus d’espectacles i la deshumanització en la qual vivim. Justament intenta explicar que el seu acte va ser un acte humanitari ajudant a morir a una persona que desitjava fer-ho. Tota l’obra és una crítica a la societat, una denúncia a la realitat dels joves de les societats opulentes en temps de crisi.
La Pista ens permet reflexionar sobre on són els límits dels éssers humans, on és el límit entre què és humà i què és inhumà i qui és que marca aquests límits i que passa quan els límits desapareixen ???
Amb un gran component emocional és capaç de fer-nos proper un tema aparentment tan allunyat de nosaltres. Ens fa viure davant dels nostres ulls la lluita per la supervivència i ens fa plantejar en quin és el nostre paper davant d’això, són solament espectadors que hem pagat una entrada? Tenim realment l’opció de prendre decisions o estarem sempre sotmesos a l’arbitrarietat de les decisions dels altres?
Una gran proposta d’una companyia que es “buida” a l’escenari i que ens transmet l’entusiasme i la il·lusió per compartir una feina ben feta.
Molt, però que molt recomanable !!!
Director: David Maqueda
Dramaturgia: Jaume Viñas
Intèrprets: Aïda Bellet, Boris Cartes, Oriol Escalé, Oriol Guillem/Albert Ruiz, Marc Joy, David Maqueda, Núria Martinez Montes, Marina Mulet, Joana Sureda
Ajudant de direcció : Raquel Molano // Música: Cristina Martinez //Direcció de moviment: Amanda Rubio // Escenografía i vestuari: Tània Gumbau // Diseeny d’il.luminació : Dani Gener // Técnics de sala: Adrià Rico /Albert Giner // Disseny gràfic: Oriol Escalè // Fotografíes: Aleix Melé // Producció executiva: Alba Duñó
This is an example of a sitewide notice - you can change or remove this text in the Customizer under "Store Notice" Descarta
En entrar el públic a la Sala, són tractats com a si fossin productors, que estan a la recerca d’un projecte cinematogràfic que els hi resulti atractiu i per això els intèrprets ens fan entrar en una sessió de “pitching” per explicar-nos el seu projecte, amb la clara intenció de què el financem.
