Arxiu d'etiquetes: Irene Escolar

– Festival GREC 2018 – Teatre – VANIA (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Sala Muntaner – 2018.07.19 (temp. 17/18 – espect. nº 358)

VANIA (temp. 17/18 – espectacle nº 358)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El passat 27 de juny, Àlex Rigola ens va presentar en roda de premsa, aquesta proposta de VANIA que havia estat estrenada a Temporada Alta i que ara, emmarcat en el Festival Grec, s’està oferint a la Sala Muntaner.

Àlex Rigola proposa una adaptació lliure del clàssic “Oncle Vània” en un projecte per a 4 actors i 60 espectadors a la recerca de l’essència de Txèkhov dins d’una caixa.

Una proposta en què uneix actors i personatges compartint nom, com ja va fer a la seva última adaptació d’aquest autor, IVÀNOV. D’altra banda utilitza com a escenari una gran caixa de fusta tal com també va fer al Grec 2017 amb el seu muntatge WHO IS ME. PASOLINI (per sort ara no hem patit la calor “fora mides” d’aquella proposta).

Oncle Vània és una de les obres cabdals del teatre universal i una de les més representades de Txèkhov (1860-1904), una obra que continua vigent, i en paraules de Rigola, dóna una visió tràgica del món actual.

Els personatges, travessats pel tedi i desorientats, descobreixen que la vida no és com se l’havien imaginat. Un segle després, en uns temps marcats pel desencís, la desil·lusió i la tristesa, el text de Txèkhov ens permet reflexionar sobre la pèrdua de rumb com si fins ara no haguéssim après res. Amb assistència a la dramatúrgia de Lola Blasco l’adaptació de Rigola ens porta al cor dels protagonistes.

VANIA és una adaptació que arriba a l’essència de la peça del dramaturg rus, i ho fa mitjançant el joc. Amb un acostament al màxim de la relació entre l’actor i nosaltres, el públic, buscant trencar les distàncies i compartir els pensaments en lloc de representar-los.

Enganxats a terra, uns paperets grocs, amb una silueta senzilla d’un arbre, ens condueixen a l’entrada de la caixa de sis metres d’ample per vuit de llarg. A dins ja hi són els actors i el director.

Un espai petit, íntim, i una proximitat tal, que difuminen totalment la separació entre l’actor i el personatge.

Els quatre actors Luis Bermejo (aparentment recuperat de l’ensurt de la setmana passada), Gonzalo Cunill, Irene Escolar i Ariadna Gil, sembla que tinguin una conversa entre amics i mentre ens acomodem, juguen amb un globus. Parlen entre ells i amb nosaltres establint una relació de gran complicitat. De mica en mica entren en el seu personatge, i surt a la llum l’enorme solitud, tristor i desesperança de cadascú d’ells, els somriures alegres i el joc ja no hi són.

Els amors no correspostos, la insatisfacció vital, el tedi, i l’egoisme d’un professor que no veiem a escena però que hi és, una presència invisible anecdòticament representat per un dibuix del professor Tornasol d’Hergé, al voltant del qual giren la vida de la resta de persones.

Continua llegint

– Teatre – EL PÚBLICO (🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 18/12/2015

Ningú no ens havia dit que fos un text fàcil, però tampoc anàvem preparats per a la complexitat que ens vam trobar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’espai escènic de Max Glaenzel és realment espectacular; la sala gran s’ha convertit en el cap de Federico García Lorca i nosaltres hi entrem dins d’ell. Una enorme cortina de serrell platejada rodeja tota la sala i el fons de l’escenari, personatges amb la cara tapada ens mostren imatges i frases del poeta i un grup de música interpreta cançons de jazz.

El Público, escrita a Cuba l’any 1930 no va ser estrenada fins a 56 anys més tard, ens parla de teatre i de desig reprimit mitjançant un joc de mascares on conviuen realitat i ficció perseguint l’autenticitat, l’honestedat i la llibertat.

EL PUBLICO-1

Es tracta d’una mena de barreja de pensaments i sentiments de Federico García Lorca, en el que ell vol fer pales la seva homosexualitat i a la vegada vol indicar-nos el camí per poder transformar el teatre que ell considera massa aburgesat en aquella època, en un Teatre més contemporani, on a vegades la racionalitat i el realisme no és el més important i si en canvi, les imatges simbòliques que sorprenguin l’espectador a cada instant, recolzades amb bons textos que encara que també ens parlin d’amor, ho facin amb nou llenguatge.

Continua llegint