Arxiu d'etiquetes: Ingmar Bergman

– Teatre – ESCENES D’UN MATRIMONI (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Akadèmia – 2018.04.04  (temp. 17/18 – espectacle nº 241)

ESCENES D’UN MATRIMONI (temp. 17/18 – espec. nº 234)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Encara molt fresca a la memòria la pel·lícula d’Ingmar Bergman “Secretos de un matrimonio o Escenas de la vida conyugal (Scener ur ett äktenskap)”, que va rodar l’any 1973…. i que nosaltres recordàvem com una pel·lícula molt dura i molt claustrofòbica.

Ingmar Bergman va escriure aquesta obra autobiogràfica, arran de la intensa història d’amor que va viure amb la seva actriu fetitxe, Liv Ullman, una relació que es va convertir en una complexa relació. Després de rodar la pel·lícula Persona (1966) se’n van anar a viure plegats a l’illa de Farö (Suècia), van tenir una filla i, al cap de pocs anys, es van separar. Però la seva relació va continuar.

Ara les companyies Les Antonietes i Nexus Europa porten a escena aquesta versió teatral de la sèrie de televisió que el mateix Ingmar Bergman va escriure, sèrie que es va emetre en els anys 70.

Nosaltres aquest passat dimecres vam poder assistir a la seva estrena al Teatre Akadèmia.

Aquesta versió d’ESCENES D’UN MATRIMONI, ha estat traduïda per Carolina Moreno, i dirigida per Marta Gil, i ens ofereix una nova mirada sobre la complicada relació dels dos protagonistes, Johann i Marianne (Ingmar Bergman i Liv Ullman), interpretades per Jordi Figueras i Anna Sabaté.

Continua llegint

– Teatre – SONATA DE OTOÑO (*****) – Daniel Veronese- Teatre Lliure Montjuïc – Sala Fabià Puigserver – 07/11/2014

Per la gent que estimem al TEATRE de debò, és un autèntic plaer poder assistir a una representació dirigida pel gran Daniel Veronese, aquest argentí que toca tots els pals de les arts escèniques, actor, titellaire, dramaturg i director de teatre. Ho hem d’agrair al Teatre Lliure, que ens dóna l’oportunitat periòdicament de veure treballs seus.

sonata de otoño - teatre Lliure

Aquesta SONATA DE OTOÑO, que es representa a la Sala Fabià Puigserver únicament 5 representacions durant aquest cap de setmana, és segurament el súmmum del que jo personalment he vist d’ell; ahir vaig sortir del Teatre gairebé flotant per l’autèntic plaer que vaig rebre directament d’aquesta representació, a través de les interpretacions dels actors i sobretot d’una forma de fer i de versionar obres prou conegudes, que Veronese les transforma en quelcom insuperable.

Charlotte és una pianista de fama internacional. Té dues filles: Eva i Helena. Helena està greument incapacitada des de fa molts anys. Eva, la filla gran, ha perdut el seu únic fill ofegat en un accident. Està casada amb Viktor, pastor en una petita parròquia de poble. Charlotte està molt afectada després que el seu amic Leonardo, també músic, morís després d’una llarga malaltia. Eva, que no ha vist la seva mare en gairebé set anys, li escriu quan s’assabenta de la mort i li demana que vagi a la casa parroquial.
Charlotte ja en arribar li molesta extraordinàriament quan s’assabenta que a Helena, que ella creu que està en una clínica, la cuiden Viktor i Eva. Supera el xoc amb dificultat. En una xerrada caracteritzada per una cortès manca de contacte, surten a la llum records i humiliacions entre Charlotte i Eva. Durant una conversa nocturna entre mare i filla s’esfondren els murs de la contenció. Quan s’ha calmat tota agitació, Charlotte abandona precipitadament a les seves dues filles per tornar a la música i a la solitud. A la petita parròquia Eva i Viktor segueixen conreant el seu tranquil matrimoni.

Un argument prou conegut per tothom, ja que la representació teatral es basa en la pel·lícula sueca del mateix nom, dirigida l’any 1978 per Ingmar Bergman i interpretada en els papers principals per Ingrid Bergman, Liv Ullmann i Lena Nyman.

Daniel Veronese, agafa aquest material valuós i d’entrada el simplifica, anant gairebé al gra en l’entrellat d’una relació inexistent entre mare i filla, que de sobte explota davant nostre, però donant tot el pes de la narració a Eva (la filla), en lloc de donar-li a Charlotte (la mare), com en el cas de la pel·lícula. Ens mostra de manera molt crua la impossibilitat d’estimar d’un ésser humà, per tal d’estimar-se únicament a ell mateix.

Continua llegint