Estem de sort, ja que valorar amb la màxima puntuació voltaire de 5 cargols, tres espectacles seguits en dos dies, és com a mínim força inhabitual. Aquest passat dilluns, 16 de març de nou nit d’estrena al Teatre Lliure de Gràcia (aviat Sala Anna Lizaràn ???) … i una estrena en dilluns, encara es fa més estrany. “EL REPORTAJE” de Santiago Varela es tracta d’una altra meravella de text, que malauradament podran veure molt poques persones a Barcelona, ja que es representa únicament en tres representacions, fins avui dimecres i les entrades per totes les sesions, fa molts dies que estaven totalment exhaurides.
El degà de l’escena argentina, Federico Luppi, encarna un general de la dictadura militar implicat en l’incendi del teatre El Picadero el 1981. Un monòleg que ens mostra com funciona el pensament autoritari. El de llavors i el de sempre.
És un autèntic goig poder veure encara amb tota la seva plenitud intel·lectual, aquest monstre de l’escena, (també nacionalitzat espanyol) que als seus 79 anys encara ens pot donar lliçons de Teatre, al costat de la seva actual esposa Susana Hornos; una altra cosa és el seu estat físic, que evidentment a la seva edat es nota, com és lògic. Com a actor encara sap portar amb dignitat tot el pes d’una obra teatral en el que el text és el més important i on ell és gairebé l’únic protagonista.
El reportaje, de Santiago Varela, ens acosta al moment de preparació d’una entrevista televisiva a un exgeneral de la Nació Argentina, que s’ha de fer a la presó on compleix condemna per haver participat a la brutal dictadura genocida que va assolar l’Argentina a partir del 1976. L’interès del programa rau en el fet que aquest militar expliqui com va participar en activitats de censura en l’àmbit cultural i, més concretament, en l’incendi del teatre El Picadero de Buenos Aires, que es va cremar una nit de finals de juliol del 1981.
Un text en el qual podem comprovar horroritzats, com els participants d’una dictadura militar feixista, justifiquen el seu pensament i es creuen ells mateixos firmament que tot el que fan és pel bé de la seva pàtria i en defensa dels seus ciutadans; comprovarem com arribem a riure com espectadors, quan escoltem alguns arguments que en realitat ens haurien de fer plorar; la censura per començar, creuen que és necessària i per això el general ens posa l’exemple de les pintures de la Capella Sixtina del Vaticà, que pel bé de la humanitat varen ser “vestides” adequadament per tal d’evitar que el poble pogués patir psicològicament en veure els cossos nus pintats per Miquel Angel.