Arxiu d'etiquetes: Iñaki Rikarte

– Teatre – SOLITUDES (Kulunka Teatre) (🐌🐌🐌🐌🐌) – Auditori Teatre de Calldetenes – 21/11/2015

Fa un parell de mesos vam descobrir a la companyia Kulunka Teatre i el seu teatre de màscares. Va ser amb André y Dorine (🐌🐌🐌🐌 + 🐚)  al Teatre Poliorama. Al cap de poc ens vam assabentar que estrenaven aquesta segona obra, SOLITUDES, i que a Catalunya es representaria un únic dia a l‘Auditori – Teatre de Calldetenes. No vam dubtar i vam treure les entrades. I allà vam fer cap dissabte al vespre amb la meva cadira de rodes, a 80 quilòmetres de casa i amb un fred que deu ni do.

Solitudes és una història emotiva, trista, que ens parla de la soledat i que està tractada amb una gran tendresa per part dels tres actors que conformen la companyia i que al llarg de la representació interpreten de forma continuada un munt de personatges amb moments molt divertits com el de la prostituta aprenent o el passeig del gos. Les màscares no permeten observar els rostres dels actors, però són tan expressives que únicament acompanyades de la gestualitat dels actors prenen vida pròpia.

Solitudes 4

Continua llegint

– Teatre – ANDRÉ y DORINE ( 🐌🐌 🐌 🐌 + 🐚)- Teatre Poliorama – 05/09/2015

Dissabte passat vàrem tornar al Teatre, aquesta vegada al Poliorama al qual no acostumem a anar gairebé mai … però havíem sentit a parlar molt bé d’aquesta proposta que ens va atraure força i realment vàrem encertar de ple.

Kulunku 4

Es tracta de ANDRÉ i DORINE, teatre sense un sol mot, interpretat per tres joves actors, en el que el Teatre és únicament de GEST i de MÀSCARES; ens ho expliquen inclus millor que amb paraules, les conseqüències de la malaltia de l’Alzheimer en una parella que ja s’han fet vells, després de conviure tota la vida. La tendresa de com enfoquen tot plegat deixa als espectadors literalment clavats a la butaca, però ho fan també provocant el somriure constantment en escenes quotidianes en les quals ens veiem potser retractats, al ser enormement humanes.

Continua llegint

– Teatre – EL HIJO DEL ACORDEONISTA (Soinujolearen semea) (*****) – Teatre Lliure de Montjuïc – Sala Fabià Puiserver – 13/06/2014

“Un luxe per nosaltres actuar al Teatre Lliure”, deien els components de Tanttaka Teatroa, en acabar la representació de divendres nit i començar el col·loqui. El luxe en realitat ha estat per nosaltres, els espectadors teatraires catalans, poder gaudir de la seva professionalitat a dalt de l’escenari. Llàstima però que els responsables del Teatre Lliure (aquesta vegada “irresponsables” ), van decidir esguerrar-nos una obra pensada i escrita en la llengua del país Basc, el euskera, i traduir-la al castellà, amb la intenció de fer-la més comprensible, amb la que ells anomenen “llengua comuna”…. el castellà, evidentment.

Un atemptat cultural a les llengües de l’estat, que no són la que el mateix estat imposa per la força, utilitzant el mateix argument fatxenda, que la dreta dels nacionalistes espanyols fan servir, amb un intent d’aniquilar qualsevol llengua que no sigui la d’ells. No estic pas en contra de cap llengua i menys amb el castellà, llengua a la fi amb la qual vaig estudiar i parlar fins a la meva adolescència; estic a favor de TOTES les llengües i en aquest cas concret a què no se’ns escatimi la llengua basca.

El hijo del acordeonista - fotografias de m. díaz de rada

El hijo del acordeonista – fotografias de m. díaz de rada

Però passem a parlar de EL HIJO DEL ACORDEONISTA; El poble basc no posseeix unes institucions com les nostres, com són l’institut del Teatre, el Teatre Lliure o el Teatre Nacional de Catalunya, escola i referents del Teatre català. Per això mateix es digne d’admiració que tres ajuntaments bascos de diferents ideologies és posin d’acord per tal de posar en peu i a escena aquesta producció de l’escriptor Bernardo Atxaga (pseudònim literari de Joseba Irazu Garmendia), i que des de l’any 2006 és membre de l’Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia).

Aquesta és la novel·la més personal d’aquest autor. Hi recorrem, com si miréssim un mosaic fet amb diferents temps, llocs i estils, la història de dos amics: Joseba i David, el fill de l’acordionista. Des dels anys trenta fins a finals del segle XX, des Obaba fins a Califòrnia, de la infància a l’escola als inferns de la guerra i de la violència, Atxaga aborda de forma valenta el tema de la memòria, la nostàlgia, l’amistat i també de la tristesa del que deixa la seva terra sabent que no tornarà. I al centre de les múltiples ramificacions d’aquesta història, l’única possibilitat de salvació davant les circumstàncies més dramàtiques: l’amor.
“Les violències són de diferent signe i fins i tot, moralment, són de direcció contrària, però es pot dir perfectament que aquells que fugien dels feixistes eren les víctimes d’una època, i amb el pas del temps es van convertir en botxins”, assegura un Atxaga que procura “no ser relativista en aquests temes”.

La companyia Tanttaka Teatroa, va estrenar aquesta obra a l’octubre del 2012 al Teatre Arriaga de Bilbao, no sense una gran polèmica com era d’esperar, però amb enorme èxit. L’adaptació ha estat a càrrec de Patxo Telleria i evidentment per raons de temps teatrals i de pressupost ha hagut de retallar un munt de personatges, per tal de deixar la essència de l’obra, això si, perfectament intacta. Una molt i mol bona direcció de Fernando Bernués.

Continua llegint