Arxiu d'etiquetes: Imma Colomer

– Teatre – QUI BONES OBRES FARÀ (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 28/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, dissabte a la tarda, ple de gom a gom. Ens esperen tres hores de teatre, d’esplèndid teatre.

A partir de textos de Txèkhov, Pep Tosar ha escrit un text que te com a rerefons “la Gavina” i com a base “l’Hort dels cirerers” tal com ens va explicar ell mateix a la roda de premsa.

Una “família teatral” ha estat treballant en una sala de teatre durant més de 35 anys i estan a punt de ser desnonats per falta de pagament del lloguer de la sala. Com a comiat estan assajant una nova versió de “la Gavina”. Tot i que el productor els hi insisteix, ells no estan disposats a fer teatre comercial per poder mantenir la sala.

Quines obres farà - TNC 1

En paraules del mateix autor el Teatre ha de lluitar amb la comercialitat del cinema i la televisió i sobretot amb la immediatesa que exigeix un públic nascut en una nova cultura més consumista on tot caduca quan tot just a acabat de néixer.

El repartiment d’aquesta producció ha estat un luxe, començant pel mateix Pep Tosar que interpreta a Txèkhov i que al mateix temps que ens explica moments de la seva vida i de la seva mort, serveix de fil conductor de tota la història i fa una mica de veu de la consciència de tots plegats, actors i espectadors.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – PENSO EN YU (🐌🐌) – Sala Beckett – 14/07/2015

És força complicat anar a veure una obra amb el handicap de què l’han recomanat com imperdible, perquè de vegades les expectatives són molt altes i el desencís pot ser molt gran, i això és el que ens ha passat amb aquesta proposta de la Sala Beckett.

Un text que no ens ha interessat I que tampoc no hem entès.

Penso en Yu 1

Nosaltres vam viure de lluny els esdeveniments de la Plaça Tiananmen i vam saber de represalies desproporcionades com la que ens explica la protagonista referides a Yu Dongyue.

Com sempre que parlem o sentim a parlar d’aquests tipus de comportaments dels governs totalitaris (o no tan totalitaris) respecte a les persones que no combreguen amb el que ells volen, se’ns posa la pell de gallina i recordem situacions no tan llunyanes de la dictadura que nosaltres si vam conèixer en primera persona.

Ens trobem davant de Madeleine (Fina Rius), una persona que ja se’ns mostra perduda o desorientada amb la seva vida, fa un temps que s’ha traslladat de país o de pis i encara no ha desfet caixes…. Pensem que al llarg de l’obra sabrem el perquè però sortirem sense saber-ho. Tampoc no aconseguirem entendre el perquè de la seva obsessió per la història d’una persona que no ha conegut, abandona la seva feina i es dedica a investigar de manera compulsiva i obsessiva sobre els esdeveniments de la plaça Tiananmen, mentre intenta infructuosament redactar una carta per a Yu Dongyue.

Penso en Yu 7

Un altre personatge és Lin, (Mar Ulldemolins), una noia xinesa, alumna de Madeleine i que se’ns presenta amb comportaments molt infantils quan hem de suposar que és prou adulta per a haver emigrat del seu país buscant un futur millor.

El tercer personatge de la historia, un excel·lent Pep Ferrer, és en Jérémie a qui la seva solitud fa buscar la companyia de la Madeleine i s’acaba involucrant en la seva obsessió. De rerefons el seu drama personal, un fill disminuït psicològicament al que ha hagut de criar sol fins a internar-lo en un sanatori.

Perquè aquesta dona s’obsessiona d’una forma podríem titllar de malaltissa per una persona que no ha conegut???

Penso en Yu 2

Perquè acaben fent-li costat en l’obsessió dues persones que no tenen res a veure amb ella o amb el Yu ??

He llegit que Penso en Yu és una obra definida com a compromesa que ens ha d’obligar a reflexionar sobre el sentit del sacrifici i la implicació amb el món que ens envolta. I alhora un homenatge a persones com en Yu capaços de sacrificar-se per fer quelcom injustament prohibit. No he llegit el llibre i no puc saber del cert si em transmetria això, el que si puc constatar, és que dalt de l’escenari el text no m’ho ha suggerit i no m’ha interessat.

Ens ha agradat força la posada en escena i la il·luminació que han ajudat a fer avançar l’obra construïda amb escenes segurament massa curtes. Les interpretacions malauradament no ens han acabat de fer el pes, i no ens les hem acabat de creure….. exceptuant, com ja he comentat abans, la gran interpretació de Pep Ferrer.

Autora: Carole Fréchette
Traducció: Elisabet Ràfols
Direcció: Imma Colomer
Intèrprets: Fina Rius, Mar Ulldemolins, Pep Ferrer
Veu en off: Sofia Xisi // Escenografia: Max Glaenzel // Il·luminació: Kiko Planas // Vestuari: Antonio Belart // Vídeo: Joan Rodón //Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias //Ajudant de vestuari: Carlota Ricart //Construcció escenografia: Jorba-Miró.Estudi-Taller d’escenografia //Gravacions so: Lucas Airel Vallejos //Fotografia: David Ruano //Producció executiva: Anna Rius //Ajudant de direcció: Aina Tur //Alumne en pràctique

massatge de cargols a Xina

– Teatre – LA MÀGIA d’en CALDERS (🐌🐌🐌) – Akademia Teatre – 10/01/2015

Segurament, es tracta d‘un espectacle que no hauríem escollit per anar a veure’l, si no fos per les recomanacions que ens han arribat dels nostres amics teatraires. En tractar-se d’una recopilació de contes d’en Pere Calders, “llegits” per una sola actriu a escena ens semblava que no tindria la suficient força teatral. Un cop vista, reconeixem que estàvem del tot equivocats.

Admirem molt com a actriu a l’Imma Colomer i aquest fet va influir definitivament per tal de què el passat dissabte féssim “doblet”, tot veient primer aquesta producció per un cop acabat, sortir de pressa per anar a veure un altre espectacle, aquest de dansa, al Mercat de les Flors.

Pere Calders té una escriptura afinada com un bisturí i contundent com una maça. La seva ironia, el seu humor i la seva fantasia desperten la imaginació i ens endinsa en el seu univers fictici, que està poblat d’éssers i fenòmens fabulosos i sobrenaturals, encara que moltes de les seves narracions arrenquen d’una situació estable en la qual els personatges se senten segurs dins els límits de la llar, però, gradualment o de sobte, es veuen trasbalsats per algun element estrany, imprevist, que posarà en qüestió l’harmonia inicial.

2015/01/img_0043.png

És d’admirar que Imma Colomer s’hagi arriscat per portar a escena aquestes “lectures” de 17 petits contes d’en Pere Calders, que ella, mes que llegir-los, els interpreta teatralment, donant-li encara més força que si nosaltres els llegíssim directament.

Amb una escenografia senzilla, sota l’arbre d’un dels seus contes i una tauleta amb el cafè preparat que l’actriu es va prenent a mesura que l’espectacle avança, tranquil·lament. Ens dóna una sensació de serenor i de pau tot plegat, que ens predisposa per tal d’estar molt atents a les seves paraules que va desgranant a partir dels contes d’en Pere.

En pocs moments resta asseguda i va d’una banda a l’altre de l’espai escènic; fa veure que ens llegeix aquests fulls de papers, primer dels col·locats en uns faristols disposats davant dels espectadors i més tard, despenjant aquests fulls d’una mena d’arbre / paraigües, que va quedant a poc a poc amb les seves branques buides.

Cal destacar que s’ha fet acompanyar per una acordionista, Dioni Chico,  i això fa que mesuri els moments i faci les pauses entre contes, molt més agradable.

Un espectacle que entra per les oïdes, amb una senzillesa brutal, ja que la manera de dir d’en Pere Calders, és així, senzill, sense frases massa rebuscades, com si la seva escriptura sortís amb naturalitat com si és tractes d’una conversa personal amb els seus lectors.

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994) escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista, que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1986.

Malauradament no sóc massa lector de llibres, tot al contrari de l’Imma que sembla que els devora, però tot escrivint aquest post, m’han vingut ganes de rellegir algun dels seus contes; aquí us deixo un parell que em van agradar especialment…

2015/01/img_0042.jpg

Muts i a la gàbia

—Tu hi creus en les paraules definitives?
—Què vols dir?
—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».
Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:
—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa…
—I doncs? Què faries, tu?
—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
—No.
—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.

L’hora en punt

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

Autor: Pere Calders
Direcció e interpretació: Imma Colomer
Acordionista: Dioni Chico
Disseny de llums: Enric Planas / Direcció artística: Mercè Managuerra
2015/01/img_0044.jpg