VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
KITES, KIDS and MONKEYS –
La mateixa nit de la presentació de Terrats de Cultura 2016, aquell dilluns 18 d’abril, vàrem comprar les entrades per aquesta proposta escènica, KITES, KIDS and MONKEYS (Estels, nens i micos), perque un bon amic ens va dir que no ens perdessim, sota cap concepte el que presentaria al mes de novembre Iván Morales, en una única i irrepetible sesió.
Aquest passat diumenge al mati, a l’hora convinguda ens vàrem apropar a la adreça del barri del Raval, on ens havia convocat l’organització; els espectadors haviem d’accedir a l’edifici en grups reduits, per tal de poder gaudir de la proposta amb mes tranquilitat, ja que no era una representació al us i el públic hauria de transitar per diferents espais on les escenes es representarian en una mena de loop continuo.
D’entrada per intentar ambientar-nos en el nostre “viatge” a l’Índia, ens conviden a una “samosa” que evidentment pica endimoniadament, com gairebé tot el que es menja a aquell immens país….. i també a un Masala Chai (una beguda típica de l’Índia, consistent en una barreja de te amb espècies i herbes aromàtiques).
Ens va rebre el mateix creador de la proposta, en Iván Morales, que ens va explicar que realment es tractava d’un experiment per veure com reaccionàvem davant d’una proposta ben diferent del que estem acostumats. Ens va explicar que un cop ell corregués la cortina, entraríem en una mena de “viatge” a la ciutat de Varanasi (Benarès), i que de cop entraríem en un hostel d’aquella ciutat on es desenvoluparia l’acció.
Això, d’entrada ens va agradar moltíssim, ja que nosaltres estem realment enamorats d’aquella ciutat d’ençà que vàrem viatjar l’any 2000 a l’Índia i en aquesta ciutat vàrem viure moments de rebuig barrejats amb altres moments de fascinació, pel que vàrem poder captar i viure durant uns dies en les escales dels “ghats” al costat del Ganges i els estrets carrers de la ciutat vella.
El que ja no ens va agradar tant, és que ens va dir en aquell moment que la representació es representaria en anglès, en el seu 80 per cent i solament en un 20%, en català. El nostre anglès per desgràcia és molt bàsic i això ens va fer arronsar el nas i ens vam témer el pitjor. Per sort, almenys ens van facilitar el text en paper, traduït al català. Creiem de totes maneres que no és massa ètic, programar un espectacle en llengua estrangera sense previ avís, perquè almenys nosaltres segurament no haguéssim assistit.
Pugem al primer pis de l’edifici i ens trobem a una habitació del hostel, on una noia està estirada en el seu llit, descansant i escoltant “Shine on you crazy diamond” de Pink Floyd, mentre que, a vegades escriu i dibuixa en una llibreta els seus pensaments; pugem al terrat que és on realment es desenvolupa la major part de l’argument i ens trobem amb la resta dels personatges, al que podem apropar-nos quan vulguem i escoltar-los les vegades que ens vingui de gust, fins que ens cansem.